PRIMER CONTACTE

Dues figures amagades rere uns matolls xiuxiuejaven sense que se n’adonessin la dotzena escassa de primitius que recollien fruita a l’altra banda d’una clariana.
- Estic cansat d’esperar! –deia la figura petita fent esforços per no aixecar massa la veu- Perquè no podem simplement anar-hi a contactar?
- Has de ser pacient, fill. Si féssim això, tot se n’aniria en orris.
- Perquè em tractes encara com si fos un nen? He pogut fer el viatge fins aquest coi de planeta perquè sóc adult, no? Ja ho sé que és perillós per ells un contacte, i que quan els Europeus van descobrir Amèrica la van arrasar amb les seves malalties i una mentalitat de conquesta. Però nosaltres anem protegits per no agafar ni encomanar malalties, i per descomptat no tenim aquesta idea salvatge de sotmetre tots els éssers que anem trobant per l’Univers, ben al contrari, som respectuosos i ajudem al progrés. És així, no? Almenys això ens ensenyen a l’escola.
- És així, fill. Però tot i que la humanitat hagi canviat, continua essent impossible un primer contacte quan la diferència de civilització és tant gran. Suposo que a l’escola us expliquen el nostre primer contacte, vull dir el de la Humanitat, a la nostra Terra.
- És clar, papa, què et penses?
- Doncs us hauran explicat com d’especial va ser el moment en què van aparèixer, així, tot de cop, d’un dia per l’altre. Jo, evidentment no hi era, ja fa segles d’això, però he vist les gravacions. I creu-me, tota la societat de la Terra era molt diferent a com és ara.
- Vols dir que no érem civilitzats com els extraterrestres?
- Vull dir exactament això. En aquella època les lleis estaven basades en els diners, en l’economia. I els extraterrestres, que després s’ha demostrat que venien amb la millor de les intencions, no compartien aquesta visió. Estaven convençuts que podien ajudar-nos a millorar, a tenir una societat més justa. Va ser així com van ensenyar-nos a regular la ment dels criminals. Varem aprendre que, en realitat, la pertorbació criminal es crea durant l’embaràs i la infantesa, i això ens va ensenyar a ser millors tots plegats. La conseqüència, però, de la reducció i gairebé eradicació del crim va ser deixar funcionaris i policies sense feina. I enlloc d’estar agraïts, aquests van iniciar boicots i manifestacions en contra dels forasters.
D’aquí, van passar a la vacunació i cura extensiva de grans malalties. Primer amb les del tercer món: malària, tinya, còl•lera, pal•ludisme i totes les malaties de transmissió sexual. Després van venir les més conegudes: SIDA, diabetis, patologies del cor. I, finalment, el càncer, amb totes les seves variants. Si les malalties del tercer món no havien afectat gaire l’estament sanitari, les del primer món van deixar al carrer a metges, farmacèutiques, hospitals sencers. I no només això: al tercer món va deixar-se de morir gent, i la superpoblació mundial es convertiria en una plaga que podia créixer sense fre. Al carrer ja no només hi havia manifestacions i boicots, el malestar s’havia fet tant gran que a pertot hi havia altercats i batalles campals. Només amb la cura del càncer s’havien tancat universitats senceres, milions de persones en tot el món s’havien quedat sense feina.
