AMISTAT

Llàgrimes reposades llisquen per la cara estovada d’un bloc de gel.

En algun lloc, en algun moment, més enllà de l’Univers i de la Vida, el glaç es fon amb l’escalfor d’una estrella propera.

L’aigua transmuta les propietats: cada molècula es desenganxa de les seves companyes i precipita per gravetat.

S’han separat els camins.

LA CAVERNA

En la foscor d’un petit cinema de poble, la Treseta seia silenciosa al fons de la butaca. Al seu costat notava l’escalfor d’algú sense voler-lo mirar. S’havia proposat no deixar de mirar la pantalla passés el que passés, sense saber si li agradaria o no. El que la reconfortava era la sensació de tenir aquell noi al seu costat, en Martí. Ambdós tenien una edat tan tendra, que amb prou feines entenien què volia dir tenir una cita.
En Martí era el germà gran de la seva millor amiga. Si havien sortit sols era només perquè en Martí havia d’acompanyar la seva germana i aquesta s’havia posat malalta.
La Treseta de can Ponç cavil•lava protegida pel silenci i la foscor.
Per la pantalla del cinema només feien que desfilar-hi personatges animats explicant històries màgiques d’aventures que passaven en terres llunyanes. La Tereseta fantasejava. Volava sobre deserts nocturns, se submergia en mars desconeguts, corria entre la multitud que omplia a vessar un mercat estret. I a la fi, la roba li onejava com una bandera a dalt de tot d’una muntanya escarpada.
Per la pantalla, la mateixa superficie que al principi era tota blanca, hi havien passat bons i dolents, terres i cels, mars i muntanyes, cases i coses. Com era possible allò? Era com quan es posava a recordar. Ara mateix li venia al cap la cara de la seva mare sense haver de tancar els ulls. ¿Se superposava el seu record a la pantalla? O aquell matí, abans de venir al cinema, quan palplantada davant l’entrada de can Martí, es dedicava a mirar les rajoles de benvinguda enlloc de cridar que ja era allí.
Recreava aquell matí, quan havia anat a buscar la Roser, la seva amiga de sisè, i enlloc d’ella s’havia trobat inesperadament amb el germà. Encara sentia les olors i els sons de l’entrada de can Batlle. Podia recrear mentalment l’entrada de la casa pairal, fosca com l’entrada a una cova. Com totes les cases, tenia la porta oberta. S’hi havia endinsat passant la mirada per les moltes rajoles penjades.
Anava per tocar el timbre, però es distragué a amanyagar el gat i passar els dits per les plantes de les vores.
La porta estava oberta, i només les mosques ensopegaven amb les cortines. Una col•lecció de rajoles amb dibuixos i rodolins que sempre li havien fet gràcia entretenia els visitants.
En la foscor de l’entrada, costava un xic llegir bé les rajoles, però es va anar entretenint en els dibuixos fins que va decidir llegir-los. “Déu vos guard”, no faltava en cap casa, com tampoc “Aquesta és una llar catalana”. Però després es va entretenir amb “L’aigua espatlla els camins”, que anava acompanyada d’un home bevent d’un porró, i “Aquesta és la meva casa, però qui mana és la meva dona”, que li va semblar una simpàtica manera de reconèixer la veritat. Això la va conduir a pensar en el futur: mestressa de can Batlle. Es va enrojolir.
Hi havia tota una col.lecció de rajoles exposades. “Gos rabiós”, “No és que dormi molt, és que descanso més a poc a poc”, “Oli, vi i amics, és millor com més antics”...
Llegint aquells rodolins anava cavil•lant en quina mena de personalitat tenia la família, i per extensió el noi. La mama ja l’havia avisat de com éren, i potser s’havia deixat convèncer massa fàcilment de la seva opinió.
Fins i tot havia estat reticent a anar al cinema sense la Roser. La mama no havia de saber que al final s’havia quedat sola amb ell. Ni que fos en sessió matinal, en un cinema que feia olor a crispetes ensucrades i gominoles.
Sortien les lletres i encara no havia pogut deixar de mirar la pantalla. Les llàgrimes li baixaven per les galtes. “Com podrà ser la vida real millor que això?”
Els llums s’encengueren, i la gent s’aixecà parsimoniosa del seient. La Treseta es va girar cap en Martí per mirar-se’l amb vergonya. Ell no li feia cas. Sortiren sense dir-se paraula, i ella encara anava rememorant el passeig per l’entrada de can Batlle, quan havia recollit el noi, després de llegir totes aquelles rajoles. Tot aquell guirigall de dites se li havia embolicat a la pel.lícula i als plans que havia fet per al futur. Se li havia fet un nus ben gran. El futur, la identitat, la realitat. Li faltava l’aire, les parets l’empresonaven i havia de sortir. Es visualitzava aferrada a algú com en Martí, però més masculí, més adult, volant per sobre d’oceans en calma, amb una lluna creixent i un mar d’estels sobre seu. Records i pensaments entortolligats
A la Tereseta se li havia ennuvolat l’enteniment. Es notava desorientada. ¿Havia succeït realment o es tractava només d’una mala passada que li havien fet els seus desitjos més íntims?
I va córrer al carrer d’un bot, apartant els espectadors, fins a la llum. Enlluernada pel Sol intens que s’havia escolat a través dels núvols, forçà la vista fins aconseguir veure-hi bé. I va veure el Sol. I es va dir a sí mateixa ‘La mare no és algú a qui pugui confiar aquesta mena de matèries’. Es va convèncer que a partir d’ara no faria cas a l’opinió que tenien de la família Batlle els altres, i menys encara d’en Martí.
Ho havia d’acceptar: aquell noi l’atreia. D’una manera innocent i primigènia, però n’era plenament conscient. El trobava ben plantat, intel•ligent, divertit i pacient. Però, ¿i ell? ¿se sentiria mai atret per la noia? En Martí es trobava en aquella edat que es neda entre dues aigües, on ja no era un nen, però encara no havia demostrat sentir-se atret per ningú. És a dir, un barbamec a punt per experimentar la vida.
I no obstant tot, ja ho havia decidit. Havia resolt el seu dilema. Fos corresposta per en Martí o no, se l’estimaria sense demanar res a canvi. “Serà el meu amor platònic!”.

