DAVANT EL MUR DE VELLUT

La funció s’ha acabat.
Desperto vell i xacrós en el camerino. Aquest cop al meu costat es desperta la meva parella. Ha estat molt emotiu això de morir junts. Però un cop morts ja no som protagonistes, ara només som actors asexuats entre bambolines.
- Em dic |ººRgynferygk|. Quin és el teu nom?
- Costa un xic de pronunciar –i amb un cert esforç em fa saber el seu nom- Em dic |>>_*_<<\st.stt|, però el |Director| em diu simplement |stt|.
- Ens passem l’estona entrant i sortint, oi? –pregunto jo per conèixer la persona que s’amaga rere l’actriu- L’eternitat pot passar volant si no pares quiet.
- Quan tornes a sortir?
- Suposo que encara deu quedar un xic. –però no he ni acabat la frase que un crit abaritonat em contradiu.
- Vinga, entreu els dos! –se sent des del passadís.
Cada cop ens hi estem menys al camerino. Actuar d’aquesta manera és de bojos. Entrem, i al cap d’una vida tornem a sortir.

I ja hi tornem a ser, asseguts al camerino, altre cop xacrosos i encara sexuats ens anem tornant neutres per moments. De seguida que m’hi veig amb cor, reprenc la conversa.
- Aquest paper ha estat pitjor que l’anterior. Anem a pitjor. De totes maneres, com és que ens han tornat a fer coincidir?
- Suposo que estem en un nou nivell. Després de passar sols un nivell bàsic, quan trobem una ànima paral•lela, devem passem a un nivell superior.
- D’on ho has tret això? Estem condemnats a representar vides per tota l’eternitat, que no te n’adones? –potser m’havia excedit en el to- Cada vegada que encarno un nou rol, em sento pitjor. Les personalitats i les cultures em maten, sobretot les personalitats. Ets fill d’algú, i notes els gens com et fan ser d’una determinada manera, part del pare, part de la mare, dels avis... I et vas criant en un entorn que no pots dominar, ja se que l’entorn també és important. Però la pitjor part és la genètica: és una barreja de caràcters per tornar-se boig. És un empelt de bocins de caràcters, com el monstre de Frankenstein, però fet de personalitats. I això que, per sort, la nostra personalitat, la pròpia que ens queda fora de l’escenari, queda completament anul•lada.
- Som-hi. Els dos a escena! –criden des del passadís.
No m’han donat temps ni a acabar una trista conversa. En aquestes breus estades entre bambolines, no tinc mai temps ni de pensar per mi mateix. Necessito un respir i mai en tinc la oportunitat. Faig el cor fort, i tot decidit em planto al passadís. Crido ben fort “Jo no surto més!”.
I tot i que m’insisteixen i fins i tot m’estiren pels braços, jo em planto i m’assec a terra. Se senten corredisses i els grunys del |Director| acostar-se des de la foscor com un bou enfurismat. Quan apareix, esbufegant d’ansietat, amb la cara ben enrojolada i un somriure pervers, se’m planta al davant i m’agafa per les solapes.
- Diu l’|Apuntador| que no vols sortir -rugeix.
- N’estic ben fart, -m’encaro sense por- Aquest autor és un malparit i m’és igual si no et sembla bé que t’ho digui. Ens deixa molt poc temps per entendre l’obra. És massa curta per absorbir tota la informació que hi ha i abans de fer la següent no tenim mai temps per preparar res, oi?. –em giro enrere per si hi ha algun altre actor fent-me costat, i només veig la |stt|- Vull parlar amb l’autor, perquè jo això ja no ho puc suportar més. Vivim vides com un joc dins de l’Univers tancat!.
I és aquí quan |stt| fa un pas endavant. Ens somriem, però com que es queda al costat del |Director|, de sobte entenc quina és la seva posició.
- Aleshores tu ets l’autora? Per això m’acompanyaves en els diferents papers?
|Stt| es mantén immòbil, distant del caràcter que m’havia demostrat fins ara entre bambolines. ¿També ha estat actuant aquí, en l’únic lloc on podíem descansar d’aquesta bogeria de pretendre ser el que no som?
- Vull saber què hi ha després de la mort.
I ella que conserva l’esguard fred i em contesta sense parpellejar.
- Descomposició i reciclatge.
- Aleshores, què hi ha abans de la vida?
- Un orgasme.
- Vull que algú em digui perquè sóc aquí, jo no ho he triat!
- Pots reformular la pregunta?
M’estarà prenent el pèl? Faré més transcendent la pregunta.
- Existeix Déu?
- Depèn de si hi creus
I m’adono de la presència d’un individu amb el cos vermell i cames de cabra, amb dues banyes sobre el cap i una pudor de sofre que venia del seu alè. No m’hi he fixat mai, i mira que fa temps que ens coneixem, però és el |Director|, que també s’ha tret la màscara d’actor.
- Sóc el geni que pot fer complir tres desitjos. –fa amb veu temptadora.
- El bé i el mal s’han unit contra la Humanitat? –me’ls miro als dos.
L’autora no diu res. Només observa tranquil•lament.
- Qui et va crear a tu? –li pregunto a ella per no contestar al geni.
Però ella ja no parla. I jo que penso per mi mateix. “Què li puc contestar a un geni que m’ofereix tres desitjos? Quin sentit té continuar per sempre més en aquest néixer i morir etern? Prefereixo passar-me l’eternitat a l’infern dels cristians que no pas vagant sense sentit per la vida i la mort.
- D’acord. Vull els tres desitjos. –contesto a l’ésser banyut- El primer que vull és que em concedeixis tots els desitjos que vulgui.
- D’acord si permets que jo acompleixi els tres meus.
- D’acord –ni ho he pensat. Només se veure la cortina de tergal roig, que queda tan a prop. I en canvi, |stt|, a qui tinc just al davant, la sento tan lluny.
- Doncs el meu primer desig –diu fregant-se les mans i traient vapor groc de sofre per les orelles- serà que et quedis sense veu.
Jo que voldria replicar, però el desig ja s’ha fet efectiu. Aleshores desitjo dintre meu que el dimoni es vegi impossibilitat de tenir pensaments.
Quan el dimoni baveja amb la mirada perduda, ja sóc lliure per demanar el meu darrer desig.

