dissabte, 25 de maig de 2013

CURCULLA

Trobaràs estrany això que et diré, però des de ben adolescent t’havia estimat en secret. Els més decidits sempre trobaven parella, jo en canvi era invisible per a les noies. I no és culpa teva, ja ho sé. De totes formes, era un enamorat de la ciència i temia les coses que no podia predir, com el comportament humà. O sigui que em vaig tancar en mi mateix per meditar com podia solucionar el meu problema mitjançant la tecnologia.
Per sort meva, no sóc el primer a qui li ha passat això. El meu pare havia tingut el mateix problema, i també el seu pare abans d’ell. Tota una comunitat de científics havia construït un món secret per resoldre els problemes de gent com jo.
Podríem dir que tot va començar en aquell moment.

Al principi se’m va acudir que el que necessitava era impressionar-te. Havia de construir-me un físic que t’atragués, com fan tots els animals. Em van implantar recanvis biònics com muscleres sota la pell de braços, cames o pit. Amb un sistema tèrmic corporal podia impedir excessiva sudoració. Tot el cos quedava regulat per l’exercici (l’escalfament i el cansament, el moviment del cor). I un control de secreció de feromones evitava més olors.
Com que m’havia trobat sempre amb un bullying acarnissat per ser diferent als altres, no només necessitava físic, també instruments per evitar-los.
Així em vaig instal•lar un ull darrere el cap (amb 3 ulls podia veure els 360º al meu voltant), i un a cada mà per tenir visió estereoscòpica i en tres dimensions. De fet m’havia implantat un aparell prop de l’òrgan de l’equilibri de l’orella interna que em permetia situar a l’espai, només atenent un sol dels cinc sentits. A més, uns sensors de camp electromagnètic permetien orientar-me sobre la Terra encara que no m’arribés informació de cap més sentit.
Com que es poden tancar els ulls, però no les orelles, vaig perfeccionar un tancament per deixar de sentir, molt útil. Després també vaig aconseguir desconnexió nerviosa en el tacte, en l’olfacte i en el gust. No podia tapar-los.
Amb Cromatòfors a la pell, em podia mimetitzar com un camaleó. També em podien servir per espantar, enganyar, fins i tot una empresa em volia pagar molts diners per posar-hi publicitat.
I tement que em poguessin fer mal, vaig millorar del sistema digestiu-bucal: dents de titani, cavitats resistents, digestió química. Així aïllava i extreia del cos qualsevol ingestió dolenta. I un filtrat renal i digestiu completament revolucionari em permetia assimilar l’aliment a la sang. El vaig provar ingerint àcid i mercuri. Ni rastre.
Amb el temps, vaig desfer-me de les muscleres a canvi d’uns nous músculs de creixement. Tenia unes cames per fer salts increïbles: la musculació podia augmentar a la carta. Em vaig instal•lar absorbidors de xoc arreu: extremitats, cap, tòrax, abdomen.
I també he de reconèixer que se’m van implementar algunes millores sexuals: llargada, gruix, tot i que sense fer-la servir, aviat vaig adonar-me que havia estat una pèrdua de diners.
Pensa que tot això ho feia per tu. Encara que ara soni un xic egoista, era per agradar-te.
He de reconèixer que la majoria d’aquests invents existien abans que entrés en aquest món secret, però jo vaig introduir-hi millores en gairebé tots, i puc dir-te amb orgull que sóc el que més se n’ha instal•lat i amb èxit.
I, es clar, si volia començar a entendre la complexitat del comportament humà, havia de corregir o ampliar la capacitat del meu cervell. Per algun motiu, tenia les neurones cablejades per ser un bon científic, però no em servien per entendre la societat. Vaig aprendre les diferències del meu cervell respecte el dels altres per introduir certes ampliacions. Ho vaig resoldre amb l’extensió del lòbul frontal per evitar el transport dels estímuls visuals a través del cervell. Ara tota la part visual es processava a davant, i la resta de pensaments es podien repartir noves parts del cervell. Això si, m’havia quedat un front sortint que ja no podia ni tapar amb els cabells. I és que un dels efectes immediats va ser la pèrdua de pèl. No em va preocupar, de fet hi vaig veure una avantatge. Vaig anul•lar tot el pèl del meu cos.
Amb un disc dur extern per al cervell vaig aconseguir una memòria fotogràfica, mentre el cervell s’ocupava del que realment li interessava. Així vaig augmentar l’agilitat mental, i recorda que ja de partida era bona. Va ser el primer cop.
També vaig introduir biblioteques de descodificació d’alguns llenguatges com el Morse o la lectura de llavis. Només per tafanejar.