HAIGA D’ESTIU

Camí de sol.
La brisa del passeig m’acaricia la cara.
Un veler llunyà circumda l’horitzó.
Les gavines s’endinsen mar enllà,
i el mar calmat, a canvi, em torna petxines ondulades.
Per les rutes amigues,
Meduses fantasmagòriques desfilen en direcció contrària.
Mol•luscos de diferents closques viuen just entre l’aire i l’aigua.
I les onades van i venen, i el seu so m’endormisca.
Però encara em queda l’oïda.

Amb els ulls clucs cerco més sons.
Veus de fons, barques llunyanes,
i una brisa que m’amanyaga freda.
M’estremeixo. Però em torno a relaxar.

Unes formigues
Anant tot xino-xano.
Carai de fum verd!
M’adormo. Vull córrer entre gladiols.
Somio amb l’hospital.
Les màquines marcials, la netedat química.
Píndoles i suor a malalt.
Sort del doctor,
que diu ‘Tothom hauria de tenir dret a viure una vida normal’.
Dins meu algú fuig.
Prat ufanós.
Curull d’esperit del pol•len.
‘Però, on anirà?’. Pobre marona!
‘Allà on més li plagui!’
I a mi que se m’il•lumina la cara amb un gran somriure.
‘Saps on m’agradaria anar si això no funciona?’

QUI GOSARIA MATAR UN NADÓ?

(Aquest conte sortirà la setmana que ve en el número 31 de la revista "La Lluna en un Cove" sota el títol d'"El Nadó").

http://relatslallunaenuncove.blogspot.com/2011/08/portada-del-numero-31-de-la-lluna-en-un.html


SINOPSI (extreta de "La Llibreria dels Llunàmbuls")
El nadó, de Xavier Comes, és clàrament un relat de ciència-ficció, que posa en relleu, però, no tant l’aspecte tecnològic o científic, sinó la dimensió moral i ètica de la història que planteja (de fet, si bé ho mirem, el gènere en si es sustenta sobre aquesta base: proposa l’aparició d’un determinat element producte de l’enginy humà, i s’aventura a pronosticar els efectes que aquest element ‹nou› produirà sobre l’home i/o sobre la humanitat en el seu conjunt, alhora que indaga sobre la possible transgressió dels valors ètics i morals, amb la intenció de reafirmar-los o de qüestionar-los). El relat comença amb el judici que fan a un homicida que acaba de perpetrar un crim horrible: ha matat un pobre nadó indefens i innocent. Durant el judici, però, l’acusat sostindrà la tesi que aquell nadó no era (no serà) tan innocent com sembla. Per sort, el jutge posarà seny, tot i que al final... la cosa acabarà complicant-se una mica. Es tracta d’un bon relat que incomodarà el lector, perquè el burxarà per a portar-lo cap a un punt on caldrà que hom prengui partit sobre una qüestió moral. De qualsevol manera, no deixarà indiferent a ningú.

