ETERI

El doctor Rossich contempla la ciutat des del finestral obert de l’habitació. El capvespre omple d’ombres els carrers, els fanals es van obrint lentament. El canvi de temperatura fa cruixir la fusta ennegrida del parquet i les parets. Les seves cames reposen inanimades, li agradaria tornar-les a sentir. Seu en una cadira de rodes gastada, mira amb nostàlgia el seu voltant. No aconsegueix concentrar-se. El cap li pesa enrere, els reflexos es projecten contra el sostre. El seu pit puja i baixa amb dificultat, fa pocs minuts ha tingut la darrera crisi.
Una foto reposa sobre la vànova del llit amb el marc de plata desgastat i el vidre ple de ditades i sal de llàgrimes. Uns nens fent ganyotes i al darrere un home i una dona. Dels noms no se’n recorda, però li és molt familiar la cara de l’home.
I abans que arribi la següent crisi, quan es disposa a fer l’últim esforç per impulsar-se cap al llit, el cap li cau a un costat. Gairebé no ha notat el dolor. De la boca en surt saliva, i les mans pengen pels costats.
El darrer alè surt en càmera lenta cap al finestral. Passa per sobre la barana del balcó i de les ponsèties que li havia portat la infermera algun dia d’aquests. Ja desgastat, la resta d’alè s’eleva per davant la façana i ascendeix per sobre dels edificis. El brogit de la ciutat queda lluny, tot sembla tenir un altre sentit. Els terrats, teulats i terrasses desfilen per sota, inabastables.
L’aire dilueix l’alè, en fa espirals que volten en sentits contraris. En algun lloc indeterminat sobre la ciutat s’escampen les últimes molècules que va respirar un senyor que va viure. Unes molècules que abans d’ell havien respirat reis i gossos, rèptils remots i éssers unicel•lulars. I que continuaran el seu viatge cap al futur ignorants de formar part d’un món a gran escala.

EL PARC

El parc es trobava ple de gent de totes les edats. Els més petits jugaven al costat del sorral, tot estirant els braços i corrent al seu voltant, com si menessin les bicicletes que no els deixaven els nens grans. Aquests, en canvi, feien sorolls de motor amb la boca, i pedalaven a tota velocitat esquivant vianants. Feien que treballaven i que es casaven, i també se separaven en acabat.
Els adolescents, en un racó del parc, cridaven monosíl•labs mentre donaven gas a les seves motos. Es queixaven de no tenir diners i que els seus pares no els entenguessin. I somiaven en veu alta en un futur molt proper en el que tindrien feina i parella estable.
I els adults, asseguts a prop dels petits, exclamaven amb nostàlgia “Ai! Qui tingués la seva edat!”

CAVALLER EN L’AMOR I LA GUERRA

“Atenció Eco Víctor Alfa 01...” –se sentia des de la ràdio. Però el capità de l’avió només podia pensar en el comiat sota la pluja. Ella de blanc i ell de caqui. La guerra sempre es presenta sobtada, quan l’amor tot just s’ha despertat. S’arraulien agafats de la mà sota un balcó de l’Hospital Central i es feien un llarg petó.

“Atenció Eco Víctor Alfa 01...”
- Perquè dir-nos adéu? –recordava que li havia preguntat ella- Estic en un hospital, la guerra no pot atemptar contra els que salven vides. No tindria cap ni peus.
- La guerra no té cap ni peus. –prenia grans flairades de perfum com qui va degustant l’últim glop de la seva beguda preferida. I després es besaren. Molta estona. Fins i tot quan ja sonava l’alarma per cridar tothom a files.

“Eco Víctor Alfa 01, Ens informen que l’enemic ha començat ja el bombardeig. Els primers objectius que han destruït avui han estat el seu propi Hospital General i el Batalló complet del 302 Exèrcit d’Infanteria. Els nostres objectius, per tant, seran el nostre Hospital Central i el Batalló del 103 d’Infanteria, que té un número de soldats equivalent. Ja sé que atacar un hospital no s’havia fet mai abans, però ells han començat”
Per uns instants no se sentí res més.
“Ho heu entès, oficials?”
- Si, Senyor! –respongueren el capità i el tinent amb el rostre esblaimat
- La guerra és un pacte entre cavallers -afegí el capità- i nosaltres hem de complir amb la nostra part -prengué una fotografia penjada als comandaments. Se l’acostà a la cara i li féu un petó amb els ulls closos. El tinent premia els llavis amb ràbia.
- Controls preparats? –l’avió se situà prop de l’objectiu.
- Tenim deu segons per contactar amb l’objectiu –digué el copilot comprovant el cronòmetre.
Durant el compte enrere només se sentí el brunzir sord dels motors. Després s’obriren les comportes del ventre de l’avió, i un llarg xiulet acompanyà la caiguda dels projectils fins que s’estavellaren amb èxit contra el seu objectiu.

