divendres, 23 de juliol del 2010

L’ULL DEL CANÓ


Prengué l’arma amb pols ferm, la brandà amb força a l’aire buscant la postura precisa i descarregà un sol tret contra la víctima. La bala xiulà rabent per impactar amb força contra el crani. N’hi hagué prou per arravatar-li la vida. El so reverberà esmorteït i una aurèola de pólvora s’estengué per l’aire. Els sons ressonaven ja només dins el seu cap. Res més brunzia per l’aire, res espetegava ja en l’arma, res colpejava violentament a ningú. El braç executor amollà lent la pistola, ja sols era un pes en una extremitat. L’encàrrec s’havia acomplert, el càstig del que pagava s’havia executat amb precisió.
Tot havia anat tan ràpid, que l’assassí no s’havia adonat de la presència d’algú més a l’habitació. Algú que respirava amb parsimònia i també jeia al terra. Un gos gran i de pelatge lluent que no es movia, ni tan sols ho havia fet durant el tret. Només es podia saber que estava viu perquè respirava. L’assassí, que l’havia apuntat esbalaït en sentir-lo, s’estalvià una segona bala. Si no l’havia atacat encara, seria difícil que ho fes més tard.
Desà l’arma i es calmà esguardant la víctima. Estava mort, però la sang encara era calenta, i el cervell tot just parava l’activitat. Tal vegada el dèbil cor encara bombegés.
Consirós, es girà cap a la porta. Quin era el pensament que ofuscava l’assassí? Era potser la preocupació de sortir d’aquell lloc amb vida? O tal vegada la temença justificada que el contractista no li pagués el deute?
De la boca del canó en fumejava un vapor blanc ininterromput de pipa de vell mariner, i una escalfor roent s’escampava a través del metall. L’assassí dreçà una mirada furtiva que glaçava els sentits, amb les celles arquejades per la tensió, rígides sobre el front.
A terra, abatut, el cadàver inert d’un home d’edat tardorenca jeia encara tens amb l’esguard bromós i un trau al front. L’obertura era arrodonida, la bala havia entrat neta. Furgà la ferida en aquell crani cruixit. Supurava el líquid sangonós i una gelatina grisenca. Com més hi furgava, més tint d’hemoglobina ho anava tacant tot. Amb el dit entaforat, resseguia el conducte obert per la bala endins del cervell. El tacte era llefiscós, i com més endintre es ficava, més substància viscosa sangonent sortia barrejada. Brollà sang del nas de la víctima que clapotejava bombolletes d’aire. Un cop coagulada, anava assecant-se agafant un to moradenc.
La bala no es notava enlloc, hauria penetrat més endins que la distància de la punta de l’índex a l’artell. Amb les dues mans envoltant-li el crani, el girà per observar el costat contrari. Cap rastre de la sortida. La bala s’havia perdut a dins. Un tuf acre ho anava empudegant tot, era l’olor de la mort.

L’assassí no descuidava cap detall. Ni se li havia acudit de treure’s els guants de plàstic en cap moment, ni tan sols de fer cap moviment innecessari per l’escena del crim, estava ben avesat a l’austeritat i a l’obligada meticulositat. Una pífia a aquelles alçades, hauria estat de passerell. Era de costums severes que l’obligaven a una concentració completa en el que feia. Qualsevol error calia tallar-lo de soca-rel. Es tragué ara els guants amb cura per endreçar-los en una bossa.
Es redreçà per furgar dins les butxaques. Primer als pantalons, després a l’americana i, al final, per l’interior de la jaqueta. Aturà la cerca quan topà amb una caixa de mistos perduda de feia tres dies. La punta del misto xocà amb violència contra la banda de la capsa i el fòsfor s’encengué. Inclinà el cap per evitar el fum als ulls. Xuclà profundament i aturà la respiració. La dèbil lluïssor de la cigarreta esblaimava el seu rostre bru. Després deixà anar el fum per la boca amb suavitat, segur d’haver finit la missió.
Al seu voltant, una cadira bolcada a terra, trossos de roba esquinçada malgirbats, un petit desori fingit per ensarronar als investigadors... Les pulsacions li anaven ràpid, però l’alè era tranquil.
Les úniques coses que havia de netejar serien les que manipulés. Es mostrà destre en els moviments. Amb els anys s’havia estalviat un devessall d’emocions que ja no sentia, i al mateix temps això li permetia estalviar-se descuits de maldestre. L’home s’esmerçà a netejar amb soltesa la sang dels guants. En acabat, palpà les butxaques del mort per incautar qualsevol pista que el pogués delatar. Tot aquell remenament només per una vida. De ben segur una vida de luxes remarcables.
El rostre altiu reflectia menyspreu. Per al mort, però encara per totes les morts que havia de fer complir. La vida i la mort, tot depèn de qui té l’arma. Se serví un vi aborgonyat que trobà sobre la taula. Deixava anar una olor de parra mústia pansida per un aire ranci. Però s’esdevingué que li féu venir set. El dring de la copa fou el primer soroll des de l’espetec. En provà un glop que deixà pacient a l’entrada de la gola, després se’l passà amb delectança entre la llengua i les dents, i al final se l’empassà amb força. El segon glop trigà més en arribar. La gran copa voltava impulsada per un suau moviment circular. Es fixava en la caiguda glicerinosa del líquid per les parets, i mirà a través de la copa cap al fanal del carrer per comprovar-ne el pòsit.
Després encengué encara una altra cigarreta, netejà meticulós la copa, i restà dret davant del cadàver. El rictus del cos ja era fred i apaivagat. Llançà maliciosament la llosca sense apagar contra el mort.