I aquells benefactors, al mateix temps, van decidir alimentar al món sencer. L’economia d’aleshores estava basada en el diner, que és com una penyora que donaves a canvi d’un bé: jo et dono un pollastre, tu em dones una penyora. Com més penyores tenies, més devies. Però en aquells moments, per xocant que sembli, qui més diners tenia, més ric era. Aleshores els visitants van influir sobre l’economia. Ningú sabia com, però era evident que ho estaven fent ells: si havien arribat fins a nosaltres, de ben segur que eren superiors en tots els sentits. I de resultes, l’economia es va anar igualant, primer van desaparèixer les plagues de fam i les fortunes més desorbitants, després les barraques i els imperis del diner, i així anar fent. És lògic, però, que el descontentament s’anés fent més gran. Tot i baixar el nivell econòmic dels més rics, semblaven encara mantenir el poder, i tot de mercenaris eren reclutats en petits exèrcits que es dedicaven a boicotejar com podien la feina dels ET.
I van voler garantir l’ensenyament i la cultura universals, cosa que va enrabiar les companyies que editaven discos, pel•lícules i llibres. I també van intentar ajudar a les indústries, recorda que sempre amb esperit de cooperació i mai per fer mal. Ells veien que les empreses es basaven en produir béns amb la única finalitat de consumir, de manera que eren barats, però de mala qualitat. Això era insostenible perquè omplia la Terra d’escombraries. I ells van intervenir per fer els productes bons, duradors i robustos. I això va col•lapsar els mercats. La gent ja no havia de canviar la rentadora o el cotxe perquè s’espatllessin. I tot i així la publicitat encara va sostenir la situació, perquè continuava movent els humans a consumir. I això els va portar a pensar que el que necessitàvem els humans, era protegir-nos de la publicitat, i van incentivar anuncis basats en la qualitat i no en les sensacions, i les organitzacions de defensa del consumidor podien enfrontar-se contra grans lobbies industrials. I és més, veient que el sistema judicial es basava en les lleis i no en la justícia, varen aconseguir neutralitzar la influència d’aquests lobbies en els estats, i que la justícia fos més justa. Això va deixar al carrer als més grans advocats i a milions de funcionaris de justícia a tot el món.
Arreu, la gent que es quedava sense feina passava a engruixir els descontents, els indignats i els revolucionaris que volien foragitar als visitants.
No cal que et digui que tot plegat va ser un gran fracàs. La Humanitat es va veure abocada a lluites i més lluites i guerres i fam. La decadència va durar segles fins que no la varem superar. I els extraterrestres, evidentment, van desaparèixer avergonyits pel que havia passat.
- I com pots saber que no ens espien encara, amagats per algun lloc? O potser amb petits nanorobots dintre nostre que es comuniquen amb ells, eh?
- Suposo que no ho sabrem mai.
L’adolescent va esbufegar, i amb els prismàtics va tornar l’atenció cap als primitius.
- Aleshores hem vingut a Mart només per fer un seguiment a aquests éssers que s’assemblen tant als humans?
- Durant segles després del primer contacte varem tirar enrere. Guerres i sang. És per això, fill meu, que encara no hem sortit del Sistema Solar. No ha aparegut cap altre ésser extraterrestre en tots aquests segles, i tot just en les últimes dècades estem recuperant el Sistema Solar. El seguiment que fem és a humans que encara no s’han civilitzat. I has de tenir clar que no hi hem de contactar, ho entens? Estem veient evolucionar encara la nostra espècie, perquè tot just sortim d’aquest clot de la civilització, d’aquesta mena d’edat medieval, i tornem a mirar cap a les estrelles.

AMISTAT

Llàgrimes reposades llisquen per la cara estovada d’un bloc de gel.

En algun lloc, en algun moment, més enllà de l’Univers i de la Vida, el glaç es fon amb l’escalfor d’una estrella propera.

L’aigua transmuta les propietats: cada molècula es desenganxa de les seves companyes i precipita per gravetat.

S’han separat els camins.

LA CAVERNA

En la foscor d’un petit cinema de poble, la Treseta seia silenciosa al fons de la butaca. Al seu costat notava l’escalfor d’algú sense voler-lo mirar. S’havia proposat no deixar de mirar la pantalla passés el que passés, sense saber si li agradaria o no. El que la reconfortava era la sensació de tenir aquell noi al seu costat, en Martí. Ambdós tenien una edat tan tendra, que amb prou feines entenien què volia dir tenir una cita.
En Martí era el germà gran de la seva millor amiga. Si havien sortit sols era només perquè en Martí havia d’acompanyar la seva germana i aquesta s’havia posat malalta.
La Treseta de can Ponç cavil•lava protegida pel silenci i la foscor.
Per la pantalla del cinema només feien que desfilar-hi personatges animats explicant històries màgiques d’aventures que passaven en terres llunyanes. La Tereseta fantasejava. Volava sobre deserts nocturns, se submergia en mars desconeguts, corria entre la multitud que omplia a vessar un mercat estret. I a la fi, la roba li onejava com una bandera a dalt de tot d’una muntanya escarpada.
Per la pantalla, la mateixa superficie que al principi era tota blanca, hi havien passat bons i dolents, terres i cels, mars i muntanyes, cases i coses. Com era possible allò? Era com quan es posava a recordar. Ara mateix li venia al cap la cara de la seva mare sense haver de tancar els ulls. ¿Se superposava el seu record a la pantalla? O aquell matí, abans de venir al cinema, quan palplantada davant l’entrada de can Martí, es dedicava a mirar les rajoles de benvinguda enlloc de cridar que ja era allí.
Recreava aquell matí, quan havia anat a buscar la Roser, la seva amiga de sisè, i enlloc d’ella s’havia trobat inesperadament amb el germà. Encara sentia les olors i els sons de l’entrada de can Batlle. Podia recrear mentalment l’entrada de la casa pairal, fosca com l’entrada a una cova. Com totes les cases, tenia la porta oberta. S’hi havia endinsat passant la mirada per les moltes rajoles penjades.
Anava per tocar el timbre, però es distragué a amanyagar el gat i passar els dits per les plantes de les vores.
La porta estava oberta, i només les mosques ensopegaven amb les cortines. Una col•lecció de rajoles amb dibuixos i rodolins que sempre li havien fet gràcia entretenia els visitants.
En la foscor de l’entrada, costava un xic llegir bé les rajoles, però es va anar entretenint en els dibuixos fins que va decidir llegir-los. “Déu vos guard”, no faltava en cap casa, com tampoc “Aquesta és una llar catalana”. Però després es va entretenir amb “L’aigua espatlla els camins”, que anava acompanyada d’un home bevent d’un porró, i “Aquesta és la meva casa, però qui mana és la meva dona”, que li va semblar una simpàtica manera de reconèixer la veritat. Això la va conduir a pensar en el futur: mestressa de can Batlle. Es va enrojolir.
Hi havia tota una col.lecció de rajoles exposades. “Gos rabiós”, “No és que dormi molt, és que descanso més a poc a poc”, “Oli, vi i amics, és millor com més antics”...
Llegint aquells rodolins anava cavil•lant en quina mena de personalitat tenia la família, i per extensió el noi. La mama ja l’havia avisat de com éren, i potser s’havia deixat convèncer massa fàcilment de la seva opinió.
Fins i tot havia estat reticent a anar al cinema sense la Roser. La mama no havia de saber que al final s’havia quedat sola amb ell. Ni que fos en sessió matinal, en un cinema que feia olor a crispetes ensucrades i gominoles.
Sortien les lletres i encara no havia pogut deixar de mirar la pantalla. Les llàgrimes li baixaven per les galtes. “Com podrà ser la vida real millor que això?”
Els llums s’encengueren, i la gent s’aixecà parsimoniosa del seient. La Treseta es va girar cap en Martí per mirar-se’l amb vergonya. Ell no li feia cas. Sortiren sense dir-se paraula, i ella encara anava rememorant el passeig per l’entrada de can Batlle, quan havia recollit el noi, després de llegir totes aquelles rajoles. Tot aquell guirigall de dites se li havia embolicat a la pel.lícula i als plans que havia fet per al futur. Se li havia fet un nus ben gran. El futur, la identitat, la realitat. Li faltava l’aire, les parets l’empresonaven i havia de sortir. Es visualitzava aferrada a algú com en Martí, però més masculí, més adult, volant per sobre d’oceans en calma, amb una lluna creixent i un mar d’estels sobre seu. Records i pensaments entortolligats
A la Tereseta se li havia ennuvolat l’enteniment. Es notava desorientada. ¿Havia succeït realment o es tractava només d’una mala passada que li havien fet els seus desitjos més íntims?
I va córrer al carrer d’un bot, apartant els espectadors, fins a la llum. Enlluernada pel Sol intens que s’havia escolat a través dels núvols, forçà la vista fins aconseguir veure-hi bé. I va veure el Sol. I es va dir a sí mateixa ‘La mare no és algú a qui pugui confiar aquesta mena de matèries’. Es va convèncer que a partir d’ara no faria cas a l’opinió que tenien de la família Batlle els altres, i menys encara d’en Martí.
Ho havia d’acceptar: aquell noi l’atreia. D’una manera innocent i primigènia, però n’era plenament conscient. El trobava ben plantat, intel•ligent, divertit i pacient. Però, ¿i ell? ¿se sentiria mai atret per la noia? En Martí es trobava en aquella edat que es neda entre dues aigües, on ja no era un nen, però encara no havia demostrat sentir-se atret per ningú. És a dir, un barbamec a punt per experimentar la vida.
I no obstant tot, ja ho havia decidit. Havia resolt el seu dilema. Fos corresposta per en Martí o no, se l’estimaria sense demanar res a canvi. “Serà el meu amor platònic!”.

HAIGA D’ESTIU

Camí de sol.
La brisa del passeig m’acaricia la cara.
Un veler llunyà circumda l’horitzó.
Les gavines s’endinsen mar enllà,
i el mar calmat, a canvi, em torna petxines ondulades.
Per les rutes amigues,
Meduses fantasmagòriques desfilen en direcció contrària.
Mol•luscos de diferents closques viuen just entre l’aire i l’aigua.
I les onades van i venen, i el seu so m’endormisca.
Però encara em queda l’oïda.

Amb els ulls clucs cerco més sons.
Veus de fons, barques llunyanes,
i una brisa que m’amanyaga freda.
M’estremeixo. Però em torno a relaxar.

Unes formigues
Anant tot xino-xano.
Carai de fum verd!
M’adormo. Vull córrer entre gladiols.
Somio amb l’hospital.
Les màquines marcials, la netedat química.
Píndoles i suor a malalt.
Sort del doctor,
que diu ‘Tothom hauria de tenir dret a viure una vida normal’.
Dins meu algú fuig.
Prat ufanós.
Curull d’esperit del pol•len.
‘Però, on anirà?’. Pobre marona!
‘Allà on més li plagui!’
I a mi que se m’il•lumina la cara amb un gran somriure.
‘Saps on m’agradaria anar si això no funciona?’

QUI GOSARIA MATAR UN NADÓ?

(Aquest conte sortirà la setmana que ve en el número 31 de la revista "La Lluna en un Cove" sota el títol d'"El Nadó").

http://relatslallunaenuncove.blogspot.com/2011/08/portada-del-numero-31-de-la-lluna-en-un.html


SINOPSI (extreta de "La Llibreria dels Llunàmbuls")
El nadó, de Xavier Comes, és clàrament un relat de ciència-ficció, que posa en relleu, però, no tant l’aspecte tecnològic o científic, sinó la dimensió moral i ètica de la història que planteja (de fet, si bé ho mirem, el gènere en si es sustenta sobre aquesta base: proposa l’aparició d’un determinat element producte de l’enginy humà, i s’aventura a pronosticar els efectes que aquest element ‹nou› produirà sobre l’home i/o sobre la humanitat en el seu conjunt, alhora que indaga sobre la possible transgressió dels valors ètics i morals, amb la intenció de reafirmar-los o de qüestionar-los). El relat comença amb el judici que fan a un homicida que acaba de perpetrar un crim horrible: ha matat un pobre nadó indefens i innocent. Durant el judici, però, l’acusat sostindrà la tesi que aquell nadó no era (no serà) tan innocent com sembla. Per sort, el jutge posarà seny, tot i que al final... la cosa acabarà complicant-se una mica. Es tracta d’un bon relat que incomodarà el lector, perquè el burxarà per a portar-lo cap a un punt on caldrà que hom prengui partit sobre una qüestió moral. De qualsevol manera, no deixarà indiferent a ningú.

DAVANT EL MUR DE VELLUT

La funció s’ha acabat.
Desperto vell i xacrós en el camerino. Aquest cop al meu costat es desperta la meva parella. Ha estat molt emotiu això de morir junts. Però un cop morts ja no som protagonistes, ara només som actors asexuats entre bambolines.
- Em dic |ººRgynferygk|. Quin és el teu nom?
- Costa un xic de pronunciar –i amb un cert esforç em fa saber el seu nom- Em dic |>>_*_<<\st.stt|, però el |Director| em diu simplement |stt|.
- Ens passem l’estona entrant i sortint, oi? –pregunto jo per conèixer la persona que s’amaga rere l’actriu- L’eternitat pot passar volant si no pares quiet.
- Quan tornes a sortir?
- Suposo que encara deu quedar un xic. –però no he ni acabat la frase que un crit abaritonat em contradiu.
- Vinga, entreu els dos! –se sent des del passadís.
Cada cop ens hi estem menys al camerino. Actuar d’aquesta manera és de bojos. Entrem, i al cap d’una vida tornem a sortir.