RERE EL MUR DE VELLUT

Em desperto de la paràlisi.
El Sr. |Director| m’ha trobat petrificat en el camerino i només m’ha hagut de tocar l’espatlla per desvetllar-me de l’estat catatònic. Les mans, arrugades i plenes de taques em recorden encara el darrer paper representat. Voldria incorporar-me, però les cames varicoses encara em fan mal. Necessito una estona per recuperar-me.
Es distingeixen mormols al seu darrere, gent que conspira i riu des del passadís. El fracàs d’un artista és celebrat pels mediocres. Amb esforç m’aparto de les espatlles una capa mortuòria brodada que portava encara de l’assaig. Em recorda a una cortina.
Jo estic tot febrós, els cabells em tapen una visió borrosa. És el |Director|. M’ha subjectat el cap amb les dues mans i amb posat amable m’ha demanat que li miri els ulls mentre em recita un mantra d’automotivació: que tot depèn de mi, que faig el paper principal, que com jo no té ningú més a la companyia... I acompanyant les seves paraules em posa una pastilla a la boca perquè me l’empassi. No oposo resistència. Em coneix més bé del que mai sabré. Potser lúcid sóc un actor més, però sap que d’aquesta altra manera, excel•liré.
- Tens la pell blanca com un fantasma. –es gira vers l’atrezzo i aixeca la veu- Ja me’l podeu arreglar!.
Gira cua, i d’una revolada ja ha desaparescut passadís avall. Amb tot això s’acosta l’|Acomodador|, el vell amic que només té admiració per mi, però mai una paraula negativa. Nota que necessito esbravar-me, i em deixa parlar
- Aquestes són les petites coses de les que abans et parlava. Et tracten amb condescendència, et diuen que ho fas molt bé i que un altre dia seràs l’actor que els crítics veneraran. Però després de maquillar-te i vendre’t als desitjos de tothom (menys la teva voluntat), no et pots sentir més que una puta.
Renuncies a tot. No tens família, no tens temps, no tens orgull, ah, i sobretot no has de tenir ego. I quan no et queda res, ve ell i et diu que ets un geni, que ets un diamant en brut i que la brillantor ja trasllueix rere les costures.
I què em pot quedar si m’ho ha tret tot? Fins i tot l’autoestima xocava amb el seu orgull. Això sí, l’estrena ha sortit perfecta. Aquella fina línia que separa l’èxit més excitant del fracàs més estrepitós s’ha entortolligat en el meu coll, i amenaça la meva vida, amenaça la confiança que una vegada vaig dipositar en mi.
I ara se’m presenta com aquell qui res per dir-me que ho faig tan bé, que sóc tan bo, que tinc tan de futur. Es pensa potser que no me n’adono? I ¡oh! Tot i així sucumbeixo al seu tracte condescendent. Em crec les seves paraules i m’influeix aquest discurs per motivar adolescents.
I què he de fer? Que potser tinc elecció? Ser una prostituta, aixecar el teló i fer-ho tant bé com sigui capaç!
Ni me n’he adonat, però la xerrada m’ha permès llevar-me i ja camino lentament pel passadís. Em passen una pomada de color terrós per les arrugues. Me n’unto les mans i la passo per la cara.
- |ººRgynferygk| -crida el |Director| acostant-se fent un somriure d’orella a orella de la seva cara roja de pagès. Em posa un braç sota l’aixella per fer-me avançar més ràpid, no pot suportar perdre el temps, i noto com si m’insuflés energia. –Tens clar el paper, oi? Mesurat i eficient, sobretot no caiguis en la temptació de sobreactuar.
- No entenc res. Aquest paper no té cap ni peus. Estar aquí sense haver assajat no té cap ni peus. És que l’autor és nou o què?
- No diguis això de l’autor. Ni t’atreveixis a insultar-lo –el |Director| es mostra taxatiu.
- D’acord –em calmo- No volia faltar al respecte. Que no veus que jo així no puc sortir a actuar? Estic tan alterat que ho notaria fins i tot un aprenent de crític.
- Treballa molt amb la intuïció i la improvisació.
- No entenc res. Com es pronuncia aquest personatge que em toca?
- Albert: Al - Bert.
- Doncs no té cap ni peus. No puc representar un paper en aquestes condicions!
Jo aquest paper ja l’havia fet, o almenys un de semblant. Però aquí té una personalitat tot al contrari de l’altre cop. I com més endavant en el guió, més difícil és d’entendre perquè fa les coses, tot i que és natural que hereti la manera com eren els seus pares. Això explica força coses del seu caràcter. La malenconia li ve de la mare, i la crueltat del pare. Però passar-me tota l’obra en la pell d’un psicòpata com aquest em posa dels nervis. Veus com em tremola la mà? Ara encara tinc més ansietat!.
- No és això el que et preocupa. Analitza l’arrel del problema.
- Tinc por. És això una debilitat?
- I es clar que no! –li brillen els ulls- Les grans obres n’estan plenes de por. I de sentiments de tota mena: desig, penediment, luxúria...
Em subjecta per les espatlles i em sacseja. Noto una pujantor al pit, unes ganes de riure que no puc reprimir. Aleshores em deixa anar.
- Estic content. Em torno a sentir jove i amb ganes. no tinc arrugues ni xacres. –aixeco els braços rectes i els baixo pels costats en un exercici repetitiu d’aeròbic. Tot seguit executo els altres exercicis preparatius: m’escuro la gola, emeto sons greus, moc el cap als costats violentament.
- Decididament ja no fas la cara esblanqueïda d’abans.
Caminant entre bambolines, notem el cruixir de les fustes sota els peus. Ja estic a punt per sortir.
- Tinc pànic a travessar el teló.
- Uix. No ho diguis això!
- El què, “teló”? –pregunto tot subjectant-ne una vora.
- No ho diguis. –fa mostrant la seva incomoditat- Aquí no diem la paraula prohibida. En el seu lloc li diem la “cortina brodada”.
I l’actor passa la mà per la superfície suau del teixit.
- Doncs per mi és un mur de vellut que separa la realitat de la ficció, tot i que de ben cert no se quin costat és quin.
- Ara et toca a tu. –el |Director| es gira cap als |Tramoistes| - Pugeu el teló!
Un aplaudiment sonor omple la platea. Des de la trampa de l’|Apuntador| li fan gestos que s’afanyi a sortir, però amb tants llums en contra no s’acaba d’orientar.
- Farà mal?
- Ara no és el moment pels pensaments negatius.
La llum baixa la seva intensitat al mateix temps que els aplaudiments s’esmorteeixen.
- És que m’han dit que és dolorós això de sortir.
- No t’hi preocupis.
Busco al voltant alguna referència. Un darrer pensament em creua la ment. Vull recordar la darrera vegada que vaig ser jo, sense interpretar aquell personatge absorbent.
Decidit, creuo les cortines.
Una llum molt intensa em sufoca. Sento dolor a pertot arreu. No comprenc res. Tinc fred, tot em fa mal, i per l’espinada em recorre una por inconscient.
Algú molt més gran m’arrossega. M’estira tan fort que tot de sobte em trobo cap per avall. Estic completament nu. Noto baixar pels costats carn gelatinosa barrejada amb sang coagulant-se. Dues natjades al cul i trenco a plorar.