RADIA’M, SCOTTY!

- Avui en el nostre programa hem portat algú que no era gens conegut mentre va ser viu. Una estranya conseqüència de la tecnologia l’ha ressuscitat després de dues setmanes estant en un frigorífic del tanatori. El nostre convidat s’ha fet famós per ser el primer humà en tota la història que ha ressuscitat. Tenim entre nosaltres, Herman Petersen -la noia es gira cap a l'entrevistat- Senyor Petersen. Abans de res, estem molt agraïts per haver-nos atès a l’hospital. Sabem que altres cadenes li han demanat una entrevista, i ens honora molt que ens hagi donat la primera a nosaltres.
- Són la cadena més important.
- Ara vostè és molt famós, però la seva resurrecció ha estat incomprensible per als científics. I encara més, ni tant sols era el que pretenien. Tot comença amb els experiments que han estat fent un equip de físics del NLAP. Fa temps que parlem a les notícies de les diferents proeses que s’han aconseguit en això que la ficció en diu Teletransport. És a dir en transportar qualsevol cosa a l'instant a qualsevol lloc. En realitat, la matèria no és transportada, sinó només la informació que la conjunta. Perquè ens entenguem, és com fer els plànols d’una casa que hi hagi a Xangai, enviar-los per internet a Dublín perquè la hi construeixin allà, i al mateix temps destruir la primera. Els rajols i el ciment no viatgen, només la informació. Lluny de les sèries de ficció, els físics parlen d’un procés natural anomenat entrellaçament quàntic. Doncs bé, han passat dècades i gairebé segles abans no s’ha aconseguit teletransportar a escala humana. En el procés de desenvolupar una màquina que ens pugui teletransportar instantàniament a qualsevol punt de l’espai sense excepció, s’ha provat la màquina amb èxit en una sèrie creixent d’objectes i animals. Fins que van arribar a les persones. Per continuar operant amb seguretat, es va decidir provar primer l’efecte sobre un cos mort, i així estudiar la fidelitat de la còpia. Aquí és on apareix el Sr. Petersen. L’èxit va tornar a ser total en la reproducció, però el cadàver que va volatilitzar-se en un costat, va aparèixer amb vida a l’altre. I ara tenim viu al primer humà que ha estat teletransportat.
- Tot això que expliques és cert -contesta Petersen amb veu de malalt- Estic en disposició d’anunciar-vos que un conegut bufet d’advocats ja s’ha posat en contacte amb mi per emprendre accions legals contra els que han causat aquest mal.
- El mal és que l’hagin fet tornar viure?
- Sense el meu consentiment. Crec que és un detall important.
- Corren rumors sobre malnoms que li han posat, que de ben segur han fet més dura la seva vida. Com ho porta?
- T’agraeixo l’amabilitat de no dir quins són aquests noms, però no em fa res confessar que per les xarxes socials se m’ha dit de tot. Sobretot ‘Frankenstein’ i ‘Monstre’. El segon té sentit perquè és a qui ressusciten, però Victor Frankenstein és el científic que ressuscita al monstre. Quins ignorants! Com m’ho he pres? Tant bé com he sabut. De fet em passo una gran part del temps en hospitals, essent observat i tractat, i per tant no tinc gaire temps per sentir què em diuen.
- Tots ens hem preguntat si hi ha una altra vida més enllà de la mort. Alguns creuen que hi ha un paradís, i d’altres creuen que es torna a néixer. Ens podria explicar quin és el seu record de tots els dies que va estar clínicament mort?
- Suposo que serà un xic decebedor per vosaltres, però els meus records de la vida que vaig viure i de la mort són nuls. Per mi, la vida va començar en el moment que em varen materialitzar en el teletransportador. No existeix res abans, tot i que sé perfectament d’on vinc i entenc la meva situació. Si vols que et parli de fantasmes i de túnels amb llum, em sap greu, però no en sé res.
- I el retorn?
- Quan vaig aparèixer, per mi va ser com si m’haguessin portat d’algun altre lloc, com si hagués tingut una vida anterior. L’única diferència és que no la recordo. A base de visites de familiars i amics, han començat a aparèixer records i coneixements que no semblen venir d’enlloc. Són d’alguna vida, que no sé quan o a on he viscut. Els metges diuen que són records i coneixements de la persona que jo era abans, interpretats per la meva nova ment.
- I la nova ment d’on ha sortit?
- Ells diuen que el cervell està completament intacte, que en el moment de materialitzar-me, totes les connexions neurona a neurona i àtom a àtom eren absolutament iguals. D’on surt la consciència actual? Dubto que ni tant sols ells ho sàpiguen. Per això em volen estudiar.
- I vostè hi està en contra
- Se’m pot criticar per això? No tenim tots dret a viure una vida privada?
- Ajudaria a entendre el teletransport. Tota la humanitat podria viatjar per l’Univers sencer.
- Si, ja. Hem deixat la Terra com un abocador i ara ens estendrem arreu com una plaga. Quin dret hi tenim? Quin dret tenien en fer-me viure?
- Suposo que no sabien que el farien reviure. Qui s’ho podia pensar?
- Doncs ho han fet, i no hi ha volta enrere. Vol saber una cosa? El meu cos hauria d’estar mort. L’han conservat molt bé perquè estava en un congelador, però algú ja s’hi va morir abans. I sap de què? De càncer! -Petersen s'aferra a la càmera per assegurar-se que el veuen bé- Tot el meu cos és un tumor dolorós que s’ha aturat. L’afectació als òrgans és tant greu que ja no es pot separar. Ell i jo hem de conviure en un cos que no s’havia d’haver despertat mai per la resta de les nostres vides. És una bomba de rellotgeria que em pot explotar en qualsevol moment. Sabeu què és viure així? On cada moment pugui ser l’últim de la teva vida? La meva esperança de vida és de minuts, però podria durar dècades. I encara que no es reactivi mai, vaig sedat contínuament perquè el dolor és insofrible. Saps què us dic? Que em cago amb vosaltres i la mare que us va arribar a