Què veia en aquelles despulles? L’home certament no havia estat atractiu, però vestia de manera elegant. Les sabates brillants de cera tenien alguna retirada a les dels gàngsters i dels ballarins de claqué, el vestit de sastre alenava la seva autoestima, buscant compensar tots els defectes que aquell cos esprimatxat havia rebut de la natura. Desnerit, tenia unes espatlles dèbils i uns braços escassos de carns que ara reposaven inanimats, però un minut abans, quan el cos estava encara dret, l’americana els havia dissimulat, i encara més, n’havia corregit la desproporció fins aparentar el que no era.
La roba era cara i elegant, però un pèl atrevida per la seva edat, i amb un excés de joies: als punys, al coll, als dits. Sens dubte era un magnat de la nit, un d’aquells potentats que viu de nits i dorm de dies. La cadena, la polsera i els botons del puny duien les mateixes inicials, sens dubte era un egòlatra, addicte a les possessions. Potser fins i tot tindria aprensió a la societat, tots eren iguals, n’estava tip d’eliminar-los.
Havia de ser dels que mai abandonaven la pressió, qualsevol excusa els atiava encara més una misantropia innata. Deuria malferir l’orgull, i mostrar-se roí als seus súbdits. Seria un caragirat, un sòmines de ment pobra i raonaments capciosos.
I la cara angulosa, mal dibuixada, difícil de contemplar sostenint-hi la mirada, encara reflectia un posat tibat i uns aires de grandesa. També el rostre era escardalenc i allargassat, motiu pel qual es feia manifesta una asimetria de mitja lluna.
Aquell home només podia ser poderós. Ni tenia una mirada compassiva, ni un anhel d’entesa. Era un d’aquells rostres que mai t’imagines relaxat, ni tan sols devia quedar-se-li d’aquella manera quan dormia. Tenia una mirada desaprovadora, ansiosa de castigar, reflectia menyspreu per tot i per tothom. Ningú devia estar per sobre seu en l’esquema d’aquell miserable vividor tocatardà. Tots els somriures i manyagues que havia aconseguit a la seva vida serien postissos, obligats per la posició social, tement el seu judici capriciós. Totes les persones al voltant d’aquell energumen avar l’haurien odiat com l’escorpí que li encarregà la seva mort. Era el destí dels mascles alfa: manar, humiliar amb desdeny, foragitar la competència, fer-se témer... fins que algú més fort l’apartés.
El mort havia maldat per envoltar-se de tot el que no necessitava, havia viscut per als diners, i aquests sols li havien tornat problemes. Tindria una ment intricada i el cor eixut, de caràcter esquerp i amb sentiments matussers. Un home de caràcter malèvol, de companyia perniciosa. Un home recelós del que posseeix i envejós del que no té. De costums repulsives, ressentit d’un entorn buit de sentiments, sense un resquitx de compassió. Amb facilitat per esbroncar i fer sentir malament als altres, escadusser en emocions i tirà en ordres. Li pertorbava la seva presència.
I d’un temps ençà, segur que aquell miserable havia entrat en declivi, ni tan sols devia estar tranquil amb els que l’envoltaven. La personalitat malaltissa s’havia transformat en suïcida, maldant a contracor de ser abatut pel primer pistoler a sou a qui es pogués contractar.
L’assassí pensà amb sensatesa que mai podria caure tan avall, allò li privaria de perdre el senderi. Es reprimí arrufant el nas d’escometre contra seu constrenyit per l’emoció. Aquell cos d’aspecte escabrós i posat feréstec s’anava enravenant, ja no era persona, només carn emmusteïnt-se. L’ànima envilida ja li havia defugit, i ara a aquella desferra escarransida només li quedava podrir-se.
I de sobte, aquell gos imponent com un bou mesquer, que havia mantingut tota l’estona el cap sobre la catifa, ignorant-ho tot i tothom, a l’assassinat i a l’assassí, s’aixecà despreocupat. L’home s’havia tornat a sorprendre, ara ja no l’esperava. Hauria tornat a aixecar l’arma si l’hagués considerat perillós, però controlà els nervis amb destresa i esperà. L’animal s’estarrufà encara mandrós, s’espolsà amb força i badallà desinhibit. Les persones no semblaven existir per a ell, ni tan sols hi dirigí una curta mirada amb la cua de l’ull. Res. Vacil.là quin camí prendria, es dirigí vers la porta mig oberta i sortí cap a la llibertat.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada