CURCULLA

Trobaràs estrany això que et diré, però des de ben adolescent t’havia estimat en secret. Els més decidits sempre trobaven parella, jo en canvi era invisible per a les noies. I no és culpa teva, ja ho sé. De totes formes, era un enamorat de la ciència i temia les coses que no podia predir, com el comportament humà. O sigui que em vaig tancar en mi mateix per meditar com podia solucionar el meu problema mitjançant la tecnologia.
Per sort meva, no sóc el primer a qui li ha passat això. El meu pare havia tingut el mateix problema, i també el seu pare abans d’ell. Tota una comunitat de científics havia construït un món secret per resoldre els problemes de gent com jo.
Podríem dir que tot va començar en aquell moment.

Al principi se’m va acudir que el que necessitava era impressionar-te. Havia de construir-me un físic que t’atragués, com fan tots els animals. Em van implantar recanvis biònics com muscleres sota la pell de braços, cames o pit. Amb un sistema tèrmic corporal podia impedir excessiva sudoració. Tot el cos quedava regulat per l’exercici (l’escalfament i el cansament, el moviment del cor). I un control de secreció de feromones evitava més olors.
Com que m’havia trobat sempre amb un bullying acarnissat per ser diferent als altres, no només necessitava físic, també instruments per evitar-los.
Així em vaig instal•lar un ull darrere el cap (amb 3 ulls podia veure els 360º al meu voltant), i un a cada mà per tenir visió estereoscòpica i en tres dimensions. De fet m’havia implantat un aparell prop de l’òrgan de l’equilibri de l’orella interna que em permetia situar a l’espai, només atenent un sol dels cinc sentits. A més, uns sensors de camp electromagnètic permetien orientar-me sobre la Terra encara que no m’arribés informació de cap més sentit.
Com que es poden tancar els ulls, però no les orelles, vaig perfeccionar un tancament per deixar de sentir, molt útil. Després també vaig aconseguir desconnexió nerviosa en el tacte, en l’olfacte i en el gust. No podia tapar-los.
Amb Cromatòfors a la pell, em podia mimetitzar com un camaleó. També em podien servir per espantar, enganyar, fins i tot una empresa em volia pagar molts diners per posar-hi publicitat.
I tement que em poguessin fer mal, vaig millorar del sistema digestiu-bucal: dents de titani, cavitats resistents, digestió química. Així aïllava i extreia del cos qualsevol ingestió dolenta. I un filtrat renal i digestiu completament revolucionari em permetia assimilar l’aliment a la sang. El vaig provar ingerint àcid i mercuri. Ni rastre.
Amb el temps, vaig desfer-me de les muscleres a canvi d’uns nous músculs de creixement. Tenia unes cames per fer salts increïbles: la musculació podia augmentar a la carta. Em vaig instal•lar absorbidors de xoc arreu: extremitats, cap, tòrax, abdomen.
I també he de reconèixer que se’m van implementar algunes millores sexuals: llargada, gruix, tot i que sense fer-la servir, aviat vaig adonar-me que havia estat una pèrdua de diners.
Pensa que tot això ho feia per tu. Encara que ara soni un xic egoista, era per agradar-te.
He de reconèixer que la majoria d’aquests invents existien abans que entrés en aquest món secret, però jo vaig introduir-hi millores en gairebé tots, i puc dir-te amb orgull que sóc el que més se n’ha instal•lat i amb èxit.
I, es clar, si volia començar a entendre la complexitat del comportament humà, havia de corregir o ampliar la capacitat del meu cervell. Per algun motiu, tenia les neurones cablejades per ser un bon científic, però no em servien per entendre la societat. Vaig aprendre les diferències del meu cervell respecte el dels altres per introduir certes ampliacions. Ho vaig resoldre amb l’extensió del lòbul frontal per evitar el transport dels estímuls visuals a través del cervell. Ara tota la part visual es processava a davant, i la resta de pensaments es podien repartir noves parts del cervell. Això si, m’havia quedat un front sortint que ja no podia ni tapar amb els cabells. I és que un dels efectes immediats va ser la pèrdua de pèl. No em va preocupar, de fet hi vaig veure una avantatge. Vaig anul•lar tot el pèl del meu cos.
Amb un disc dur extern per al cervell vaig aconseguir una memòria fotogràfica, mentre el cervell s’ocupava del que realment li interessava. Així vaig augmentar l’agilitat mental, i recorda que ja de partida era bona. Va ser el primer cop.
També vaig introduir biblioteques de descodificació d’alguns llenguatges com el Morse o la lectura de llavis. Només per tafanejar.