SUÏCIDI EN #JO BEN MOLL

Va beure verí
Bon vivant!
Visqué vinclat
Bé, valent!
Volia badar
Ben vistent
Vomità vint vegades
Basquejant
Vora el beuratge
Versemblant

La vida.

ODA TRANSPARENT AMB FINAL INVERTIT

if

CLAR DE LA UNA

El camell estira el carro
El camell va amb el carro
El carro travessa el camell
El carro va davant del camell

Tour de France, Jour de Fête
Una avinguda d’arbres té una corba
Paissatge des del tren
Salts de ballarina en tutú
La corba té un voral
Guirigall de sentits saturats
Mareig en l’orgasme
En el voral, s’hi amunteguen bicicletes
Moviment cinemàtic
Tubes formant una melodia minimalista
Sota la pila de bicicletes, el meu cos
Sarcòfag dins l’esòfag
Chaplin marxa girant el bastó
I deliro des del voral

La Joie de Vivre

ARBRE MÉS VELL

“Tu que has vist la mort i la vida passar com llums fugaces al teu voltant. Tu que has estat espàrring per a cavallers espadatxins. Quantes parelles s’han enamorat aquí tot resseguint els teus nusos rebuscats? I després t’han plantat un cor amb una punxa que t’esquinçava l’escorça, i es perseguien entre les bardisses abans de consumar. Per tu, quants pagesos enfrontats han entrat en conflicte i se t’han disputat com a una damisel•la preciosa?”
“Fa temps que ens coneixem, estimada olivera. Tota una vida. De fa segles, mil•lennis fins i tot, segons diuen els entesos. Podries ser l’arbre de la vida mitològic i ningú se n’hauria adonat. Per mi ets el centre del meu món, el punt on hi venen a confluir tots els camins. Ets el decorat de les escenes que puc recordar: els jocs d’infant, el casament, els passejos dels diumenges. T’he cuidat i protegit, i tu m’has donat el fruit. I no obstant tot, sempre has estat una incògnita per mi”.
“Et sento a través de les mans. Pensaràs que estic boig, que persones i arbres no han de comunicar-se, senzillament perquè no es pot. No ho sé pas, la meva intenció només és acomiadar-me de tu. Digue’m, què pensaries si en tinguessis la possibilitat? De ben segur que no en tens la necessitat, però, i si poguessis? Què desitjaries i què et preocuparia? I encara més, quin sentit té la vida? D’acord, potser és un avantatge no pensar, però a mi em rebenta no saber la resposta. Saps si existeix Déu?”
“Com vares néixer? D’un pinyol, ben segur. Però qui el va plantar? Potser un vailet romà escopint en aquest camp les olives que es menjava? I no ho trobes extraordinari néixer d’aquesta manera? Vull dir que tampoc deu ser gaire millor néixer d’una nit boja amb una minyona a qui vols desponcellar”.
“I posats a pensar què hi fem en aquest món, aquesta pedra del teu costat, quin sentit té en les nostres vides? Tu, que ara estàs al final del recorregut ¿hi era el dia que vares eixir de la terra en forma de brot, aquella època en què essent tant petita quasi t’arranca un temporal d’estiu traïdor? Tenia una altra forma, la pedra? Arribaràs mai a adonar-te en algun dels teus sentits, coneguts o desconeguts, de la presència del roc, de mi, o tant sols teva? I diuen que tampoc sents el contacte. Pots notar el pes els nius en les teves capçades? Fins on se t’endinsen les arrels en les profunditats minerals? Has pogut sentir la mà d’un pagès desbordat per la meteorologia, imposada sobre el tronc, en un moment de debilitat? Se’m fa estrany entendre la teva vida, tot i que ja veus que l’admiro. No busques mai la fricció, ni tant sols per al desassossec primaveral. Mai et toquen perquè vulguis. Per mi això no seria vida. Estàs sola, olivera, i tot i així t’envejo. Ja m’agradaria a mi no haver d’arrossegar la càrrega feixuga d’una mare pels teus fills que no et comprengui, ni d’uns petits desvalguts a qui hagis de cuidar durant mitja vida. A diferència meva, tu ets lliure. On som millors els humans que els arbres? Segur que no ho podem ser en tot”.
“Has mort mai ningú? Però què pregunto! I tot i així deus recordar la mort en aquest nusos tant esquerps. Com s’haurien format sinó? Tal vegada un pagès que no va triar el bàndol correcte es va penjar en les teves branques per no veure com les tropes d’un conqueridor cruixien la seva família. Jo he vist la mort i també l’he causada. Va ser una guerra terrible que va enfrontar pares amb germans. I vaig guanyar, o això volia creure. I ara només penso en les mares i orfes dels qui vaig matar. Els del poble i els del front. Com varem tornar-nos assassins?”
“Qui sap, potser tens una única preocupació, la de tots els éssers vius: que algú continuï la teva obra. Vull dir que tinguis fills. Per això et deuries sentir protegida quan ahir mateix els nens varen xuclar el teu fruit i escopir-lo a terra, com aquell vailet romà al que ja no li recordaries la fesomia. Quines vides més diferents que ens ha insuflat la natura. A tu, una vida de contemplació, de llibertat, una vida d’incògnit, màgica i sobrenatural. A mi una vida de treball i esforç, entre tremuges i premses, de preocupacions per cuidar-vos a tots, de problemes i d’ais al cor. La meva vida consistia en esprémer bé el suc de les pellofes i llepar les restes del pinyol. Fins que me n’he cansat. De bon grat et donaria la meva vida, si pogués. Però ja en tens una tu, i se t’està acabant. Tal vegada voldries tornar a començar des d’allà on ho deixo jo? Tu ets vella, però jo m’hi sento més”
Amarat de suor, s’enfilà fins la primera branca forta, hi lligà una corda i l’altre extrem se’l voltà pel coll. Abans que la indecisió li impedís moure’s, es desprengué de l’arbre, i es llançà al buit. Els escassos metres que separaven la branca del terra s’haurien convertit en insalvables, si no fos que la branca seca es va partir i ell els travessà amb la rapidesa amb què els records travessaren la seva ment. I al final colpejà el cap contra la pedra de sota l’arbre. La mirada se li esvania, i mentre agonitzava davant del tronc, esguardà l’olivera amb uns ulls vitrificats, plorosos, gairebé oliosos.

L’HERÈNCIA

Un home, més jove del que aparenta, jeu malaltís entre ampolles i enderrocs. Mal vestit, apàtic, absent. Dins els ulls mig aclucats s’hi reflecteix una retroexcavadora que enderroca les últimes parets d’un hotel.
Entre els enderrocs, la foto en color d’un home i una dona davant un hotel.