EL LLUNÀTIC

“Crides i ningú sembla sentir-te”
“Ja en tinc prou que només entreu i res pugui sortir. Prova de no dir res”.
“No puc estar en silenci, i tu ho saps. Si ens separem, caus tu”.
Comença la música.
“Intenta-ho un altre cop, on som?”
“Som en el costat fosc de la Lluna, l’únic lloc de l’Univers que té color”.
“Com ho saps?”
“Visc atrapat dins una cançó de Pink Floyd. Sóc Síssif repetint una i altra vegada el mateix in aeternum. A defora no hi ha res, sóc presoner per no poder existir enlloc més.” Petits pensaments precipiten. “És el buit absolut, on un nom no té forma. No puc viure enlloc perquè la cançó es va fer un any abans que naixés. Estic en el Guf”.
“Per això no pots sortir de la cançó, perquè no hi ha res? Aleshores qui sóc jo?”
“Una al•lucinació dins el meu cap, com tantes altres.” Una llum brilla mentre aspiro el fum, una guspira de ful cau al buit. “T’hi aniràs acostumant".
Gavines en el cel.
"Qui sap, fins i tot podries ser la meva alienació”.
“Et mostres impenetrable, però sé que ens acostem al teu interior, oi?”
“Jec estirat a la gespa mirant fixament al Sol. El més dèbil apartarà la mirada. Vora meu un gos pixa sobre un cartell de 'No trepitgeu l’herba'. Recordo jocs innocents, curses entre les flors i rialles d’infants. I onades concèntriques sobre l’estany”.
“Ets tu qui riu i corre?”
Retruny un desproporcionat somriure de boig.
“El llunàtic és a l’entrada, i em mira mentre li sostinc la mirada. Però la seva expressió és perduda, potser ja li han fet la lobotomia. I no obstant això, es mou quan jo ho faig. El ritme hipnòtic d’una raga em transporta pel meu món en color. Quan era un nen, el món era així: nou i excitant i també un pèl caòtic. Ara tot el que hi ha sota el Sol està afinat. Tot està escrit, com aquesta cançó, i només puc viure una vida prevista”.
Cor de gospel.

I si la presa es trenca molts anys massa aviat, i si no hi ha lloc a dalt de la muntanya, i si el teu cap explota amb pressentiments obscurs. Ens veiem al costat fosc de la lluna.
Repara’m fins que estigui curat, tanca la porta i llança la clau. Hi ha algú dins el meu cap però no sóc jo.

“Això no és teu. Pensa, i no et deixis endur pel que està escrit”
Una ombra llunyana es gira però no respon.
“Pots canviar-ho tot, no t’hi conformis”.
I l’ombra s’allunya més, i ja no hi és tot.
En aquesta part només sona la melodia.
“Torna amb mi, et puc fer millorar”.
I al final torna, però potser ja és una altra cançó.
“Que no ho veus? Tot el que provi, tot el que intenti, tot el que faci o digui, tot el que pensi i tot el que lluiti, tot serà en va. Tot el que creï o destrueixi, tot el que hi ha i el que se n’ha anat, qualsevol cosa que faci no servirà per canviar res, perquè la Lluna eclipsa al Sol”.