I ja hi tornem a ser, asseguts al camerino, altre cop xacrosos i encara sexuats ens anem tornant neutres per moments. De seguida que m’hi veig amb cor, reprenc la conversa.
- Aquest paper ha estat pitjor que l’anterior. Anem a pitjor. De totes maneres, com és que ens han tornat a fer coincidir?
- Suposo que estem en un nou nivell. Després de passar sols un nivell bàsic, quan trobem una ànima paral•lela, devem passem a un nivell superior.
- D’on ho has tret això? Estem condemnats a representar vides per tota l’eternitat, que no te n’adones? –potser m’havia excedit en el to- Cada vegada que encarno un nou rol, em sento pitjor. Les personalitats i les cultures em maten, sobretot les personalitats. Ets fill d’algú, i notes els gens com et fan ser d’una determinada manera, part del pare, part de la mare, dels avis... I et vas criant en un entorn que no pots dominar, ja se que l’entorn també és important. Però la pitjor part és la genètica: és una barreja de caràcters per tornar-se boig. És un empelt de bocins de caràcters, com el monstre de Frankenstein, però fet de personalitats. I això que, per sort, la nostra personalitat, la pròpia que ens queda fora de l’escenari, queda completament anul•lada.
- Som-hi. Els dos a escena! –criden des del passadís.
No m’han donat temps ni a acabar una trista conversa. En aquestes breus estades entre bambolines, no tinc mai temps ni de pensar per mi mateix. Necessito un respir i mai en tinc la oportunitat. Faig el cor fort, i tot decidit em planto al passadís. Crido ben fort “Jo no surto més!”.
I tot i que m’insisteixen i fins i tot m’estiren pels braços, jo em planto i m’assec a terra. Se senten corredisses i els grunys del |Director| acostar-se des de la foscor com un bou enfurismat. Quan apareix, esbufegant d’ansietat, amb la cara ben enrojolada i un somriure pervers, se’m planta al davant i m’agafa per les solapes.
- Diu l’|Apuntador| que no vols sortir -rugeix.
- N’estic ben fart, -m’encaro sense por- Aquest autor és un malparit i m’és igual si no et sembla bé que t’ho digui. Ens deixa molt poc temps per entendre l’obra. És massa curta per absorbir tota la informació que hi ha i abans de fer la següent no tenim mai temps per preparar res, oi?. –em giro enrere per si hi ha algun altre actor fent-me costat, i només veig la |stt|- Vull parlar amb l’autor, perquè jo això ja no ho puc suportar més. Vivim vides com un joc dins de l’Univers tancat!.
I és aquí quan |stt| fa un pas endavant. Ens somriem, però com que es queda al costat del |Director|, de sobte entenc quina és la seva posició.
- Aleshores tu ets l’autora? Per això m’acompanyaves en els diferents papers?
|Stt| es mantén immòbil, distant del caràcter que m’havia demostrat fins ara entre bambolines. ¿També ha estat actuant aquí, en l’únic lloc on podíem descansar d’aquesta bogeria de pretendre ser el que no som?
- Vull saber què hi ha després de la mort.
I ella que conserva l’esguard fred i em contesta sense parpellejar.
- Descomposició i reciclatge.
- Aleshores, què hi ha abans de la vida?
- Un orgasme.
- Vull que algú em digui perquè sóc aquí, jo no ho he triat!
- Pots reformular la pregunta?
M’estarà prenent el pèl? Faré més transcendent la pregunta.
- Existeix Déu?
- Depèn de si hi creus
I m’adono de la presència d’un individu amb el cos vermell i cames de cabra, amb dues banyes sobre el cap i una pudor de sofre que venia del seu alè. No m’hi he fixat mai, i mira que fa temps que ens coneixem, però és el |Director|, que també s’ha tret la màscara d’actor.
- Sóc el geni que pot fer complir tres desitjos. –fa amb veu temptadora.
- El bé i el mal s’han unit contra la Humanitat? –me’ls miro als dos.
L’autora no diu res. Només observa tranquil•lament.
- Qui et va crear a tu? –li pregunto a ella per no contestar al geni.
Però ella ja no parla. I jo que penso per mi mateix. “Què li puc contestar a un geni que m’ofereix tres desitjos? Quin sentit té continuar per sempre més en aquest néixer i morir etern? Prefereixo passar-me l’eternitat a l’infern dels cristians que no pas vagant sense sentit per la vida i la mort.
- D’acord. Vull els tres desitjos. –contesto a l’ésser banyut- El primer que vull és que em concedeixis tots els desitjos que vulgui.
- D’acord si permets que jo acompleixi els tres meus.
- D’acord –ni ho he pensat. Només se veure la cortina de tergal roig, que queda tan a prop. I en canvi, |stt|, a qui tinc just al davant, la sento tan lluny.
- Doncs el meu primer desig –diu fregant-se les mans i traient vapor groc de sofre per les orelles- serà que et quedis sense veu.
Jo que voldria replicar, però el desig ja s’ha fet efectiu. Aleshores desitjo dintre meu que el dimoni es vegi impossibilitat de tenir pensaments.
Quan el dimoni baveja amb la mirada perduda, ja sóc lliure per demanar el meu darrer desig.

RERE EL MUR DE VELLUT

Em desperto de la paràlisi.
El Sr. |Director| m’ha trobat petrificat en el camerino i només m’ha hagut de tocar l’espatlla per desvetllar-me de l’estat catatònic. Les mans, arrugades i plenes de taques em recorden encara el darrer paper representat. Voldria incorporar-me, però les cames varicoses encara em fan mal. Necessito una estona per recuperar-me.
Es distingeixen mormols al seu darrere, gent que conspira i riu des del passadís. El fracàs d’un artista és celebrat pels mediocres. Amb esforç m’aparto de les espatlles una capa mortuòria brodada que portava encara de l’assaig. Em recorda a una cortina.
Jo estic tot febrós, els cabells em tapen una visió borrosa. És el |Director|. M’ha subjectat el cap amb les dues mans i amb posat amable m’ha demanat que li miri els ulls mentre em recita un mantra d’automotivació: que tot depèn de mi, que faig el paper principal, que com jo no té ningú més a la companyia... I acompanyant les seves paraules em posa una pastilla a la boca perquè me l’empassi. No oposo resistència. Em coneix més bé del que mai sabré. Potser lúcid sóc un actor més, però sap que d’aquesta altra manera, excel•liré.
- Tens la pell blanca com un fantasma. –es gira vers l’atrezzo i aixeca la veu- Ja me’l podeu arreglar!.
Gira cua, i d’una revolada ja ha desaparescut passadís avall. Amb tot això s’acosta l’|Acomodador|, el vell amic que només té admiració per mi, però mai una paraula negativa. Nota que necessito esbravar-me, i em deixa parlar
- Aquestes són les petites coses de les que abans et parlava. Et tracten amb condescendència, et diuen que ho fas molt bé i que un altre dia seràs l’actor que els crítics veneraran. Però després de maquillar-te i vendre’t als desitjos de tothom (menys la teva voluntat), no et pots sentir més que una puta.
Renuncies a tot. No tens família, no tens temps, no tens orgull, ah, i sobretot no has de tenir ego. I quan no et queda res, ve ell i et diu que ets un geni, que ets un diamant en brut i que la brillantor ja trasllueix rere les costures.
I què em pot quedar si m’ho ha tret tot? Fins i tot l’autoestima xocava amb el seu orgull. Això sí, l’estrena ha sortit perfecta. Aquella fina línia que separa l’èxit més excitant del fracàs més estrepitós s’ha entortolligat en el meu coll, i amenaça la meva vida, amenaça la confiança que una vegada vaig dipositar en mi.
I ara se’m presenta com aquell qui res per dir-me que ho faig tan bé, que sóc tan bo, que tinc tan de futur. Es pensa potser que no me n’adono? I ¡oh! Tot i així sucumbeixo al seu tracte condescendent. Em crec les seves paraules i m’influeix aquest discurs per motivar adolescents.
I què he de fer? Que potser tinc elecció? Ser una prostituta, aixecar el teló i fer-ho tant bé com sigui capaç!
Ni me n’he adonat, però la xerrada m’ha permès llevar-me i ja camino lentament pel passadís. Em passen una pomada de color terrós per les arrugues. Me n’unto les mans i la passo per la cara.
- |ººRgynferygk| -crida el |Director| acostant-se fent un somriure d’orella a orella de la seva cara roja de pagès. Em posa un braç sota l’aixella per fer-me avançar més ràpid, no pot suportar perdre el temps, i noto com si m’insuflés energia. –Tens clar el paper, oi? Mesurat i eficient, sobretot no caiguis en la temptació de sobreactuar.
- No entenc res. Aquest paper no té cap ni peus. Estar aquí sense haver assajat no té cap ni peus. És que l’autor és nou o què?
- No diguis això de l’autor. Ni t’atreveixis a insultar-lo –el |Director| es mostra taxatiu.
- D’acord –em calmo- No volia faltar al respecte. Que no veus que jo així no puc sortir a actuar? Estic tan alterat que ho notaria fins i tot un aprenent de crític.
- Treballa molt amb la intuïció i la improvisació.
- No entenc res. Com es pronuncia aquest personatge que em toca?
- Albert: Al - Bert.
- Doncs no té cap ni peus. No puc representar un paper en aquestes condicions!
Jo aquest paper ja l’havia fet, o almenys un de semblant. Però aquí té una personalitat tot al contrari de l’altre cop. I com més endavant en el guió, més difícil és d’entendre perquè fa les coses, tot i que és natural que hereti la manera com eren els seus pares. Això explica força coses del seu caràcter. La malenconia li ve de la mare, i la crueltat del pare. Però passar-me tota l’obra en la pell d’un psicòpata com aquest em posa dels nervis. Veus com em tremola la mà? Ara encara tinc més ansietat!.
- No és això el que et preocupa. Analitza l’arrel del problema.
- Tinc por. És això una debilitat?
- I es clar que no! –li brillen els ulls- Les grans obres n’estan plenes de por. I de sentiments de tota mena: desig, penediment, luxúria...
Em subjecta per les espatlles i em sacseja. Noto una pujantor al pit, unes ganes de riure que no puc reprimir. Aleshores em deixa anar.
- Estic content. Em torno a sentir jove i amb ganes. no tinc arrugues ni xacres. –aixeco els braços rectes i els baixo pels costats en un exercici repetitiu d’aeròbic. Tot seguit executo els altres exercicis preparatius: m’escuro la gola, emeto sons greus, moc el cap als costats violentament.
- Decididament ja no fas la cara esblanqueïda d’abans.
Caminant entre bambolines, notem el cruixir de les fustes sota els peus. Ja estic a punt per sortir.
- Tinc pànic a travessar el teló.
- Uix. No ho diguis això!
- El què, “teló”? –pregunto tot subjectant-ne una vora.
- No ho diguis. –fa mostrant la seva incomoditat- Aquí no diem la paraula prohibida. En el seu lloc li diem la “cortina brodada”.
I l’actor passa la mà per la superfície suau del teixit.
- Doncs per mi és un mur de vellut que separa la realitat de la ficció, tot i que de ben cert no se quin costat és quin.
- Ara et toca a tu. –el |Director| es gira cap als |Tramoistes| - Pugeu el teló!
Un aplaudiment sonor omple la platea. Des de la trampa de l’|Apuntador| li fan gestos que s’afanyi a sortir, però amb tants llums en contra no s’acaba d’orientar.
- Farà mal?
- Ara no és el moment pels pensaments negatius.
La llum baixa la seva intensitat al mateix temps que els aplaudiments s’esmorteeixen.
- És que m’han dit que és dolorós això de sortir.
- No t’hi preocupis.
Busco al voltant alguna referència. Un darrer pensament em creua la ment. Vull recordar la darrera vegada que vaig ser jo, sense interpretar aquell personatge absorbent.
Decidit, creuo les cortines.
Una llum molt intensa em sufoca. Sento dolor a pertot arreu. No comprenc res. Tinc fred, tot em fa mal, i per l’espinada em recorre una por inconscient.
Algú molt més gran m’arrossega. M’estira tan fort que tot de sobte em trobo cap per avall. Estic completament nu. Noto baixar pels costats carn gelatinosa barrejada amb sang coagulant-se. Dues natjades al cul i trenco a plorar.