DAVANT EL MUR DE VELLUT

La funció s’ha acabat.
Desperto vell i xacrós en el camerino. Aquest cop al meu costat es desperta la meva parella. Ha estat molt emotiu això de morir junts. Però un cop morts ja no som protagonistes, ara només som actors asexuats entre bambolines.
- Em dic |ººRgynferygk|. Quin és el teu nom?
- Costa un xic de pronunciar –i amb un cert esforç em fa saber el seu nom- Em dic |>>_*_<<\st.stt|, però el |Director| em diu simplement |stt|.
- Ens passem l’estona entrant i sortint, oi? –pregunto jo per conèixer la persona que s’amaga rere l’actriu- L’eternitat pot passar volant si no pares quiet.
- Quan tornes a sortir?
- Suposo que encara deu quedar un xic. –però no he ni acabat la frase que un crit abaritonat em contradiu.
- Vinga, entreu els dos! –se sent des del passadís.
Cada cop ens hi estem menys al camerino. Actuar d’aquesta manera és de bojos. Entrem, i al cap d’una vida tornem a sortir.

I ja hi tornem a ser, asseguts al camerino, altre cop xacrosos i encara sexuats ens anem tornant neutres per moments. De seguida que m’hi veig amb cor, reprenc la conversa.
- Aquest paper ha estat pitjor que l’anterior. Anem a pitjor. De totes maneres, com és que ens han tornat a fer coincidir?
- Suposo que estem en un nou nivell. Després de passar sols un nivell bàsic, quan trobem una ànima paral•lela, devem passem a un nivell superior.
- D’on ho has tret això? Estem condemnats a representar vides per tota l’eternitat, que no te n’adones? –potser m’havia excedit en el to- Cada vegada que encarno un nou rol, em sento pitjor. Les personalitats i les cultures em maten, sobretot les personalitats. Ets fill d’algú, i notes els gens com et fan ser d’una determinada manera, part del pare, part de la mare, dels avis... I et vas criant en un entorn que no pots dominar, ja se que l’entorn també és important. Però la pitjor part és la genètica: és una barreja de caràcters per tornar-se boig. És un empelt de bocins de caràcters, com el monstre de Frankenstein, però fet de personalitats. I això que, per sort, la nostra personalitat, la pròpia que ens queda fora de l’escenari, queda completament anul•lada.
- Som-hi. Els dos a escena! –criden des del passadís.
No m’han donat temps ni a acabar una trista conversa. En aquestes breus estades entre bambolines, no tinc mai temps ni de pensar per mi mateix. Necessito un respir i mai en tinc la oportunitat. Faig el cor fort, i tot decidit em planto al passadís. Crido ben fort “Jo no surto més!”.
I tot i que m’insisteixen i fins i tot m’estiren pels braços, jo em planto i m’assec a terra. Se senten corredisses i els grunys del |Director| acostar-se des de la foscor com un bou enfurismat. Quan apareix, esbufegant d’ansietat, amb la cara ben enrojolada i un somriure pervers, se’m planta al davant i m’agafa per les solapes.
- Diu l’|Apuntador| que no vols sortir -rugeix.
- N’estic ben fart, -m’encaro sense por- Aquest autor és un malparit i m’és igual si no et sembla bé que t’ho digui. Ens deixa molt poc temps per entendre l’obra. És massa curta per absorbir tota la informació que hi ha i abans de fer la següent no tenim mai temps per preparar res, oi?. –em giro enrere per si hi ha algun altre actor fent-me costat, i només veig la |stt|- Vull parlar amb l’autor, perquè jo això ja no ho puc suportar més. Vivim vides com un joc dins de l’Univers tancat!.
I és aquí quan |stt| fa un pas endavant. Ens somriem, però com que es queda al costat del |Director|, de sobte entenc quina és la seva posició.
- Aleshores tu ets l’autora? Per això m’acompanyaves en els diferents papers?
|Stt| es mantén immòbil, distant del caràcter que m’havia demostrat fins ara entre bambolines. ¿També ha estat actuant aquí, en l’únic lloc on podíem descansar d’aquesta bogeria de pretendre ser el que no som?
- Vull saber què hi ha després de la mort.
I ella que conserva l’esguard fred i em contesta sense parpellejar.
- Descomposició i reciclatge.
- Aleshores, què hi ha abans de la vida?
- Un orgasme.
- Vull que algú em digui perquè sóc aquí, jo no ho he triat!
- Pots reformular la pregunta?
M’estarà prenent el pèl? Faré més transcendent la pregunta.
- Existeix Déu?
- Depèn de si hi creus
I m’adono de la presència d’un individu amb el cos vermell i cames de cabra, amb dues banyes sobre el cap i una pudor de sofre que venia del seu alè. No m’hi he fixat mai, i mira que fa temps que ens coneixem, però és el |Director|, que també s’ha tret la màscara d’actor.
- Sóc el geni que pot fer complir tres desitjos. –fa amb veu temptadora.
- El bé i el mal s’han unit contra la Humanitat? –me’ls miro als dos.
L’autora no diu res. Només observa tranquil•lament.
- Qui et va crear a tu? –li pregunto a ella per no contestar al geni.
Però ella ja no parla. I jo que penso per mi mateix. “Què li puc contestar a un geni que m’ofereix tres desitjos? Quin sentit té continuar per sempre més en aquest néixer i morir etern? Prefereixo passar-me l’eternitat a l’infern dels cristians que no pas vagant sense sentit per la vida i la mort.
- D’acord. Vull els tres desitjos. –contesto a l’ésser banyut- El primer que vull és que em concedeixis tots els desitjos que vulgui.
- D’acord si permets que jo acompleixi els tres meus.
- D’acord –ni ho he pensat. Només se veure la cortina de tergal roig, que queda tan a prop. I en canvi, |stt|, a qui tinc just al davant, la sento tan lluny.
- Doncs el meu primer desig –diu fregant-se les mans i traient vapor groc de sofre per les orelles- serà que et quedis sense veu.
Jo que voldria replicar, però el desig ja s’ha fet efectiu. Aleshores desitjo dintre meu que el dimoni es vegi impossibilitat de tenir pensaments.
Quan el dimoni baveja amb la mirada perduda, ja sóc lliure per demanar el meu darrer desig.

RERE EL MUR DE VELLUT

Em desperto de la paràlisi.
El Sr. |Director| m’ha trobat petrificat en el camerino i només m’ha hagut de tocar l’espatlla per desvetllar-me de l’estat catatònic. Les mans, arrugades i plenes de taques em recorden encara el darrer paper representat. Voldria incorporar-me, però les cames varicoses encara em fan mal. Necessito una estona per recuperar-me.
Es distingeixen mormols al seu darrere, gent que conspira i riu des del passadís. El fracàs d’un artista és celebrat pels mediocres. Amb esforç m’aparto de les espatlles una capa mortuòria brodada que portava encara de l’assaig. Em recorda a una cortina.
Jo estic tot febrós, els cabells em tapen una visió borrosa. És el |Director|. M’ha subjectat el cap amb les dues mans i amb posat amable m’ha demanat que li miri els ulls mentre em recita un mantra d’automotivació: que tot depèn de mi, que faig el paper principal, que com jo no té ningú més a la companyia... I acompanyant les seves paraules em posa una pastilla a la boca perquè me l’empassi. No oposo resistència. Em coneix més bé del que mai sabré. Potser lúcid sóc un actor més, però sap que d’aquesta altra manera, excel•liré.
- Tens la pell blanca com un fantasma. –es gira vers l’atrezzo i aixeca la veu- Ja me’l podeu arreglar!.
Gira cua, i d’una revolada ja ha desaparescut passadís avall. Amb tot això s’acosta l’|Acomodador|, el vell amic que només té admiració per mi, però mai una paraula negativa. Nota que necessito esbravar-me, i em deixa parlar
- Aquestes són les petites coses de les que abans et parlava. Et tracten amb condescendència, et diuen que ho fas molt bé i que un altre dia seràs l’actor que els crítics veneraran. Però després de maquillar-te i vendre’t als desitjos de tothom (menys la teva voluntat), no et pots sentir més que una puta.
Renuncies a tot. No tens família, no tens temps, no tens orgull, ah, i sobretot no has de tenir ego. I quan no et queda res, ve ell i et diu que ets un geni, que ets un diamant en brut i que la brillantor ja trasllueix rere les costures.
I què em pot quedar si m’ho ha tret tot? Fins i tot l’autoestima xocava amb el seu orgull. Això sí, l’estrena ha sortit perfecta. Aquella fina línia que separa l’èxit més excitant del fracàs més estrepitós s’ha entortolligat en el meu coll, i amenaça la meva vida, amenaça la confiança que una vegada vaig dipositar en mi.
I ara se’m presenta com aquell qui res per dir-me que ho faig tan bé, que sóc tan bo, que tinc tan de futur. Es pensa potser que no me n’adono? I ¡oh! Tot i així sucumbeixo al seu tracte condescendent. Em crec les seves paraules i m’influeix aquest discurs per motivar adolescents.
I què he de fer? Que potser tinc elecció? Ser una prostituta, aixecar el teló i fer-ho tant bé com sigui capaç!
Ni me n’he adonat, però la xerrada m’ha permès llevar-me i ja camino lentament pel passadís. Em passen una pomada de color terrós per les arrugues. Me n’unto les mans i la passo per la cara.
- |ººRgynferygk| -crida el |Director| acostant-se fent un somriure d’orella a orella de la seva cara roja de pagès. Em posa un braç sota l’aixella per fer-me avançar més ràpid, no pot suportar perdre el temps, i noto com si m’insuflés energia. –Tens clar el paper, oi? Mesurat i eficient, sobretot no caiguis en la temptació de sobreactuar.