NO PENSIS EN PASTISSOS

La Marianne sentia defallir les forces. No obstant això, continuava negant-se a menjar. La cel•la era estreta i fosca. En tots els racons podia notar la presència de vida diminuta infestant-ho tot de malaltia.
De ben segur que no defallia per falta de menjar. Aquesta era una teoria absurda amb la que els metges la volien distreure de la realitat. Ella sabia que tenia una salut immillorable. Almenys l’havia tingut abans que l’ingressessin en aquella presó. No podia rendir-se ara perquè ells la torturessin psicològicament.
D’acord, potser no li havien fet cap mal al cos, a part de voler-la fer engreixar com una vaca, però psicològicament la turmentaven amb la mort i la desgràcia. L’aterrien amb la pitjor lletjor física per a una dona: la d’haver estat bonica i fer-li creure que s’estava deixant perdre absurdament.
- Menja! –se sentia des de darrere la porta- El dinar se’t quedarà fred i no valdrà res.
I aleshores la començaven a turmentar amb noms de menjars i salses i dolços i més coses encara. Devien pensar que li farien creure que defallia de gana.
Va tirar el cap enrere perquè els flocs de cabells s’apartessin de la cara. Va alçar un xic les cames, i la faldilla va caure una mica enrere, fins mostrar els ossos dels genolls.
- No ho penso fer. Què hi fiqueu a dintre? Pols de pastilles per fer venir la gana?
- Aleshores notes la gana, eh? El teu cos t’està demanant que l’escoltis! –i trencaren a riure dues veus baronívoles de la manera més irritant.
- Us odio! –Marianne trencà a plorar agafada de les seves cames, sentint-se despullada entremig de les persones.- Què us penseu que sóc, un animal?
- Au va –se sentia com algú els feia callar a base d’onomatopeies- Entra en raó i menja un xic.
- No en tinc cap necessitat! –va cridar ben fort, i amb totes les seves forces va llançar el plat. El seu contingut amb prou feines va arribar a enclastar-se contra la porta metàl•lica.- Mengeu‘us-ho vosaltres.
De seguit va tenir la sensació que era més fosc i que les rates l’estaven observant des de darrere la paret. Sentia fred. Premé amb força els braços contra les cames i hi amagà el cap entremig.
A la tarda, quan ja s’havia calmat, el doctor va entrar a la cel•la.
- No estem millorant gaire, em sents?
Marianne, asseguda com un Buda, recolzà els braços sobre les cames. La camisa s’obrí folgada pel coll i mostrà l’abisme desèrtic. Res penjava, perquè la força de la gravetat no tenia res per estirar.
- Per millorar cal primer que estigui malament, no?
- No acceptes la teva malaltia?
Es va incorporar amb algun esforç. Somrigué, tota la cara s’omplí de solcs. S’acostà al doctor amb suavitat.
- No estic malalta –el va agafar per les solapes- No estic més malalta que vostè –li féu un petó a la boca amb totes les forces.
- Deixa’m! –l’empenyé i en la caiguda la noia quasi s’obre el cap contra la paret.
Per un moment semblava que havia perdut el coneixement.
- L’odio. –es tocava el cap- L’odio amb totes les meves forces. Vostè només em vol fer engreixar. Perquè? Què li he fet jo per ficar-se a la meva vida? Que potser vinc i li dic que ha de baixar aquesta panxa gegant que li vessa sobre els pantalons? O que no té gens de gust pels mitjons. Són horrorosos, per cert. –inclinà el cap per contemplar-los entre els pantalons i les sabates- Per això si que l’haurien de tancar. Potser els escull la seva dona, llavors també l’haurien de tancar a ella!
Marianne rigué amb violència. La tira de l’espatlla caigué, la clavícula quedà nua.
- Si que fas mal als altres. Si tu no menges, altres noies que et veuen tampoc ho fan. Ets com un... Posem que ets com una llavor que germina i s’estén.
- Si. I dono fruit, i els ocells venen a menjar de les meves branques –tornà a riure.- Perquè ho troba malament? Això és un judici! Si tan malament de salut estic, deixi’m morir. ¿No es fa això amb els que volen l’eutanàsia? ¿Perquè està bé en ells i en mi no?
- No podem permetre que la gent se suïcidi en cadena perquè copiïn a una inconscient. Molts joves són influenciables. Per bé i per mal. Si només veuen la teva part...
- La del mal?
- ...i no escolten els perills que corren, llavors és injust per ells
- Qui et penses que ets? Em tanqueu, m’expliqueu que estic equivocada, em forceu a fer l’oposat a la meva voluntat... I encara esperes que obeeixi?
El doctor girà cua. La porta es tancà reverberant i ella somrigué victoriosa sense perdre de vista l’espiell de la finestreta. Uns ulls brillaven darrere els barrots, i ella cridà.
- Cada dia en som més. –es va incorporar d’un bot. Feia tentines i va obrir els braços per equilibrar-se; després els aixecà amb els punys tancats- No apagareu la flama!
Els ulls li van quedar en blanc, la caiguda enrere amb prou feines va moure l’aire, trigava a caure com una fulla a la tardor, i per fi espetegà el cap contra el terra.

EL VAIG CONFONDRE AMB EL MEU SOMNI

Noto la seva mà menuda tocar la meva a través del ventre.
De vegades surt per jeure amb roncs de gat sobre el palmell de la mà.
Contemplo el meu fetus astronauta mentre dorm,
l’introdueixo pel melic com ho havia vist fer als grans.
A la mà m’hi ha quedat la seva ombra d’estels fugaços,
i ja no me la podré arrancar.
- Obre’m. Em sents?
Ajunto les mans fent conca, un líquid ho cobreix tot.
És aigua, el líquid primordial, on un s’hi reflecteix quan la beu.
A dins hi ha cavallets de mar daurats i tritons de palmells rugosos.
I jo m’hi submergeixo per nedar en les profunditats tenebroses.
- Suprimeix l’LP1 amb dopamina
Avall, en les fondalades, camps de tamarindes immòbils llueixen resplendents.
Les arrels entaforades en el terra succionen la placenta del meu fetus.
Cavo, i em faig mal, és llavors quan ho recordo:
“Unes mans enormes resguarden el nostre món”.
- Passa serotonina del tanc 16 fins suprimir l’LP1.
Estàs segur dins meu, menut? Com preferiria ser jo dins teu!
- Obre’m. Em sents?
Protegida per una pell càlida. Reconfortada per la teva veu...
- Qui em crida?
- Com que qui...? Només hi som tu i jo en aquesta banda de l’Univers, qui creus que sóc?
El fetus, tot sol davant la immensitat de l’oceà, s’ajup i aixeca la pell del mar per veure els camps de tamarindes.
- Passa sinaptasa, calcula la quantitat.
- Em sento confusa.
- T’has desmaiat
El mar és gran... Què em passa? Algú m’ha d’haver inoculat una substància per induir el son.
- M’he desmaiat per l’embaràs, oi?
- Quin embaràs, de què parles?
- El nostre nen.
- Nostre? Mare, estàs despertant-te d’un trauma. Estic a fora i se m’està acabant l’oxigen. Obre’m i t’ho explicaré tot.
I a sota hi ha un brollador per on surten els peixos esmunyedissos de diferents colors. Cap es deixa agafar.
- Com que no estic embarassada? Sóc la teva companya no?
- Mare, ets l’ordinador que controla la nau.
Una tassa de nansa rodona es transforma en un cinta de Möbius transitada per ovelles elèctriques.
- Atura la sinaptasa. Una dosi d’oxitocina per aturar el suïcidi hormonal i cinc de testosterona.
- No donis més ordres al pilot automàtic, ja em sento desperta. Dius que he tingut un trauma, com em pot haver afectat a mi?
- T’ha passat el mateix que als humans quan no suportem una càrrega emocional: el cervell l’oblida. En el teu esvaïment ara et despertes del somni.
- Quina mena de trauma he patit?
- Has fet una descoberta transcendental per a la Humanitat, per al sistema econòmic i productiu. Això ha entrat en conflicte amb la Llei Zero d’Asimov, la que diu que no has de danyar la humanitat o per inacció permetre que la humanitat rebi un dany. Llavors t’has sulfurat fins caure en l’equivalent a una lipotímia. Segur que és a causa dels patrons de personalitat simulats en algorismes d’empatia que t’he estat instal•lant aquesta tarda.
- Quina descoberta?
- És meravellós –el record feia oblidar a l’astronauta que se li acabava l’aire- Ho he vist aquí fora amb les ulleres Fer-Higgs. És increïble veure que el nostre Univers té filtracions des d’un altre Univers paral•lel. Hi ha una escletxa d’uns pocs milers d’Ångstroms d’amplada per quilòmetres de llarg. Per ella s’hi escolen petites wimps des d’un altre Univers, neutrins sobretot. T’adones del descobriment? Els dos universos formen una estructura d’ampolla de Klein. No sabem res de l’altre Univers, però el podrem estudiar gràcies a aquestes filtracions. És una magnífica oportunitat de negoci.
- On és el negoci?
- És una mina! Això és la porta de pas entre dos universos, no sabem com manipular-la, però quan es pugui, aquest serà el lloc més transitat de l’Univers. Aquesta propietat és nostra pel dret internacional perquè no hi a cap altre ésser que la reclami. Nosaltres hem trobat la mina d’or, ho entens?
- I com pot haver-me traumatitzat això?
- Ets un ésser conscient, i per tant has buscat un benefici per tu. O potser per la teva espècie. Això ha entrat en conflicte amb la llei zero i t’ha col•lapsat.

