dimarts, 25 de desembre de 2012

ETERI


El doctor Rossich contempla la ciutat des del finestral obert de l’habitació. El capvespre omple d’ombres els carrers, els fanals es van obrint lentament. El canvi de temperatura fa cruixir la fusta ennegrida del parquet i les parets. Les seves cames reposen inanimades, li agradaria tornar-les a sentir. Seu en una cadira de rodes gastada, mira amb nostàlgia el seu voltant. No aconsegueix concentrar-se. El cap li pesa enrere, els reflexos es projecten contra el sostre. El seu pit puja i baixa amb dificultat, fa pocs minuts ha tingut la darrera crisi.
Una foto reposa sobre la vànova del llit amb el marc de plata desgastat i el vidre ple de ditades i sal de llàgrimes. Uns nens fent ganyotes i al darrere un home i una dona. Dels noms no se’n recorda, però li és molt familiar la cara de l’home.
I abans que arribi la següent crisi, quan es disposa a fer l’últim esforç per impulsar-se cap al llit, el cap li cau a un costat. Gairebé no ha notat el dolor. De la boca en surt saliva, i les mans pengen pels costats.
El darrer alè surt en càmera lenta cap al finestral. Passa per sobre la barana del balcó i de les ponsèties que li havia portat la infermera algun dia d’aquests. Ja desgastat, la resta d’alè s’eleva per davant la façana i ascendeix per sobre dels edificis. El brogit de la ciutat queda lluny, tot sembla tenir un altre sentit. Els terrats, teulats i terrasses desfilen per sota, inabastables.
L’aire dilueix l’alè, en fa espirals que volten en sentits contraris. En algun lloc indeterminat sobre la ciutat s’escampen les últimes molècules que va respirar un senyor que va viure. Unes molècules que abans d’ell havien respirat reis i gossos, rèptils remots i éssers unicel•lulars. I que continuaran el seu viatge cap al futur ignorants de formar part d’un món a gran escala.

Cap comentari:

Publica un comentari