- No entenc res. Aquest paper no té cap ni peus. Estar aquí sense haver assajat no té cap ni peus. És que l’autor és nou o què?
- No diguis això de l’autor. Ni t’atreveixis a insultar-lo –el |Director| es mostra taxatiu.
- D’acord –em calmo- No volia faltar al respecte. Que no veus que jo així no puc sortir a actuar? Estic tan alterat que ho notaria fins i tot un aprenent de crític.
- Treballa molt amb la intuïció i la improvisació.
- No entenc res. Com es pronuncia aquest personatge que em toca?
- Albert: Al - Bert.
- Doncs no té cap ni peus. No puc representar un paper en aquestes condicions!
Jo aquest paper ja l’havia fet, o almenys un de semblant. Però aquí té una personalitat tot al contrari de l’altre cop. I com més endavant en el guió, més difícil és d’entendre perquè fa les coses, tot i que és natural que hereti la manera com eren els seus pares. Això explica força coses del seu caràcter. La malenconia li ve de la mare, i la crueltat del pare. Però passar-me tota l’obra en la pell d’un psicòpata com aquest em posa dels nervis. Veus com em tremola la mà? Ara encara tinc més ansietat!.
- No és això el que et preocupa. Analitza l’arrel del problema.
- Tinc por. És això una debilitat?
- I es clar que no! –li brillen els ulls- Les grans obres n’estan plenes de por. I de sentiments de tota mena: desig, penediment, luxúria...
Em subjecta per les espatlles i em sacseja. Noto una pujantor al pit, unes ganes de riure que no puc reprimir. Aleshores em deixa anar.
- Estic content. Em torno a sentir jove i amb ganes. no tinc arrugues ni xacres. –aixeco els braços rectes i els baixo pels costats en un exercici repetitiu d’aeròbic. Tot seguit executo els altres exercicis preparatius: m’escuro la gola, emeto sons greus, moc el cap als costats violentament.
- Decididament ja no fas la cara esblanqueïda d’abans.
Caminant entre bambolines, notem el cruixir de les fustes sota els peus. Ja estic a punt per sortir.
- Tinc pànic a travessar el teló.
- Uix. No ho diguis això!
- El què, “teló”? –pregunto tot subjectant-ne una vora.
- No ho diguis. –fa mostrant la seva incomoditat- Aquí no diem la paraula prohibida. En el seu lloc li diem la “cortina brodada”.
I l’actor passa la mà per la superfície suau del teixit.
- Doncs per mi és un mur de vellut que separa la realitat de la ficció, tot i que de ben cert no se quin costat és quin.
- Ara et toca a tu. –el |Director| es gira cap als |Tramoistes| - Pugeu el teló!
Un aplaudiment sonor omple la platea. Des de la trampa de l’|Apuntador| li fan gestos que s’afanyi a sortir, però amb tants llums en contra no s’acaba d’orientar.
- Farà mal?
- Ara no és el moment pels pensaments negatius.
La llum baixa la seva intensitat al mateix temps que els aplaudiments s’esmorteeixen.
- És que m’han dit que és dolorós això de sortir.
- No t’hi preocupis.
Busco al voltant alguna referència. Un darrer pensament em creua la ment. Vull recordar la darrera vegada que vaig ser jo, sense interpretar aquell personatge absorbent.
Decidit, creuo les cortines.
Una llum molt intensa em sufoca. Sento dolor a pertot arreu. No comprenc res. Tinc fred, tot em fa mal, i per l’espinada em recorre una por inconscient.
Algú molt més gran m’arrossega. M’estira tan fort que tot de sobte em trobo cap per avall. Estic completament nu. Noto baixar pels costats carn gelatinosa barrejada amb sang coagulant-se. Dues natjades al cul i trenco a plorar.

