dimarts, 23 d’octubre del 2012

CAVALLER EN L’AMOR I LA GUERRA


“Atenció Eco Víctor Alfa 01...” –se sentia des de la ràdio. Però el capità de l’avió només podia pensar en el comiat sota la pluja. Ella de blanc i ell de caqui. La guerra sempre es presenta sobtada, quan l’amor tot just s’ha despertat. S’arraulien agafats de la mà sota un balcó de l’Hospital Central i es feien un llarg petó.

“Atenció Eco Víctor Alfa 01...”
- Perquè dir-nos adéu? –recordava que li havia preguntat ella- Estic en un hospital, la guerra no pot atemptar contra els que salven vides. No tindria cap ni peus.
- La guerra no té cap ni peus. –prenia grans flairades de perfum com qui va degustant l’últim glop de la seva beguda preferida. I després es besaren. Molta estona. Fins i tot quan ja sonava l’alarma per cridar tothom a files.

“Eco Víctor Alfa 01, Ens informen que l’enemic ha començat ja el bombardeig. Els primers objectius que han destruït avui han estat el seu propi Hospital General i el Batalló complet del 302 Exèrcit d’Infanteria. Els nostres objectius, per tant, seran el nostre Hospital Central i el Batalló del 103 d’Infanteria, que té un número de soldats equivalent. Ja sé que atacar un hospital no s’havia fet mai abans, però ells han començat”
Per uns instants no se sentí res més.
“Ho heu entès, oficials?”
- Si, Senyor! –respongueren el capità i el tinent amb el rostre esblaimat
- La guerra és un pacte entre cavallers -afegí el capità- i nosaltres hem de complir amb la nostra part -prengué una fotografia penjada als comandaments. Se l’acostà a la cara i li féu un petó amb els ulls closos. El tinent premia els llavis amb ràbia.
- Controls preparats? –l’avió se situà prop de l’objectiu.
- Tenim deu segons per contactar amb l’objectiu –digué el copilot comprovant el cronòmetre.
Durant el compte enrere només se sentí el brunzir sord dels motors. Després s’obriren les comportes del ventre de l’avió, i un llarg xiulet acompanyà la caiguda dels projectils fins que s’estavellaren amb èxit contra el seu objectiu.