Dins la foto, l’home, de mitjana edat, transmet professionalitat i al mateix temps cansament. Se’l veu íntegre i amb un vestit elegant fet a mida, però amb un deix de caps de setmana plens de feina i vacances mai complertes. Geperut per un pes excessiu sobre les seves espatlles, i la responsabilitat d’haver-ho de controlar tot.
La dona, absent, mira cap a un altre costat, tal vegada buscant-hi una cara coneguda. La postura, amagada per un vestit ampul•lós, és forçada. I les parpelles se li clouen, com si s’hagués acabat d’aixecar o portés ressaca.
La dona sostén una sèrie de fotos de celebritats davant l’hotel, i l’home sostén amb força una altra foto en blanc i negre, on hi ha novament un hotel, un xic més petit que el seu.


Dins la foto en blanc i negre, just davant l’hostalet, una altra parella, més jove, posa altiva davant la màquina de retratar. Són dos nuvis, amb ram i vel, immortalitzats davant el negoci amb el que es casen. Ella, enjoiada i amb un vestit blanc que destaca respecte totes les altres coses, mira segura l’objectiu. Ell, de frac encartonat, se la mira de reüll, satisfet com un caçador tornant de safari. Entre les seves mans sostén el retrat antic d’una petita fonda.


Davant la fonda del retrat, una nova parella, més jove encara, mostra amb il•lusió una clau de ferro sostinguda entre els dos, que encaixa al pany d’una petita fonda acabada de comprar amb els estalvis de tota una vida. Amb gorra d’obrer i pantalons de vellut, l’home es veu humil, amb el mentó alçat, com si no volgués permetre a ningú, per més elevada que fos la seva condició social, que se’l mirés per sobre de l’espatlla. La dona del seu costat, adolescent i tímida, duu un vestit de diumenge descolorit, dues talles diferents per sobre la seva, que alguna tieta fadrina l’hi hauria prestat. I sense importar-li la categoria de la roba, se’l mira amb la devoció que hom dedica a un pare més que a un marit.