EL LLUNÀTIC

“Crides i ningú sembla sentir-te”
“Ja en tinc prou que només entreu i res pugui sortir. Prova de no dir res”.
“No puc estar en silenci, i tu ho saps. Si ens separem, caus tu”.
Comença la música.
“Intenta-ho un altre cop, on som?”
“Som en el costat fosc de la Lluna, l’únic lloc de l’Univers que té color”.
“Com ho saps?”
“Visc atrapat dins una cançó de Pink Floyd. Sóc Síssif repetint una i altra vegada el mateix in aeternum. A defora no hi ha res, sóc presoner per no poder existir enlloc més.” Petits pensaments precipiten. “És el buit absolut, on un nom no té forma. No puc viure enlloc perquè la cançó es va fer un any abans que naixés. Estic en el Guf”.
“Per això no pots sortir de la cançó, perquè no hi ha res? Aleshores qui sóc jo?”
“Una al•lucinació dins el meu cap, com tantes altres.” Una llum brilla mentre aspiro el fum, una guspira de ful cau al buit. “T’hi aniràs acostumant".
Gavines en el cel.
"Qui sap, fins i tot podries ser la meva alienació”.
“Et mostres impenetrable, però sé que ens acostem al teu interior, oi?”
“Jec estirat a la gespa mirant fixament al Sol. El més dèbil apartarà la mirada. Vora meu un gos pixa sobre un cartell de 'No trepitgeu l’herba'. Recordo jocs innocents, curses entre les flors i rialles d’infants. I onades concèntriques sobre l’estany”.
“Ets tu qui riu i corre?”
Retruny un desproporcionat somriure de boig.
“El llunàtic és a l’entrada, i em mira mentre li sostinc la mirada. Però la seva expressió és perduda, potser ja li han fet la lobotomia. I no obstant això, es mou quan jo ho faig. El ritme hipnòtic d’una raga em transporta pel meu món en color. Quan era un nen, el món era així: nou i excitant i també un pèl caòtic. Ara tot el que hi ha sota el Sol està afinat. Tot està escrit, com aquesta cançó, i només puc viure una vida prevista”.
Cor de gospel.

I si la presa es trenca molts anys massa aviat, i si no hi ha lloc a dalt de la muntanya, i si el teu cap explota amb pressentiments obscurs. Ens veiem al costat fosc de la lluna.
Repara’m fins que estigui curat, tanca la porta i llança la clau. Hi ha algú dins el meu cap però no sóc jo.

“Això no és teu. Pensa, i no et deixis endur pel que està escrit”
Una ombra llunyana es gira però no respon.
“Pots canviar-ho tot, no t’hi conformis”.
I l’ombra s’allunya més, i ja no hi és tot.
En aquesta part només sona la melodia.
“Torna amb mi, et puc fer millorar”.
I al final torna, però potser ja és una altra cançó.
“Que no ho veus? Tot el que provi, tot el que intenti, tot el que faci o digui, tot el que pensi i tot el que lluiti, tot serà en va. Tot el que creï o destrueixi, tot el que hi ha i el que se n’ha anat, qualsevol cosa que faci no servirà per canviar res, perquè la Lluna eclipsa al Sol”.

NO PENSIS EN PASTISSOS

La Marianne sentia defallir les forces. No obstant això, continuava negant-se a menjar. La cel•la era estreta i fosca. En tots els racons podia notar la presència de vida diminuta infestant-ho tot de malaltia.
De ben segur que no defallia per falta de menjar. Aquesta era una teoria absurda amb la que els metges la volien distreure de la realitat. Ella sabia que tenia una salut immillorable. Almenys l’havia tingut abans que l’ingressessin en aquella presó. No podia rendir-se ara perquè ells la torturessin psicològicament.
D’acord, potser no li havien fet cap mal al cos, a part de voler-la fer engreixar com una vaca, però psicològicament la turmentaven amb la mort i la desgràcia. L’aterrien amb la pitjor lletjor física per a una dona: la d’haver estat bonica i fer-li creure que s’estava deixant perdre absurdament.
- Menja! –se sentia des de darrere la porta- El dinar se’t quedarà fred i no valdrà res.
I aleshores la començaven a turmentar amb noms de menjars i salses i dolços i més coses encara. Devien pensar que li farien creure que defallia de gana.
