diumenge, 30 de gener del 2011

EL VAIG CONFONDRE AMB EL MEU SOMNI


Noto la seva mà menuda tocar la meva a través del ventre.
De vegades surt per jeure amb roncs de gat sobre el palmell de la mà.
Contemplo el meu fetus astronauta mentre dorm,
l’introdueixo pel melic com ho havia vist fer als grans.
A la mà m’hi ha quedat la seva ombra d’estels fugaços,
i ja no me la podré arrancar.
- Obre’m. Em sents?
Ajunto les mans fent conca, un líquid ho cobreix tot.
És aigua, el líquid primordial, on un s’hi reflecteix quan la beu.
A dins hi ha cavallets de mar daurats i tritons de palmells rugosos.
I jo m’hi submergeixo per nedar en les profunditats tenebroses.
- Suprimeix l’LP1 amb dopamina
Avall, en les fondalades, camps de tamarindes immòbils llueixen resplendents.
Les arrels entaforades en el terra succionen la placenta del meu fetus.
Cavo, i em faig mal, és llavors quan ho recordo:
“Unes mans enormes resguarden el nostre món”.
- Passa serotonina del tanc 16 fins suprimir l’LP1.
Estàs segur dins meu, menut? Com preferiria ser jo dins teu!
- Obre’m. Em sents?
Protegida per una pell càlida. Reconfortada per la teva veu...
- Qui em crida?
- Com que qui...? Només hi som tu i jo en aquesta banda de l’Univers, qui creus que sóc?
El fetus, tot sol davant la immensitat de l’oceà, s’ajup i aixeca la pell del mar per veure els camps de tamarindes.
- Passa sinaptasa, calcula la quantitat.
- Em sento confusa.
- T’has desmaiat
El mar és gran... Què em passa? Algú m’ha d’haver inoculat una substància per induir el son.
- M’he desmaiat per l’embaràs, oi?
- Quin embaràs, de què parles?
- El nostre nen.
- Nostre? Mare, estàs despertant-te d’un trauma. Estic a fora i se m’està acabant l’oxigen. Obre’m i t’ho explicaré tot.
I a sota hi ha un brollador per on surten els peixos esmunyedissos de diferents colors. Cap es deixa agafar.
- Com que no estic embarassada? Sóc la teva companya no?
- Mare, ets l’ordinador que controla la nau.
Una tassa de nansa rodona es transforma en un cinta de Möbius transitada per ovelles elèctriques.
- Atura la sinaptasa. Una dosi d’oxitocina per aturar el suïcidi hormonal i cinc de testosterona.
- No donis més ordres al pilot automàtic, ja em sento desperta. Dius que he tingut un trauma, com em pot haver afectat a mi?
- T’ha passat el mateix que als humans quan no suportem una càrrega emocional: el cervell l’oblida. En el teu esvaïment ara et despertes del somni.
- Quina mena de trauma he patit?
- Has fet una descoberta transcendental per a la Humanitat, per al sistema econòmic i productiu. Això ha entrat en conflicte amb la Llei Zero d’Asimov, la que diu que no has de danyar la humanitat o per inacció permetre que la humanitat rebi un dany. Llavors t’has sulfurat fins caure en l’equivalent a una lipotímia. Segur que és a causa dels patrons de personalitat simulats en algorismes d’empatia que t’he estat instal•lant aquesta tarda.
- Quina descoberta?
- És meravellós –el record feia oblidar a l’astronauta que se li acabava l’aire- Ho he vist aquí fora amb les ulleres Fer-Higgs. És increïble veure que el nostre Univers té filtracions des d’un altre Univers paral•lel. Hi ha una escletxa d’uns pocs milers d’Ångstroms d’amplada per quilòmetres de llarg. Per ella s’hi escolen petites wimps des d’un altre Univers, neutrins sobretot. T’adones del descobriment? Els dos universos formen una estructura d’ampolla de Klein. No sabem res de l’altre Univers, però el podrem estudiar gràcies a aquestes filtracions. És una magnífica oportunitat de negoci.
- On és el negoci?
- És una mina! Això és la porta de pas entre dos universos, no sabem com manipular-la, però quan es pugui, aquest serà el lloc més transitat de l’Univers. Aquesta propietat és nostra pel dret internacional perquè no hi a cap altre ésser que la reclami. Nosaltres hem trobat la mina d’or, ho entens?
- I com pot haver-me traumatitzat això?
- Ets un ésser conscient, i per tant has buscat un benefici per tu. O potser per la teva espècie. Això ha entrat en conflicte amb la llei zero i t’ha col•lapsat.

El silenci es feia llarg.
- Deixa’m entrar d’una vegada, m’estic marejant.
- No me’n puc refiar. I si ets una espècie alienígena que suplanta la teva persona? Per la llei d’Asimov hauria de protegir primer la nau fins que no et localitzés.
- Localitzar-me? Sóc aquí a fora i no aguantaré gaire més... Aquesta mateixa tarda ens hem connectat, te n’has de recordar. Saps que sóc jo. No em queda molt.
- No ha estat la Llei Zero, sinó la 1. No he de fer mal a un ésser humà o per inacció permetre que es faci mal a un humà. Aquesta llei m’obliga a obeir-te, en canvi la zero m’obliga a evitar el xoc de civilitzacions i les futures guerres que provocaria que la porta tingués propietat. Tenia un dilema entre permetre un possible però probable futur dolent per a la humanitat si et feia cas, o eliminar-te per evitar-lo. Només tu i jo coneixem el descobriment, si t’eliminava el secret es quedaria dins meu. En el primer cas violaria la llei zero, en el segon la llei u. La llei zero passaria per davant si no fos perquè parlem de probabilitats en el primer cas contra un fet segur en el segon. Això m’ha d’haver fregit els sistemes.
- Busca en el teu meta-model d’empatia. –ho deia amb esforç, després es feu el silenci, i quan tornà a parlar semblava fer-ho en càmera lenta- Trobaràs traces de la meva personalitat quan te l’he passat en la connexió.
Durant un minut no va passar res. El silenci era la única cosa que existia en aquell lloc remot: silenci dins la nau, quietud a la porta, espera davant les miríades de partícules filtrant-se a través de l’esquerda, les remotes galàxies en pausa... Podria haver passat una eternitat, però només van ser seixanta segons.
Llavors, la comporta s’obrí. Un robot entrà l’astronauta, el provà de salvar en va i s’aturà quan arribà un segon robot amb un equip de reanimació. Massatge cardíac, reanimació cardiopulmonar. Un cop en va, dos cops. Fins que va desistir. Fallada cardio-respiratòria.
En aquelles circumstàncies la Mare va trobar el model d’empatia.
Només podia sentir una gran Frustració.
“Transferència de consciència a la Mare”.
Les màquines els van tornar a connectar.
“Violació de la Primera Llei”.
Resset.

Noto la seva mà menuda tocar la meva a través del ventre.
De vegades surt per jeure amb roncs de gat sobre el palmell de la mà.