PRIMER CONTACTE

Dues figures amagades rere uns matolls xiuxiuejaven sense que se n’adonessin la dotzena escassa de primitius que recollien fruita a l’altra banda d’una clariana.
- Estic cansat d’esperar! –deia la figura petita fent esforços per no aixecar massa la veu- Perquè no podem simplement anar-hi a contactar?
- Has de ser pacient, fill. Si féssim això, tot se n’aniria en orris.
- Perquè em tractes encara com si fos un nen? He pogut fer el viatge fins aquest coi de planeta perquè sóc adult, no? Ja ho sé que és perillós per ells un contacte, i que quan els Europeus van descobrir Amèrica la van arrasar amb les seves malalties i una mentalitat de conquesta. Però nosaltres anem protegits per no agafar ni encomanar malalties, i per descomptat no tenim aquesta idea salvatge de sotmetre tots els éssers que anem trobant per l’Univers, ben al contrari, som respectuosos i ajudem al progrés. És així, no? Almenys això ens ensenyen a l’escola.
- És així, fill. Però tot i que la humanitat hagi canviat, continua essent impossible un primer contacte quan la diferència de civilització és tant gran. Suposo que a l’escola us expliquen el nostre primer contacte, vull dir el de la Humanitat, a la nostra Terra.
- És clar, papa, què et penses?
- Doncs us hauran explicat com d’especial va ser el moment en què van aparèixer, així, tot de cop, d’un dia per l’altre. Jo, evidentment no hi era, ja fa segles d’això, però he vist les gravacions. I creu-me, tota la societat de la Terra era molt diferent a com és ara.
- Vols dir que no érem civilitzats com els extraterrestres?
- Vull dir exactament això. En aquella època les lleis estaven basades en els diners, en l’economia. I els extraterrestres, que després s’ha demostrat que venien amb la millor de les intencions, no compartien aquesta visió. Estaven convençuts que podien ajudar-nos a millorar, a tenir una societat més justa. Va ser així com van ensenyar-nos a regular la ment dels criminals. Varem aprendre que, en realitat, la pertorbació criminal es crea durant l’embaràs i la infantesa, i això ens va ensenyar a ser millors tots plegats. La conseqüència, però, de la reducció i gairebé eradicació del crim va ser deixar funcionaris i policies sense feina. I enlloc d’estar agraïts, aquests van iniciar boicots i manifestacions en contra dels forasters.
D’aquí, van passar a la vacunació i cura extensiva de grans malalties. Primer amb les del tercer món: malària, tinya, còl•lera, pal•ludisme i totes les malaties de transmissió sexual. Després van venir les més conegudes: SIDA, diabetis, patologies del cor. I, finalment, el càncer, amb totes les seves variants. Si les malalties del tercer món no havien afectat gaire l’estament sanitari, les del primer món van deixar al carrer a metges, farmacèutiques, hospitals sencers. I no només això: al tercer món va deixar-se de morir gent, i la superpoblació mundial es convertiria en una plaga que podia créixer sense fre. Al carrer ja no només hi havia manifestacions i boicots, el malestar s’havia fet tant gran que a pertot hi havia altercats i batalles campals. Només amb la cura del càncer s’havien tancat universitats senceres, milions de persones en tot el món s’havien quedat sense feina.