Ja que passava el temps i no t’aconseguia, vaig iniciar-me al sexe pagant. Per això aviat vaig descobrir que em seria molt pràctic afegir més terminacions nervioses al sexe. El fet de tenir-lo molt nerviat em va fer sensible, vulnerable i finalment addicte.
Em va entrar la paranoia i em vaig protegir com un castell. Primer desconnectant els nervis de la zona sexual, després combatent amb química cerebral l’addicció. Un cop graduat tot plegat, i després de varis canvis hormonals i de personalitat degut a tot plegat, vaig tornar a ser jo.
Em vaig continuar protegint. Em van instal•lar uns ulls biònics. S’enfosquien gradualment amb el Sol, i es graduaven per baixa llum, detectaven IR per veure-m’hi a la nit i UV per no quedar encegat. L’arc de Sant Martí s’havia expandit. Tenia visió corregida i augmentada, podia fer zooms quilomètrics i veure detalls impensables. Fins i tot podia visualitzar els records a l’interior dels ulls com si fos un cinema.
Vaig millorar l’olfacte amb analitzadors químics, millors que els d’un gos: molècula a molècula. Vaig millorar el filtratge nassal per retenir qualsevol element tòxic i captar millor l’oxigen, i uns nous pulmons capaços d’estalviar i emmagatzemar. Així podia respirar sota l’aigua o en ambients molt enrarits. I després vaig perfeccionar els altres sentits, sempre amb la possibilitat d’aïllar el cervell si apareixia alguna cosa desagradable.
Una de les millors coses que em va passar va ser la depuració genètica i cel•lular. Sobretot perquè em va deixar neurones, glòbuls blancs, sang, i un llarg etcètera, tot com nou. Com tornat a néixer.
I després van venir els nanobots. N’hi havia de mèdics i de seguretat. Emetien informes que jo guardava en el disc dur extern del cervell i podia fer un seguiment exhaustiu i a temps real de tot el que afectés el meu cos. Tenia un control total. Seguia els nivells, dominava el metabolisme, i després el podia controlar: caçava impureses (des de virus i bactèries malignes a grasses i altres porqueries). Havia creat un antivirus, un firewall. El meu cos era un Temple.
Podia regenerar la pell com la d’un nadó perquè havíem descobert el procés químic correcte, podia eliminar-ne la porositat, les impureses, graduar la morenor...
Amb els nanobots vaig construir un sistema de comunicació intern al qual hi podia tenir accés sense parlar.
Havia après a controlar les substàncies químiques que se segreguen en el cervell: podia adormir-me quan volia, programar despertar-me, ...

Amb el temps em van construir un escut de distància. Ja sé que no pots entendre la meva obsessió per la seguretat. Era un camp electromagnètic que podia frenar qualsevol objecte que se m’acostés, fins i tot podia desviar els rajos de llum i així fer-me invisible. Ja no era necessari estar blindat com un banc, ara podia tornar a ser tou i afectuós.
I així, de sobte, van aparèixer les aptituds telepàtiques. Vaig aprendre a immiscir-me en les ments de les persones. També vaig aprendre a reconfigurar el cervell per fer-lo dormir a estones i per parts, en moments perduts, com un salvapantalles quan detecta baixa activitat de processador. Per exemple, s’activava quan mirava la tele.
S’havia acabat dormir. Havia aconseguit viure les 24h 365 dies. Tot i això va sorgir un nou problema: les particions van començar a degenerar en múltiples personalitats intricades. Un problema que va ser difícil de resoldre... del tot.
Se’m van desenvolupar nous replecs en el cervell. Com que amb l’escut, havia canviat el crani massís per un de flexible, ja no tenia problemes perquè anés creixent la massa grisa. Vaig desenvolupar l’habilitat per concentrar l’atenció o esdevenir multitasca a plaer.
Em vaig instal•lar operadores (una nova generació de nanobots combinats amb productes orgànics que ajudaven a reconnectar les neurones segons interessés augmentar la destresa o disminuir un defecte).
Les successives millores i equilibris cerebrals em van permetre millorar la segregació de substàncies, control de pituïtària, hormones, metabolisme,...
Em vaig implementar noves eines: generava llum laser i altres llums i freqüències electromagnètiques que podia necessitar.

Però aleshores, i només aleshores, després de tant de temps, em vaig adonar que ja no estimava. Ja no t’estimava a tu, però tampoc estimava a ningú de la mateixa manera animal que ho feia abans. Ara l’amor era més natural, més serè, sense defectes primitius com són la gelosia i la possessió. Perquè m’entenguis, t’havies convertit en l’equivalent a un deficient mental. Però no perquè et trobi inferior, sinó perquè estem en dues fases diferents, impossible d’entendre’ns mai més. Ara som aigua i oli.
Per això estic content que hagi trobat dins la teva ment la idea que m’havies estimat en un primer moment, just abans de tot plegat, i que com més canvis he fet menys t’he agradat fins que només has sentit pena per mi. Creus que sóc una criatura atrapada en un robot. Potser si.
Tot això ho he fet per tu, ja t’ho he dit. I en canvi ara m’he adonat que només hi he sortit guanyant jo. Ara estic un pas més enllà, fins i tot en l’amor. Perquè no sentis més pena per mi, volia que sabessis que ara ja tinc algú com jo. Recordes que vaig haver de resoldre el problema de les múltiples personalitats?
Ara sóc jo i la parella, tot dins meu.

REFLEXIONS DAVANT EL MIRALL

El mirall més bonic que ha existit mai només desitja veure’s, ni que sigui sobre la cara imperfecta de qualsevol altre mirall. Sobre la seva superfície llisa els reflexos de llum li donen una imatge coneguda. El mirall que es contempla en un mirall, hi veu buidor i profunditat, un abisme desconcertant que s’acaba allà on s’acaben els reflexos. S’embriaga d’egoisme, insufla de vanitat la seva ànima. Des del mirador de l’ànima, si només veus la façana mai trobaràs el teu mirar.
De miralls n’hi ha de moltes menes. Alguns et tornen la teva imatge, són els que no saben mentir, que amb una llum freda et mostren tots els detalls. Tot i així la majoria et mostren deformat. N’hi ha de corbats on t’hi veus més gran o més petit, més gros o més prim, n’hi ha d’esfèrics on l’aberració fa que t’hi vegis més intel•ligent. Hi ha caleidoscopis. Hi ha miralls parabòlics de coloraines que et tornen una imatge fantàstica, i no obstant irreal. Hi ha retrovisors per veure si et persegueix el passat. El reflex d’una lent magnificada et pot mostrar objectes llunyans o petits, i el mirall d’un sol costat no et torna la imatge perquè és transparent com si no existís.
De miralls n’hi ha de tots els colors, de cap color. De miralls se’n fan als bassals, als aparadors, i fins i tot a l’horitzó d’un miratge. Tots els miralls del món es poden confabular per perseguir-te. Un cop t’hi fixes, ells et tornen la mirada sempre més. Ara en la pantalla apagada d’una televisió, ara en les ulleres fosques d’un interlocutor. I et mira a tu, a ningú més. Veu que t’hi has fixat, i ja mai més et deixarà. Perquè de mirades com les del mirall no n’hi ha a defora. Només tu pots mirar-los així.
El boig l’explora: el palpa i el llepa, aprèn les seves propietats. I entén que la vida és la llum, i la llum la imatge, mentre que la mort no mira el mirall, si ho fes aprendria a tenir por, deixaria d’estar morta.
I tot i així no hi ha mirall sense mirada, perquè qui pot dir que hi ha una imatge si ningú la veu?
Puc sentir com em crida una veu amiga “Quant fa que no em mires?” I què no és mirar sinó ser narcisista? Volem que el món sigui a la nostra imatge, pugem fills en qui ens sentim reflectits, i que s’han de tornar millors sense deixar de ser com nosaltres, desitgem el que veiem en els altres i els altres en nosaltres com reflexions infinites entre miralls, projectem satisfaccions en qui estimem, estimem egoistament. On mirem sempre si no és cap a nosaltres?
El mirall és un perill. Si li trenques el cor, s’esbocina en una miríade de trossos que se’t clavaran després. I si li pares atenció, estàs perdut, doncs et pren l’enteniment i et mostra tan sols un únic punt de l’Univers, l’únic que li importa, tu.
I si finalment el mirall es trenca en mil bocins, també em trencaré jo. I tindré tants bocins com tu. Apuntarem cada bocí de l’un contra l’altre per així formar una imatge completa, una imatge perfecta de l’altre que només podrem veure nosaltres, perquè des de fora només veuran dos miralls trencats.

INSTANT

Xof! Un punt, una singularitat des d’on neix tot plegat, on neix i on mor, un llum brillant, el cercle infinit, una mar d’onades electromagnètiques radiant en tres dimensions, un ou eclosionant, una explosió expandint-se. Sinuositats simètriques, moviments pendulars, patrons repetitius, ondulacions periòdiques

La pedra descendia per sota l’esvoranc que havia obert en l’aigua. Una profunditat abismal, un cau circular. La lluita eterna entre la força centrífuga i la centrípeta al voltant d’un sot gravitatori. Estrelles supermassives engolint-ho tot al seu voltant, el calze d’una flor, el receptacle d’un gran tresor.

Oh!, l’engoliment primordial el meravellava. La circumferència li recordava la Lluna plena esplèndida. Moltes llunes plenes concèntriques expandint-se pertot arreu sobre la pregonesa de l’aigua. Li van revenir memòries d’infantesa: La mirilla del telescopi amb què explorava de petit l’espai des del pati del darrere, una síndria estel•lar, una bola d’arròs pastós. I es barrejaven amb tot tipus d’idees. L’ull d’un huracà, el centre d’una tempesta perfecta. Una corona, deflagracions al Sol, fogons radiant flamarades de gas. Els radis d’una roda, una rodella de taronja. Un globus esfèric enfilant-se cap al cel, un òvul planetari esperant ser fecundat. Pol•len globular immiscint-se pels narius d’un al•lèrgic amb forta rinitis. Un rellotge vist durant una fracció de temps tan curta que les manetes no tinguessin temps de moure’s. Una antena parabòlica com un paraigües escrutant el silenci de l’espai profund. Un motor de moviment perpetu, creant l’energia amb la qual es mouria, movent-se cíclicament amb l’energia que crearia. Un grilló, la rodeta d’un esperó. Un collar, una polsera, arracades d’anella.

Pensava en la paràbola, la hipèrbole i l’el•lipse, en la imperfecció dels qui no poden ser absolutament rodons. En hèlixs genòmiques, narvals i escales de cargol. En tornavisos fent penetrar espirals metàl•liques bobinades al voltant d’un eix.

L’embornal d’una dutxa engolint l’aigua per Coriolis, els braços d’una galàxia rodant majestuosa, un pneumàtic girant, nens entremaliats fent capgirells. Un vell disc de vinil sonant a 33 rpm. El dial rodant a través de l’espectre de freqüències. L’aura anul•lar de magnetisme al voltant d’un fil conductor. La clau voltant un pany, per continuar el moviment sobre les xarneres en obrir la porta. Un compàs voltant, un molí posseït pel vent. Un electró giravoltant el primer orbital. Cotxes en processó a la rodalia d’una rotonda, passant senyals de trànsit de gir obligatori, com atraccions d’un carrusel que s’accelera a cada volta. I aleshores virant una corba perfecta, sentiria l’acceleració angular. La formació d’un pensament recorrent . El vaivé cíclic d’un pèndol. Un mestre sufí meditant; vertigen.
I en acabat la fi.
Eclipsi.
Zero.

En tot això pensava l’autista l’instant que va llançar la pedra dins l’estany.

ETERI

El doctor Rossich contempla la ciutat des del finestral obert de l’habitació. El capvespre omple d’ombres els carrers, els fanals es van obrint lentament. El canvi de temperatura fa cruixir la fusta ennegrida del parquet i les parets. Les seves cames reposen inanimades, li agradaria tornar-les a sentir. Seu en una cadira de rodes gastada, mira amb nostàlgia el seu voltant. No aconsegueix concentrar-se. El cap li pesa enrere, els reflexos es projecten contra el sostre. El seu pit puja i baixa amb dificultat, fa pocs minuts ha tingut la darrera crisi.
Una foto reposa sobre la vànova del llit amb el marc de plata desgastat i el vidre ple de ditades i sal de llàgrimes. Uns nens fent ganyotes i al darrere un home i una dona. Dels noms no se’n recorda, però li és molt familiar la cara de l’home.
I abans que arribi la següent crisi, quan es disposa a fer l’últim esforç per impulsar-se cap al llit, el cap li cau a un costat. Gairebé no ha notat el dolor. De la boca en surt saliva, i les mans pengen pels costats.
El darrer alè surt en càmera lenta cap al finestral. Passa per sobre la barana del balcó i de les ponsèties que li havia portat la infermera algun dia d’aquests. Ja desgastat, la resta d’alè s’eleva per davant la façana i ascendeix per sobre dels edificis. El brogit de la ciutat queda lluny, tot sembla tenir un altre sentit. Els terrats, teulats i terrasses desfilen per sota, inabastables.
L’aire dilueix l’alè, en fa espirals que volten en sentits contraris. En algun lloc indeterminat sobre la ciutat s’escampen les últimes molècules que va respirar un senyor que va viure. Unes molècules que abans d’ell havien respirat reis i gossos, rèptils remots i éssers unicel•lulars. I que continuaran el seu viatge cap al futur ignorants de formar part d’un món a gran escala.

EL PARC

El parc es trobava ple de gent de totes les edats. Els més petits jugaven al costat del sorral, tot estirant els braços i corrent al seu voltant, com si menessin les bicicletes que no els deixaven els nens grans. Aquests, en canvi, feien sorolls de motor amb la boca, i pedalaven a tota velocitat esquivant vianants. Feien que treballaven i que es casaven, i també se separaven en acabat.
Els adolescents, en un racó del parc, cridaven monosíl•labs mentre donaven gas a les seves motos. Es queixaven de no tenir diners i que els seus pares no els entenguessin. I somiaven en veu alta en un futur molt proper en el que tindrien feina i parella estable.
I els adults, asseguts a prop dels petits, exclamaven amb nostàlgia “Ai! Qui tingués la seva edat!”

CAVALLER EN L’AMOR I LA GUERRA

“Atenció Eco Víctor Alfa 01...” –se sentia des de la ràdio. Però el capità de l’avió només podia pensar en el comiat sota la pluja. Ella de blanc i ell de caqui. La guerra sempre es presenta sobtada, quan l’amor tot just s’ha despertat. S’arraulien agafats de la mà sota un balcó de l’Hospital Central i es feien un llarg petó.

“Atenció Eco Víctor Alfa 01...”
- Perquè dir-nos adéu? –recordava que li havia preguntat ella- Estic en un hospital, la guerra no pot atemptar contra els que salven vides. No tindria cap ni peus.
- La guerra no té cap ni peus. –prenia grans flairades de perfum com qui va degustant l’últim glop de la seva beguda preferida. I després es besaren. Molta estona. Fins i tot quan ja sonava l’alarma per cridar tothom a files.

“Eco Víctor Alfa 01, Ens informen que l’enemic ha començat ja el bombardeig. Els primers objectius que han destruït avui han estat el seu propi Hospital General i el Batalló complet del 302 Exèrcit d’Infanteria. Els nostres objectius, per tant, seran el nostre Hospital Central i el Batalló del 103 d’Infanteria, que té un número de soldats equivalent. Ja sé que atacar un hospital no s’havia fet mai abans, però ells han començat”
Per uns instants no se sentí res més.
“Ho heu entès, oficials?”
- Si, Senyor! –respongueren el capità i el tinent amb el rostre esblaimat
- La guerra és un pacte entre cavallers -afegí el capità- i nosaltres hem de complir amb la nostra part -prengué una fotografia penjada als comandaments. Se l’acostà a la cara i li féu un petó amb els ulls closos. El tinent premia els llavis amb ràbia.
- Controls preparats? –l’avió se situà prop de l’objectiu.
- Tenim deu segons per contactar amb l’objectiu –digué el copilot comprovant el cronòmetre.
Durant el compte enrere només se sentí el brunzir sord dels motors. Després s’obriren les comportes del ventre de l’avió, i un llarg xiulet acompanyà la caiguda dels projectils fins que s’estavellaren amb èxit contra el seu objectiu.

RADIA’M, SCOTTY!

- Avui en el nostre programa hem portat algú que no era gens conegut mentre va ser viu. Una estranya conseqüència de la tecnologia l’ha ressuscitat després de dues setmanes estant en un frigorífic del tanatori. El nostre convidat s’ha fet famós per ser el primer humà en tota la història que ha ressuscitat. Tenim entre nosaltres, Herman Petersen -la noia es gira cap a l'entrevistat- Senyor Petersen. Abans de res, estem molt agraïts per haver-nos atès a l’hospital. Sabem que altres cadenes li han demanat una entrevista, i ens honora molt que ens hagi donat la primera a nosaltres.
- Són la cadena més important.
- Ara vostè és molt famós, però la seva resurrecció ha estat incomprensible per als científics. I encara més, ni tant sols era el que pretenien. Tot comença amb els experiments que han estat fent un equip de físics del NLAP. Fa temps que parlem a les notícies de les diferents proeses que s’han aconseguit en això que la ficció en diu Teletransport. És a dir en transportar qualsevol cosa a l'instant a qualsevol lloc. En realitat, la matèria no és transportada, sinó només la informació que la conjunta. Perquè ens entenguem, és com fer els plànols d’una casa que hi hagi a Xangai, enviar-los per internet a Dublín perquè la hi construeixin allà, i al mateix temps destruir la primera. Els rajols i el ciment no viatgen, només la informació. Lluny de les sèries de ficció, els físics parlen d’un procés natural anomenat entrellaçament quàntic. Doncs bé, han passat dècades i gairebé segles abans no s’ha aconseguit teletransportar a escala humana. En el procés de desenvolupar una màquina que ens pugui teletransportar instantàniament a qualsevol punt de l’espai sense excepció, s’ha provat la màquina amb èxit en una sèrie creixent d’objectes i animals. Fins que van arribar a les persones. Per continuar operant amb seguretat, es va decidir provar primer l’efecte sobre un cos mort, i així estudiar la fidelitat de la còpia. Aquí és on apareix el Sr. Petersen. L’èxit va tornar a ser total en la reproducció, però el cadàver que va volatilitzar-se en un costat, va aparèixer amb vida a l’altre. I ara tenim viu al primer humà que ha estat teletransportat.
- Tot això que expliques és cert -contesta Petersen amb veu de malalt- Estic en disposició d’anunciar-vos que un conegut bufet d’advocats ja s’ha posat en contacte amb mi per emprendre accions legals contra els que han causat aquest mal.
- El mal és que l’hagin fet tornar viure?
- Sense el meu consentiment. Crec que és un detall important.
- Corren rumors sobre malnoms que li han posat, que de ben segur han fet més dura la seva vida. Com ho porta?
- T’agraeixo l’amabilitat de no dir quins són aquests noms, però no em fa res confessar que per les xarxes socials se m’ha dit de tot. Sobretot ‘Frankenstein’ i ‘Monstre’. El segon té sentit perquè és a qui ressusciten, però Victor Frankenstein és el científic que ressuscita al monstre. Quins ignorants! Com m’ho he pres? Tant bé com he sabut. De fet em passo una gran part del temps en hospitals, essent observat i tractat, i per tant no tinc gaire temps per sentir què em diuen.
- Tots ens hem preguntat si hi ha una altra vida més enllà de la mort. Alguns creuen que hi ha un paradís, i d’altres creuen que es torna a néixer. Ens podria explicar quin és el seu record de tots els dies que va estar clínicament mort?
- Suposo que serà un xic decebedor per vosaltres, però els meus records de la vida que vaig viure i de la mort són nuls. Per mi, la vida va començar en el moment que em varen materialitzar en el teletransportador. No existeix res abans, tot i que sé perfectament d’on vinc i entenc la meva situació. Si vols que et parli de fantasmes i de túnels amb llum, em sap greu, però no en sé res.
- I el retorn?
- Quan vaig aparèixer, per mi va ser com si m’haguessin portat d’algun altre lloc, com si hagués tingut una vida anterior. L’única diferència és que no la recordo. A base de visites de familiars i amics, han començat a aparèixer records i coneixements que no semblen venir d’enlloc. Són d’alguna vida, que no sé quan o a on he viscut. Els metges diuen que són records i coneixements de la persona que jo era abans, interpretats per la meva nova ment.
- I la nova ment d’on ha sortit?
- Ells diuen que el cervell està completament intacte, que en el moment de materialitzar-me, totes les connexions neurona a neurona i àtom a àtom eren absolutament iguals. D’on surt la consciència actual? Dubto que ni tant sols ells ho sàpiguen. Per això em volen estudiar.
- I vostè hi està en contra
- Se’m pot criticar per això? No tenim tots dret a viure una vida privada?
- Ajudaria a entendre el teletransport. Tota la humanitat podria viatjar per l’Univers sencer.
- Si, ja. Hem deixat la Terra com un abocador i ara ens estendrem arreu com una plaga. Quin dret hi tenim? Quin dret tenien en fer-me viure?
- Suposo que no sabien que el farien reviure. Qui s’ho podia pensar?
- Doncs ho han fet, i no hi ha volta enrere. Vol saber una cosa? El meu cos hauria d’estar mort. L’han conservat molt bé perquè estava en un congelador, però algú ja s’hi va morir abans. I sap de què? De càncer! -Petersen s'aferra a la càmera per assegurar-se que el veuen bé- Tot el meu cos és un tumor dolorós que s’ha aturat. L’afectació als òrgans és tant greu que ja no es pot separar. Ell i jo hem de conviure en un cos que no s’havia d’haver despertat mai per la resta de les nostres vides. És una bomba de rellotgeria que em pot explotar en qualsevol moment. Sabeu què és viure així? On cada moment pugui ser l’últim de la teva vida? La meva esperança de vida és de minuts, però podria durar dècades. I encara que no es reactivi mai, vaig sedat contínuament perquè el dolor és insofrible. Saps què us dic? Que em cago amb vosaltres i la mare que us va arribar a