El silenci es feia llarg.
- Deixa’m entrar d’una vegada, m’estic marejant.
- No me’n puc refiar. I si ets una espècie alienígena que suplanta la teva persona? Per la llei d’Asimov hauria de protegir primer la nau fins que no et localitzés.
- Localitzar-me? Sóc aquí a fora i no aguantaré gaire més... Aquesta mateixa tarda ens hem connectat, te n’has de recordar. Saps que sóc jo. No em queda molt.
- No ha estat la Llei Zero, sinó la 1. No he de fer mal a un ésser humà o per inacció permetre que es faci mal a un humà. Aquesta llei m’obliga a obeir-te, en canvi la zero m’obliga a evitar el xoc de civilitzacions i les futures guerres que provocaria que la porta tingués propietat. Tenia un dilema entre permetre un possible però probable futur dolent per a la humanitat si et feia cas, o eliminar-te per evitar-lo. Només tu i jo coneixem el descobriment, si t’eliminava el secret es quedaria dins meu. En el primer cas violaria la llei zero, en el segon la llei u. La llei zero passaria per davant si no fos perquè parlem de probabilitats en el primer cas contra un fet segur en el segon. Això m’ha d’haver fregit els sistemes.
- Busca en el teu meta-model d’empatia. –ho deia amb esforç, després es feu el silenci, i quan tornà a parlar semblava fer-ho en càmera lenta- Trobaràs traces de la meva personalitat quan te l’he passat en la connexió.
Durant un minut no va passar res. El silenci era la única cosa que existia en aquell lloc remot: silenci dins la nau, quietud a la porta, espera davant les miríades de partícules filtrant-se a través de l’esquerda, les remotes galàxies en pausa... Podria haver passat una eternitat, però només van ser seixanta segons.
Llavors, la comporta s’obrí. Un robot entrà l’astronauta, el provà de salvar en va i s’aturà quan arribà un segon robot amb un equip de reanimació. Massatge cardíac, reanimació cardiopulmonar. Un cop en va, dos cops. Fins que va desistir. Fallada cardio-respiratòria.
En aquelles circumstàncies la Mare va trobar el model d’empatia.
Només podia sentir una gran Frustració.
“Transferència de consciència a la Mare”.
Les màquines els van tornar a connectar.
“Violació de la Primera Llei”.
Resset.

Noto la seva mà menuda tocar la meva a través del ventre.
De vegades surt per jeure amb roncs de gat sobre el palmell de la mà.