I aquells benefactors, al mateix temps, van decidir alimentar al món sencer. L’economia d’aleshores estava basada en el diner, que és com una penyora que donaves a canvi d’un bé: jo et dono un pollastre, tu em dones una penyora. Com més penyores tenies, més devies. Però en aquells moments, per xocant que sembli, qui més diners tenia, més ric era. Aleshores els visitants van influir sobre l’economia. Ningú sabia com, però era evident que ho estaven fent ells: si havien arribat fins a nosaltres, de ben segur que eren superiors en tots els sentits. I de resultes, l’economia es va anar igualant, primer van desaparèixer les plagues de fam i les fortunes més desorbitants, després les barraques i els imperis del diner, i així anar fent. És lògic, però, que el descontentament s’anés fent més gran. Tot i baixar el nivell econòmic dels més rics, semblaven encara mantenir el poder, i tot de mercenaris eren reclutats en petits exèrcits que es dedicaven a boicotejar com podien la feina dels ET.
I van voler garantir l’ensenyament i la cultura universals, cosa que va enrabiar les companyies que editaven discos, pel•lícules i llibres. I també van intentar ajudar a les indústries, recorda que sempre amb esperit de cooperació i mai per fer mal. Ells veien que les empreses es basaven en produir béns amb la única finalitat de consumir, de manera que eren barats, però de mala qualitat. Això era insostenible perquè omplia la Terra d’escombraries. I ells van intervenir per fer els productes bons, duradors i robustos. I això va col•lapsar els mercats. La gent ja no havia de canviar la rentadora o el cotxe perquè s’espatllessin. I tot i així la publicitat encara va sostenir la situació, perquè continuava movent els humans a consumir. I això els va portar a pensar que el que necessitàvem els humans, era protegir-nos de la publicitat, i van incentivar anuncis basats en la qualitat i no en les sensacions, i les organitzacions de defensa del consumidor podien enfrontar-se contra grans lobbies industrials. I és més, veient que el sistema judicial es basava en les lleis i no en la justícia, varen aconseguir neutralitzar la influència d’aquests lobbies en els estats, i que la justícia fos més justa. Això va deixar al carrer als més grans advocats i a milions de funcionaris de justícia a tot el món.
Arreu, la gent que es quedava sense feina passava a engruixir els descontents, els indignats i els revolucionaris que volien foragitar als visitants.
No cal que et digui que tot plegat va ser un gran fracàs. La Humanitat es va veure abocada a lluites i més lluites i guerres i fam. La decadència va durar segles fins que no la varem superar. I els extraterrestres, evidentment, van desaparèixer avergonyits pel que havia passat.
- I com pots saber que no ens espien encara, amagats per algun lloc? O potser amb petits nanorobots dintre nostre que es comuniquen amb ells, eh?
- Suposo que no ho sabrem mai.
L’adolescent va esbufegar, i amb els prismàtics va tornar l’atenció cap als primitius.
- Aleshores hem vingut a Mart només per fer un seguiment a aquests éssers que s’assemblen tant als humans?
- Durant segles després del primer contacte varem tirar enrere. Guerres i sang. És per això, fill meu, que encara no hem sortit del Sistema Solar. No ha aparegut cap altre ésser extraterrestre en tots aquests segles, i tot just en les últimes dècades estem recuperant el Sistema Solar. El seguiment que fem és a humans que encara no s’han civilitzat. I has de tenir clar que no hi hem de contactar, ho entens? Estem veient evolucionar encara la nostra espècie, perquè tot just sortim d’aquest clot de la civilització, d’aquesta mena d’edat medieval, i tornem a mirar cap a les estrelles.