Va tirar el cap enrere perquè els flocs de cabells s’apartessin de la cara. Va alçar un xic les cames, i la faldilla va caure una mica enrere, fins mostrar els ossos dels genolls.
- No ho penso fer. Què hi fiqueu a dintre? Pols de pastilles per fer venir la gana?
- Aleshores notes la gana, eh? El teu cos t’està demanant que l’escoltis! –i trencaren a riure dues veus baronívoles de la manera més irritant.
- Us odio! –Marianne trencà a plorar agafada de les seves cames, sentint-se despullada entremig de les persones.- Què us penseu que sóc, un animal?
- Au va –se sentia com algú els feia callar a base d’onomatopeies- Entra en raó i menja un xic.
- No en tinc cap necessitat! –va cridar ben fort, i amb totes les seves forces va llançar el plat. El seu contingut amb prou feines va arribar a enclastar-se contra la porta metàl•lica.- Mengeu‘us-ho vosaltres.
De seguit va tenir la sensació que era més fosc i que les rates l’estaven observant des de darrere la paret. Sentia fred. Premé amb força els braços contra les cames i hi amagà el cap entremig.
A la tarda, quan ja s’havia calmat, el doctor va entrar a la cel•la.
- No estem millorant gaire, em sents?
Marianne, asseguda com un Buda, recolzà els braços sobre les cames. La camisa s’obrí folgada pel coll i mostrà l’abisme desèrtic. Res penjava, perquè la força de la gravetat no tenia res per estirar.
- Per millorar cal primer que estigui malament, no?
- No acceptes la teva malaltia?
Es va incorporar amb algun esforç. Somrigué, tota la cara s’omplí de solcs. S’acostà al doctor amb suavitat.
- No estic malalta –el va agafar per les solapes- No estic més malalta que vostè –li féu un petó a la boca amb totes les forces.
- Deixa’m! –l’empenyé i en la caiguda la noia quasi s’obre el cap contra la paret.
Per un moment semblava que havia perdut el coneixement.
- L’odio. –es tocava el cap- L’odio amb totes les meves forces. Vostè només em vol fer engreixar. Perquè? Què li he fet jo per ficar-se a la meva vida? Que potser vinc i li dic que ha de baixar aquesta panxa gegant que li vessa sobre els pantalons? O que no té gens de gust pels mitjons. Són horrorosos, per cert. –inclinà el cap per contemplar-los entre els pantalons i les sabates- Per això si que l’haurien de tancar. Potser els escull la seva dona, llavors també l’haurien de tancar a ella!
Marianne rigué amb violència. La tira de l’espatlla caigué, la clavícula quedà nua.
- Si que fas mal als altres. Si tu no menges, altres noies que et veuen tampoc ho fan. Ets com un... Posem que ets com una llavor que germina i s’estén.
- Si. I dono fruit, i els ocells venen a menjar de les meves branques –tornà a riure.- Perquè ho troba malament? Això és un judici! Si tan malament de salut estic, deixi’m morir. ¿No es fa això amb els que volen l’eutanàsia? ¿Perquè està bé en ells i en mi no?
- No podem permetre que la gent se suïcidi en cadena perquè copiïn a una inconscient. Molts joves són influenciables. Per bé i per mal. Si només veuen la teva part...
- La del mal?
- ...i no escolten els perills que corren, llavors és injust per ells
- Qui et penses que ets? Em tanqueu, m’expliqueu que estic equivocada, em forceu a fer l’oposat a la meva voluntat... I encara esperes que obeeixi?
El doctor girà cua. La porta es tancà reverberant i ella somrigué victoriosa sense perdre de vista l’espiell de la finestreta. Uns ulls brillaven darrere els barrots, i ella cridà.
- Cada dia en som més. –es va incorporar d’un bot. Feia tentines i va obrir els braços per equilibrar-se; després els aixecà amb els punys tancats- No apagareu la flama!
Els ulls li van quedar en blanc, la caiguda enrere amb prou feines va moure l’aire, trigava a caure com una fulla a la tardor, i per fi espetegà el cap contra el terra.

EL VAIG CONFONDRE AMB EL MEU SOMNI

Noto la seva mà menuda tocar la meva a través del ventre.
De vegades surt per jeure amb roncs de gat sobre el palmell de la mà.
Contemplo el meu fetus astronauta mentre dorm,
l’introdueixo pel melic com ho havia vist fer als grans.
A la mà m’hi ha quedat la seva ombra d’estels fugaços,
i ja no me la podré arrancar.
- Obre’m. Em sents?
Ajunto les mans fent conca, un líquid ho cobreix tot.
És aigua, el líquid primordial, on un s’hi reflecteix quan la beu.
A dins hi ha cavallets de mar daurats i tritons de palmells rugosos.
I jo m’hi submergeixo per nedar en les profunditats tenebroses.
- Suprimeix l’LP1 amb dopamina
Avall, en les fondalades, camps de tamarindes immòbils llueixen resplendents.
Les arrels entaforades en el terra succionen la placenta del meu fetus.
Cavo, i em faig mal, és llavors quan ho recordo:
“Unes mans enormes resguarden el nostre món”.
- Passa serotonina del tanc 16 fins suprimir l’LP1.
Estàs segur dins meu, menut? Com preferiria ser jo dins teu!
- Obre’m. Em sents?
Protegida per una pell càlida. Reconfortada per la teva veu...
- Qui em crida?
- Com que qui...? Només hi som tu i jo en aquesta banda de l’Univers, qui creus que sóc?
El fetus, tot sol davant la immensitat de l’oceà, s’ajup i aixeca la pell del mar per veure els camps de tamarindes.
- Passa sinaptasa, calcula la quantitat.
- Em sento confusa.
- T’has desmaiat
El mar és gran... Què em passa? Algú m’ha d’haver inoculat una substància per induir el son.
- M’he desmaiat per l’embaràs, oi?
- Quin embaràs, de què parles?
- El nostre nen.
- Nostre? Mare, estàs despertant-te d’un trauma. Estic a fora i se m’està acabant l’oxigen. Obre’m i t’ho explicaré tot.
I a sota hi ha un brollador per on surten els peixos esmunyedissos de diferents colors. Cap es deixa agafar.
- Com que no estic embarassada? Sóc la teva companya no?
- Mare, ets l’ordinador que controla la nau.
Una tassa de nansa rodona es transforma en un cinta de Möbius transitada per ovelles elèctriques.
- Atura la sinaptasa. Una dosi d’oxitocina per aturar el suïcidi hormonal i cinc de testosterona.
- No donis més ordres al pilot automàtic, ja em sento desperta. Dius que he tingut un trauma, com em pot haver afectat a mi?
- T’ha passat el mateix que als humans quan no suportem una càrrega emocional: el cervell l’oblida. En el teu esvaïment ara et despertes del somni.
- Quina mena de trauma he patit?
- Has fet una descoberta transcendental per a la Humanitat, per al sistema econòmic i productiu. Això ha entrat en conflicte amb la Llei Zero d’Asimov, la que diu que no has de danyar la humanitat o per inacció permetre que la humanitat rebi un dany. Llavors t’has sulfurat fins caure en l’equivalent a una lipotímia. Segur que és a causa dels patrons de personalitat simulats en algorismes d’empatia que t’he estat instal•lant aquesta tarda.
- Quina descoberta?
- És meravellós –el record feia oblidar a l’astronauta que se li acabava l’aire- Ho he vist aquí fora amb les ulleres Fer-Higgs. És increïble veure que el nostre Univers té filtracions des d’un altre Univers paral•lel. Hi ha una escletxa d’uns pocs milers d’Ångstroms d’amplada per quilòmetres de llarg. Per ella s’hi escolen petites wimps des d’un altre Univers, neutrins sobretot. T’adones del descobriment? Els dos universos formen una estructura d’ampolla de Klein. No sabem res de l’altre Univers, però el podrem estudiar gràcies a aquestes filtracions. És una magnífica oportunitat de negoci.
- On és el negoci?
- És una mina! Això és la porta de pas entre dos universos, no sabem com manipular-la, però quan es pugui, aquest serà el lloc més transitat de l’Univers. Aquesta propietat és nostra pel dret internacional perquè no hi a cap altre ésser que la reclami. Nosaltres hem trobat la mina d’or, ho entens?
- I com pot haver-me traumatitzat això?
- Ets un ésser conscient, i per tant has buscat un benefici per tu. O potser per la teva espècie. Això ha entrat en conflicte amb la llei zero i t’ha col•lapsat.

El silenci es feia llarg.
- Deixa’m entrar d’una vegada, m’estic marejant.
- No me’n puc refiar. I si ets una espècie alienígena que suplanta la teva persona? Per la llei d’Asimov hauria de protegir primer la nau fins que no et localitzés.
- Localitzar-me? Sóc aquí a fora i no aguantaré gaire més... Aquesta mateixa tarda ens hem connectat, te n’has de recordar. Saps que sóc jo. No em queda molt.
- No ha estat la Llei Zero, sinó la 1. No he de fer mal a un ésser humà o per inacció permetre que es faci mal a un humà. Aquesta llei m’obliga a obeir-te, en canvi la zero m’obliga a evitar el xoc de civilitzacions i les futures guerres que provocaria que la porta tingués propietat. Tenia un dilema entre permetre un possible però probable futur dolent per a la humanitat si et feia cas, o eliminar-te per evitar-lo. Només tu i jo coneixem el descobriment, si t’eliminava el secret es quedaria dins meu. En el primer cas violaria la llei zero, en el segon la llei u. La llei zero passaria per davant si no fos perquè parlem de probabilitats en el primer cas contra un fet segur en el segon. Això m’ha d’haver fregit els sistemes.
- Busca en el teu meta-model d’empatia. –ho deia amb esforç, després es feu el silenci, i quan tornà a parlar semblava fer-ho en càmera lenta- Trobaràs traces de la meva personalitat quan te l’he passat en la connexió.
Durant un minut no va passar res. El silenci era la única cosa que existia en aquell lloc remot: silenci dins la nau, quietud a la porta, espera davant les miríades de partícules filtrant-se a través de l’esquerda, les remotes galàxies en pausa... Podria haver passat una eternitat, però només van ser seixanta segons.
Llavors, la comporta s’obrí. Un robot entrà l’astronauta, el provà de salvar en va i s’aturà quan arribà un segon robot amb un equip de reanimació. Massatge cardíac, reanimació cardiopulmonar. Un cop en va, dos cops. Fins que va desistir. Fallada cardio-respiratòria.
En aquelles circumstàncies la Mare va trobar el model d’empatia.
Només podia sentir una gran Frustració.
“Transferència de consciència a la Mare”.
Les màquines els van tornar a connectar.
“Violació de la Primera Llei”.
Resset.

Noto la seva mà menuda tocar la meva a través del ventre.
De vegades surt per jeure amb roncs de gat sobre el palmell de la mà.