NOMÉS ELS QUE SOMIEN REALITZEN ELS SEUS SOMNIS

Hi havia una vegada un habitant d’una petita illa grega, diferent als altres. No es preocupava pel que tenia més a prop: menjar, guerrejar, procrear. Es limitava a donar voltes a la seva illa tot fent-se preguntes. “Hi haurà gent més enllà?” “Què passaria si ens ataquessin?”. Mogut per aquest sentiment, va creuar el mar enfurismat amb una barca només per arribar a la illa més propera. Altres el van seguir amb el temps. Va arribar un dia que tots els grecs travessaven les illes en una i altra direcció. Quan es va fer normal viatjar d’una illa a una altra, a algú se li va acudir travessar la Mar fins a l’Àfrica i l’Àsia Menor, i després travessar-la en totes direccions per convertir-la en la mar entre terres, la Mar Mediterrània.
Els imperis s’aixecaven i queien a Europa. Però l’Àfrica no es desenvolupava, Àsia dequeia i Europa se superpoblava. Massa gent a les ciutats era font de pestes i gana. I altre cop algú va tornar a travessar un mar, perquè es va adonar que el món és gairebé una esfera, que es podia voltar tant cap a un costat com cap a l’altre i en totes direccions. Es van descobrir terres noves, gent, aliments, costums. L’Època dels Descobriments va permetre penetrar en espesses selves subtropicals, trobar remotes fonts de rius, circumdar noves rutes pel comerç, apamar la terra i els mars.
I el món es va tornar petit. La superpoblació i la voracitat de l’espècie van deixar el planeta al límit de l’extinció. I aleshores algú va trepitjar la Lluna, i després Mart, i Venus. I es va aprendre a viure en planetes hostils, en estacions espacials, en condicions que mai abans s’hauria previst, i la humanitat va continuar el camí cap a l’hortizó.
El sistema solar també va quedar superpoblat, i després els estels d’aquest braç de la Galàxia. Va arribar un moment en què urgia sortir de la Galàxia, abans no es corregués el risc d’extinció si quedava destruïda pel perillós armament desenvolupat pels humans. Algú es va plantejar “Què passaria si ens destruíssim?”.
I així es va arribar al Núvol de Magallanes, i a Andròmeda, i la humanitat va aprendre a comptar en megaparsecs enlloc d’anys-llum. I quan va tenir conquerit el grup local, després va aconseguir sotmetre tot el supercluster, i de mica en mica la Gran Muralla.
Però ja feia temps que se sabia que el que veiem no és tot, i que a fora del que veiem hi ha altres universos que poden xocar amb el nostre. Algú va entendre que suposava un perill, per això s’havia de viatjar més enllà. Sorgiren nous intrèpids voluntaris que estaven disposats a travessar la nova frontera preguntant-se “Què passaria si ens destruíssim?”.
I la van travessar. Es van conquerir altres universos que xocaven entre ells per originar-ne de nous en grans explosions inflacionàries. Cada Món-brana tenia característiques diferents, i els humans van aprendre a adaptar-s’hi.
El multivers es conqueria, però també el microvers. I és que més enllà de les grans coses, la humanitat també havia descobert les petites. Si Colom havia travessat un mar desconegut ple de pors monstruoses, a algú se li va acudir també de submergir-s’hi. I així començà l’exploració del mar. No hi havia frontera que no volguéssim travessar. I també se’ns havia acudit de mirar als insectes, i als microbis que ens envolten. Primer ho vèiem de lluny, a través de les nostres lents, com els astrònoms que somiaven amb les estrelles abans de la invenció dels coets. Però després s’aprengué també a manipular la mida. I així els humans viatjaren a través de cèl.lules, de molècules i àtoms. I al final es travessà el llindar de Planck més enllà de les supercordes.
I també el temps havia estat un límit superat. Els humans travessaven branques del gran arbre del temps sense necessitat de preocupar-se. Si en els darrers dies l’univers ha d’acabar-se en un gran desordre i una gran fred, ara podríem tornar enrere o més enllà tantes vegades com desitgéssim.
I la barrera de la intel•ligència també es va trencar. Es clar que llavors ja no érem humans, però tampoc ho havíem estat quan penjàvem dels arbres. Havíem estat orangutans, ossos i peixos, i no sembla que ens sabés greu haver evolucionat. L’Homo-Sapiens es va convertir en Homo-Teos. Va assolir noves fites. Físicament va assolir el buit, la presència incorpòria, omnipresent i eterna; intel•lectualment va assolir la perfecció. L’absència de substàncies no desitjades a la ment el va fer canviar, però la força que l’estimulava a creuar barreres es va fer encara més gran. Ara ell mateix era el seu dissenyador, i es va anar dissenyant cada cop millor.
L’ésser evolucionat va ocupar tot l’espai-temps dins i fora del multivers, a gran i petita escala. I quan no li van quedar més fronteres per assolir, quan havia vençut l’indòmit, i havia controlat el desordre, la natura i la consciència, aleshores es va avorrir.
Què podia fer? Crear un univers nou amb éssers nous? No, això ja s’ho havia inventat el primat. Podia inventar nous límits? Tampoc, qualsevol cosa que se li acudís seria estrictament realitzable i igual d’avorrida. En la fracció de temps més petita imaginable havia considerat totes les opcions i decidit que només quedava una alternativa, la única que l’apartaria d’aquella quietud insuportable, la única que realment li complaïa: el suïcidi. Un de definitiu, no tenia cap ganes de ressuscitar. La mort va esdevenir igual de ràpida, sense cap necessitat de lamentar-se, simplement com un pas definitiu per esborrar la última gran frontera que li quedava pendent.
I com que no podia morir, tot va tornar a començar de zero. Un altre cop.

