diumenge, 24 de febrer de 2013

REFLEXIONS DAVANT EL MIRALL


El mirall més bonic que ha existit mai només desitja veure’s, ni que sigui sobre la cara imperfecta de qualsevol altre mirall. Sobre la seva superfície llisa els reflexos de llum li donen una imatge coneguda. El mirall que es contempla en un mirall, hi veu buidor i profunditat, un abisme desconcertant que s’acaba allà on s’acaben els reflexos. S’embriaga d’egoisme, insufla de vanitat la seva ànima. Des del mirador de l’ànima, si només veus la façana mai trobaràs el teu mirar.
De miralls n’hi ha de moltes menes. Alguns et tornen la teva imatge, són els que no saben mentir, que amb una llum freda et mostren tots els detalls. Tot i així la majoria et mostren deformat. N’hi ha de corbats on t’hi veus més gran o més petit, més gros o més prim, n’hi ha d’esfèrics on l’aberració fa que t’hi vegis més intel•ligent. Hi ha caleidoscopis. Hi ha miralls parabòlics de coloraines que et tornen una imatge fantàstica, i no obstant irreal. Hi ha retrovisors per veure si et persegueix el passat. El reflex d’una lent magnificada et pot mostrar objectes llunyans o petits, i el mirall d’un sol costat no et torna la imatge perquè és transparent com si no existís.
De miralls n’hi ha de tots els colors, de cap color. De miralls se’n fan als bassals, als aparadors, i fins i tot a l’horitzó d’un miratge. Tots els miralls del món es poden confabular per perseguir-te. Un cop t’hi fixes, ells et tornen la mirada sempre més. Ara en la pantalla apagada d’una televisió, ara en les ulleres fosques d’un interlocutor. I et mira a tu, a ningú més. Veu que t’hi has fixat, i ja mai més et deixarà. Perquè de mirades com les del mirall no n’hi ha a defora. Només tu pots mirar-los així.
El boig l’explora: el palpa i el llepa, aprèn les seves propietats. I entén que la vida és la llum, i la llum la imatge, mentre que la mort no mira el mirall, si ho fes aprendria a tenir por, deixaria d’estar morta.
I tot i així no hi ha mirall sense mirada, perquè qui pot dir que hi ha una imatge si ningú la veu?
Puc sentir com em crida una veu amiga “Quant fa que no em mires?” I què no és mirar sinó ser narcisista? Volem que el món sigui a la nostra imatge, pugem fills en qui ens sentim reflectits, i que s’han de tornar millors sense deixar de ser com nosaltres, desitgem el que veiem en els altres i els altres en nosaltres com reflexions infinites entre miralls, projectem satisfaccions en qui estimem, estimem egoistament. On mirem sempre si no és cap a nosaltres?
El mirall és un perill. Si li trenques el cor, s’esbocina en una miríade de trossos que se’t clavaran després. I si li pares atenció, estàs perdut, doncs et pren l’enteniment i et mostra tan sols un únic punt de l’Univers, l’únic que li importa, tu.
I si finalment el mirall es trenca en mil bocins, també em trencaré jo. I tindré tants bocins com tu. Apuntarem cada bocí de l’un contra l’altre per així formar una imatge completa, una imatge perfecta de l’altre que només podrem veure nosaltres, perquè des de fora només veuran dos miralls trencats.

Cap comentari:

Publica un comentari