Ja que passava el temps i no t’aconseguia, vaig iniciar-me al sexe pagant. Per això aviat vaig descobrir que em seria molt pràctic afegir més terminacions nervioses al sexe. El fet de tenir-lo molt nerviat em va fer sensible, vulnerable i finalment addicte.
Em va entrar la paranoia i em vaig protegir com un castell. Primer desconnectant els nervis de la zona sexual, després combatent amb química cerebral l’addicció. Un cop graduat tot plegat, i després de varis canvis hormonals i de personalitat degut a tot plegat, vaig tornar a ser jo.
Em vaig continuar protegint. Em van instal•lar uns ulls biònics. S’enfosquien gradualment amb el Sol, i es graduaven per baixa llum, detectaven IR per veure-m’hi a la nit i UV per no quedar encegat. L’arc de Sant Martí s’havia expandit. Tenia visió corregida i augmentada, podia fer zooms quilomètrics i veure detalls impensables. Fins i tot podia visualitzar els records a l’interior dels ulls com si fos un cinema.
Vaig millorar l’olfacte amb analitzadors químics, millors que els d’un gos: molècula a molècula. Vaig millorar el filtratge nassal per retenir qualsevol element tòxic i captar millor l’oxigen, i uns nous pulmons capaços d’estalviar i emmagatzemar. Així podia respirar sota l’aigua o en ambients molt enrarits. I després vaig perfeccionar els altres sentits, sempre amb la possibilitat d’aïllar el cervell si apareixia alguna cosa desagradable.
Una de les millors coses que em va passar va ser la depuració genètica i cel•lular. Sobretot perquè em va deixar neurones, glòbuls blancs, sang, i un llarg etcètera, tot com nou. Com tornat a néixer.
I després van venir els nanobots. N’hi havia de mèdics i de seguretat. Emetien informes que jo guardava en el disc dur extern del cervell i podia fer un seguiment exhaustiu i a temps real de tot el que afectés el meu cos. Tenia un control total. Seguia els nivells, dominava el metabolisme, i després el podia controlar: caçava impureses (des de virus i bactèries malignes a grasses i altres porqueries). Havia creat un antivirus, un firewall. El meu cos era un Temple.
Podia regenerar la pell com la d’un nadó perquè havíem descobert el procés químic correcte, podia eliminar-ne la porositat, les impureses, graduar la morenor...
Amb els nanobots vaig construir un sistema de comunicació intern al qual hi podia tenir accés sense parlar.
Havia après a controlar les substàncies químiques que se segreguen en el cervell: podia adormir-me quan volia, programar despertar-me, ...

Amb el temps em van construir un escut de distància. Ja sé que no pots entendre la meva obsessió per la seguretat. Era un camp electromagnètic que podia frenar qualsevol objecte que se m’acostés, fins i tot podia desviar els rajos de llum i així fer-me invisible. Ja no era necessari estar blindat com un banc, ara podia tornar a ser tou i afectuós.
I així, de sobte, van aparèixer les aptituds telepàtiques. Vaig aprendre a immiscir-me en les ments de les persones. També vaig aprendre a reconfigurar el cervell per fer-lo dormir a estones i per parts, en moments perduts, com un salvapantalles quan detecta baixa activitat de processador. Per exemple, s’activava quan mirava la tele.
S’havia acabat dormir. Havia aconseguit viure les 24h 365 dies. Tot i això va sorgir un nou problema: les particions van començar a degenerar en múltiples personalitats intricades. Un problema que va ser difícil de resoldre... del tot.
Se’m van desenvolupar nous replecs en el cervell. Com que amb l’escut, havia canviat el crani massís per un de flexible, ja no tenia problemes perquè anés creixent la massa grisa. Vaig desenvolupar l’habilitat per concentrar l’atenció o esdevenir multitasca a plaer.
Em vaig instal•lar operadores (una nova generació de nanobots combinats amb productes orgànics que ajudaven a reconnectar les neurones segons interessés augmentar la destresa o disminuir un defecte).
Les successives millores i equilibris cerebrals em van permetre millorar la segregació de substàncies, control de pituïtària, hormones, metabolisme,...
Em vaig implementar noves eines: generava llum laser i altres llums i freqüències electromagnètiques que podia necessitar.

Però aleshores, i només aleshores, després de tant de temps, em vaig adonar que ja no estimava. Ja no t’estimava a tu, però tampoc estimava a ningú de la mateixa manera animal que ho feia abans. Ara l’amor era més natural, més serè, sense defectes primitius com són la gelosia i la possessió. Perquè m’entenguis, t’havies convertit en l’equivalent a un deficient mental. Però no perquè et trobi inferior, sinó perquè estem en dues fases diferents, impossible d’entendre’ns mai més. Ara som aigua i oli.
Per això estic content que hagi trobat dins la teva ment la idea que m’havies estimat en un primer moment, just abans de tot plegat, i que com més canvis he fet menys t’he agradat fins que només has sentit pena per mi. Creus que sóc una criatura atrapada en un robot. Potser si.
Tot això ho he fet per tu, ja t’ho he dit. I en canvi ara m’he adonat que només hi he sortit guanyant jo. Ara estic un pas més enllà, fins i tot en l’amor. Perquè no sentis més pena per mi, volia que sabessis que ara ja tinc algú com jo. Recordes que vaig haver de resoldre el problema de les múltiples personalitats?
Ara sóc jo i la parella, tot dins meu.

Cap comentari:

Publica un comentari