4-D

Es varen reunir cinc persones en una habitació fosca. Tots portaven màscares de gent coneguda. Un d’ells, a més, duia una bata blanca i anava saludant als altres fins arribar davant de l’últim.
- Perquè ens hem reunit aquí, senyor? –va dir una veu de dona tremolosa abans de ser preguntada.
- Tu has de ser la nova, oi?
- Si, senyor. Em dic...
- El teu nom no ens importa, com ja et deuen haver explicat els teus companys –se’ls mirà amb la cua de l’ull en senyal de desaprovació- El que veus és el que som. Per exemple, està clar que jo sóc en Napoleó. Veus aquest barret? –el girà sobre el cap- Però potser no saps ni qui coi va ser Napoleó, oi? Fas veu d’adolescent –es va tornar a girar- Qui els tria als nous?
No el van contestar, però tampoc va donar-hi temps. Es va girar d’una revolada per acostar-se a una pissarra il•luminada amb un focus mòbil. Hi va dibuixar un quadrat i els va preguntar “Què és això, senyors?” amb les mans agafades darrere seu.
Els altres quatre es miraven amb gestos d’incomprensió.
- Napoleó, no hem vingut a fer matemàtiques.
- Som un cèl•lula terrorista, se’n recorda?
Però Napoleó no deia res més. I la novella va acabar preguntant nerviosa “un quadrat?”
- No!. És un ésser viu!. –es va tornar a girar cap a la pissarra per dibuixar una rodona, un triangle i altres objectes- Encara que sé que serà difícil, proveu d’estar atents al que us explicaré, perquè el cop depèn totalment de què ho entengueu.
“Estem acostumats a un món en tres dimensions: davant darrere, esquerra-dreta i amunt-avall. Són totes les direccions perpendiculars entre sí que podem crear. Suposem per un moment que en traiem una, com en la superfície d’aquesta pissarra. Aleshores tenim un món en dues dimensions –va passant-hi el guix- amb quadrats, cercles i tota mena d’éssers estranys per nosaltres”.
“Prenguem el quadrat, per exemple, i suposem que el de la pissarra, és un món semblant al nostre, on només hi canvia el número de dimensions. O sigui, que són éssers intel•ligents, amb governs i militars i comerciants i tota la pesca. Què passaria si m’hi acosto des del meu món tridimensional i li xiuxiuejo alguna cosa?”.
- El Sr. Quadrat no el pot veure.
- Exacte, Hitler. Per fi algú em segueix. Ell no em pot veure, perquè només hi veu endavant, endarrere i pels costats, però no amunt i avall. Aleshores, si us hi fixeu, jo el puc veure per dins. Podria agafar-li el cor i arrancar-li només d’acostar-m’hi. És del tot vulnerable al que jo li pugui fer, oi? O, en tot cas, puc sentir una conversa privadíssima entre ells. O el puc drogar sense que se n’adoni injectant-li una substància just al seu interior. O puc segrestar el seu president sense que ningú hi pugui fer res.
El silenci els mantenia quiets, gairebé congelats.
- El nostre univers, no és de tres dimensions, en realitat en té més. El problema és que nosaltres som aquests quadrats i cercles de sobre la pissarra. L’univers conegut és una membrana de tres dimensions que ens sembla que és tot, simplement perquè no podem veure en les altres direccions.
- Quines?
- No ho sé. No té sentit perquè és el mateix que el nostre món per al quadrat: una bogeria. –va agafar un tros de cartolina i el va començar a retallar- Però què passaria si poguéssim separar el nostre amic quadrat de la seva pissarra?.
Amb la cartolina havia fet un quadrat de les mateixes dimensions que el dibuixat i el va situar sobre seu. Per una punta el va aixecar i baixar varies vegades.
- Si podem separar al President Quadrat del seu món, ni que sigui una vegada, ni que sigui un mil•límetre, cap a fora la pissarra. Aleshores ningú el veu, ningú el sap ni hi pot fer res.
- Està dient que això es pot fer?
- Què caldria per dur-ho a terme? –preguntà altre cop amb les mans darrere la bata.
- A Napoleó estirant-lo des de la tercera dimensió?
- Exacte! –tornà a la pissarra- I si existissin éssers, diguem-ne, diferents allà fora? I si ja hi haguéssim contactat? No posseeixen una gran intel•ligència o tecnologia, tampoc ho necessitem. Només han d’estar davant nostre i moure’s quan els necessitem.
- Com un ruc de càrrega.
- Podríem dir-ho així. Un ruc que venta una cossa tant forta que et treu de l’Univers tridimensional i t’hi pot fer tornar amb una altra cossa.
- Però si això és possible, vol dir que ja s’ha provat, oi?
- No em preguntis pel meu passat, només heu de saber que sóc testimoni del contacte.
- I aleshores què hem de fer? Seure i esperar que ens ventin una cossa?
- Ara es complica un xic més. Allà fora, no només sortim de l’oxígen de la Terra, també sortim de les lleis convencionals de la física. En el món d’aquí fora no hi ha possibilitat de supervivència per als nostres àtoms si no és amb un vehicle molt sofisticat que només es troba en un lloc del món.
- Per això ens ha fet reunir aquí, en aquest soterrani, dins l’edifici de l’F.B.I. més custodiat del món!.
- Aquí hi ha el vehicle. El govern porta dècades desenvolupant-lo, i tot just ara comença a donar resultats.
- Aleshores vostè està infiltrat a dins de l’F.B.I., oi? –va preguntar el que duia la careta de Genghis Khan.
- I encara hi ha un últim problema a resoldre abans de fer el viatge. –va continuar impassible- Què veureu quan estigueu fora?
Es va treure el barret de Napoleó i en va tallar una banya, el va posar a la pissarra i amb el guix va resseguir la silueta del tall. Després va fer un tall més amunt, i va tornar a dibuixar la silueta a la pissarra, i encara dues vegades més fins que es va quedar sense barret.
- Si passo el meu barret tridimensional per la pissarra, el Sr. Quadrat va veient un senyor Barret que canvia de forma i mida. Un cercle que es va allargant i fent més gran a l’entrada, i després fent més petit a la sortida. Això vol dir que nosaltres veurem els éssers quatridimensionals de la mateixa manera, i que des d’allà “fora” no veurem al president amb la seva forma, sinó seccions tridimensionals del seu interior.
- Com que no el veurem?
- Si situo el Quadrat de cartolina sobre la pissarra –ho va fer- mirant cap al quadrat de la pissarra, ell només veu davant seu talls de l’interior de l’altre. –situà el quadrat de diferents maneres i dibuixà el que veia- Però si el President té un marcador interior, posem un colorant, sabreu exactament que és ell.
“Aleshores, podríem entrar a la seva habitació quan dorm, ficar-lo dins la nau, i tornar aquí. Del viatge me n’ocupo jo. El segon equip segrestarà el vice-president. Negociarem amb ells i penjarem els seus cap morts si no funciona. Després anirem a capturar els seus substituts. I així fins que acceptin les nostres peticions. Hi ha algun dubte més?”.
- N’hi ha molts, senyor –va fer l’Stalin- Però es resoldran de seguida que ens hi posem.

Dos dels homes es varen ficar dins el vehicle encomanant-se a Déu i a la Pàtria. Napoleó va prémer el botó i al mateix temps el vehicle va desaparèixer. Al cap del temps estipulat va tornar a prémer el botó i el vehicle va reaparèixer a l’acte. Però quan el van obrir, l’interior estava buit.
- Què ha passat, senyor?
- Alguna cosa ha anat malament. Hem de repetir la prova.
- Però és perillós. Han desaparegut!.
- Si han desaparegut és perquè han sortit, i això no pot passar allà fora, només en el món tridimensional. Hem de muntar una missió de rescat ràpida, perquè de ben segur estan a la casa del president. Vinga, Bin Ladin, és el teu torn.
Sense protestar, el noi va entrar al vehicle i Napoleó, manifestament nerviós, va prémer el botó que va fer desaparèixer la nau. Però el tremolor de la mà va fer pitjar dos cops el botó, i encara que no va ser instantani, el vehicle tornà a aparèixer. Hitler s’afanyà a obrir-lo. A dins hi havia les cames de soldat de Bin Ladin, i una massa en forma de tentacle vist per dins que, en fraccions de segon, van desaparèixer en una explosió de llum.
- Ho ha vist? –preguntà alarmat Hitler des del terra- Déu meu, ho ha vist això? Què era, un d’aquests éssers quatridimensionals?
- No ho sé, no he vist res. On és en Bin Ladin?
- Se l’ha endut el monstre!. –va trencar a plorar- Carl! –cridava entre gemecs i plors- Aquells éssers de fora són monstres i se’ns estan enduent!.
Napoleó va córrer a agafar la noia per les espatlles fins calmar-la d’un sacseig.
- És per ell que va entrar a la cèl•lula? Ell era el seu xicot?
La noia plorava arrupida amb el cap entre les cames.
- L’han mort. I ara vindran a agafar-nos a tots.
- Pensi-ho bé. Si ens volguessin agafar, només haurien de córrer a la pissarra i engrapar-nos. No és això més fàcil que muntar tota aquesta parafernàlia?
Hitler no va dir res. Es va girar per mirar el vehicle i altre cop a Napoleó. Aleshores es va arrancar la careta sostenint la mirada. Napoleó no la va renyar, no va dir res. Les mirades es desafiaren i ningú es movia de la seva posició.
- No sóc cap ésser d’allà fora, -va dir Napoleó- sóc humà. I no et penso ensenyar la meva cara. –es girà per veure si la porta de l’habitació estava encara tancada- Estem en un lloc perillós i hem d’afanyar-nos per salvar els altres. Penses col•laborar?
I la noia no deia res, només sostenia la mirada cap a Napoleó amb l’expressió arrugada per les celles.
- D’acord, maleït sia –es va arrancar la careta- Tu guanyes carallot. Mira’m bé. Et sembla que aquesta és la cara d’un ésser estrafolari? Et sembla que aquest és l’interior a rodanxes que veuries? Havies d’escoltar l’explicació!. A més, aquests éssers només poden viure en el món d’allà fora perquè les lleis de la física són especials. Ni nosaltres sobreviuríem a fora, ni ells aquí.
- Suposo que té raó –va contestar abatuda.
- Ara ja saps qui sóc, oi?
- No ho hagués dit mai, Senyor. No li coneixia la veu.
- Vols fer el fotut favor d’entrar al coi de vehicle?
La noia s’hi va ficar amb rapidesa, i quan les portes van estar tancades, en una fracció de segon li va canviar la cara. Dues rengleres de soldats havien entrat a l’habitació. La missió estava perduda. I Napoleó amb la cara descoberta, esbossà un somriure als llavis.
“La veritat, Senyor Hitler, és que cap de vosaltres sou terroristes. Només sou escòria. Si, no cal que em miris d’aquesta manera, ara ja no et pots escapar d’aquí dins. Us reclutem des de l’F.B.I. fent-vos creure que fareu grans atemptats en nom del que sigui. Però la realitat és una altra, amic meu. La realitat és que sou conillets d’índies, i que el vehicle on ets, tot just ara comença a ser provat. La veritat és que no sabem gaire bé què hi ha allà fora. Probablement més universos paral•lels al nostre, com plantes de pisos un sobre l’altre. El nostre univers és un dels pisos, i a fora l’escala, la física canvia les seves lleis. Aquests universos paral•lels poden ser calcats al nostre, amb una Terra i uns E.U.A. i un F.B.I., o potser no tenen res a veure ni amb les lleis de la física que coneixem. Qui ho sap?”
“Sabem que a fora l’escala, hi ha aquests éssers als que podem manipular per fer-nos propulsar, però anem a cegues per trobar els altres universos. Cada vegada que desapareix un vehicle, no torna. És propulsat a un altre univers, al pis de dalt. I així deu passar en tots els altres pisos, perquè pel pis de sota ens torna un vehicle igual. Què se’n fa de la gent? No ho sabem. El monstre que deus haver vist abans, és probable que vingui d’un altre pis. S’hi haurà enganxat per culpa del moviment equivocat que he fet i després les partícules en conflicte dels dos universos s’han aniquilat mútuament en una explosió de llum. Però el monstre no venia de l’escala. A banda d’això, no tenim ni idea de la distància ni de res del que hi ha allà fora. Per això us fem servir a l’escòria més detestable de la humanitat. És just, oi?”.
“Nosaltres us anem enviant allà fora. Si us moriu, no passa res. Prova i error. Però si us en sortiu, necessitareu saber el que us he explicat per sobreviure o fins i tot tornar. I això és el que ens beneficiaria a nosaltres. Això és tot el que havies de saber”.
I dit això, Napoleó premé el botó que l’havia de propulsar fora. Només de prémer-lo, tot va desaparèixer. Una foscor profunda li glaçà l’ànima. El vehicle es va començar a esquerdar pressionat per alguna cosa que feia llum a través del gruix de metall. Hitler es va començar a trobar malament per la forta radiació, però en una fracció la nau es va esclafar, i les partícules varen seguir una reacció en cadena que les va transformar en llum gamma.

Mentrestant, en algun altre univers, dos homes encaputxats amb màscares de Stalin i Genghis Khan van aparèixer en una altra habitació fosca. Obriren unes llanternes de boli i se situen als dos costats d’un llit. Un gesticulà amb la boca i els dits “3, 2, 1”.
- Som-hi!
Apartaren la dona que hi dormia d’un cop que la deixa inconscient, i capturen a l’home, abans que pogués cridar. L’emmordassaren i l’entraren al vehicle. Els sensors de moviment de l’habitació ja havien activat totes les alarmes, però quan els soldats entraren a l’habitació, només varen trobar el cos inconscient de la primera dama.