diumenge, 10 de juliol del 2011
DAVANT EL MUR DE VELLUT
La funció s’ha acabat.
Desperto vell i xacrós en el camerino. Aquest cop al meu costat es desperta la meva parella. Ha estat molt emotiu això de morir junts. Però un cop morts ja no som protagonistes, ara només som actors asexuats entre bambolines.
- Em dic |ººRgynferygk|. Quin és el teu nom?
- Costa un xic de pronunciar –i amb un cert esforç em fa saber el seu nom- Em dic |>>_*_<<\st.stt|, però el |Director| em diu simplement |stt|.
- Ens passem l’estona entrant i sortint, oi? –pregunto jo per conèixer la persona que s’amaga rere l’actriu- L’eternitat pot passar volant si no pares quiet.
- Quan tornes a sortir?
- Suposo que encara deu quedar un xic. –però no he ni acabat la frase que un crit abaritonat em contradiu.
- Vinga, entreu els dos! –se sent des del passadís.
Cada cop ens hi estem menys al camerino. Actuar d’aquesta manera és de bojos. Entrem, i al cap d’una vida tornem a sortir.
I ja hi tornem a ser, asseguts al camerino, altre cop xacrosos i encara sexuats ens anem tornant neutres per moments. De seguida que m’hi veig amb cor, reprenc la conversa.
- Aquest paper ha estat pitjor que l’anterior. Anem a pitjor. De totes maneres, com és que ens han tornat a fer coincidir?
- Suposo que estem en un nou nivell. Després de passar sols un nivell bàsic, quan trobem una ànima paral•lela, devem passem a un nivell superior.
- D’on ho has tret això? Estem condemnats a representar vides per tota l’eternitat, que no te n’adones? –potser m’havia excedit en el to- Cada vegada que encarno un nou rol, em sento pitjor. Les personalitats i les cultures em maten, sobretot les personalitats. Ets fill d’algú, i notes els gens com et fan ser d’una determinada manera, part del pare, part de la mare, dels avis... I et vas criant en un entorn que no pots dominar, ja se que l’entorn també és important. Però la pitjor part és la genètica: és una barreja de caràcters per tornar-se boig. És un empelt de bocins de caràcters, com el monstre de Frankenstein, però fet de personalitats. I això que, per sort, la nostra personalitat, la pròpia que ens queda fora de l’escenari, queda completament anul•lada.
- Som-hi. Els dos a escena! –criden des del passadís.
No m’han donat temps ni a acabar una trista conversa. En aquestes breus estades entre bambolines, no tinc mai temps ni de pensar per mi mateix. Necessito un respir i mai en tinc la oportunitat. Faig el cor fort, i tot decidit em planto al passadís. Crido ben fort “Jo no surto més!”.
I tot i que m’insisteixen i fins i tot m’estiren pels braços, jo em planto i m’assec a terra. Se senten corredisses i els grunys del |Director| acostar-se des de la foscor com un bou enfurismat. Quan apareix, esbufegant d’ansietat, amb la cara ben enrojolada i un somriure pervers, se’m planta al davant i m’agafa per les solapes.
- Diu l’|Apuntador| que no vols sortir -rugeix.
- N’estic ben fart, -m’encaro sense por- Aquest autor és un malparit i m’és igual si no et sembla bé que t’ho digui. Ens deixa molt poc temps per entendre l’obra. És massa curta per absorbir tota la informació que hi ha i abans de fer la següent no tenim mai temps per preparar res, oi?. –em giro enrere per si hi ha algun altre actor fent-me costat, i només veig la |stt|- Vull parlar amb l’autor, perquè jo això ja no ho puc suportar més. Vivim vides com un joc dins de l’Univers tancat!.
I és aquí quan |stt| fa un pas endavant. Ens somriem, però com que es queda al costat del |Director|, de sobte entenc quina és la seva posició.
- Aleshores tu ets l’autora? Per això m’acompanyaves en els diferents papers?
|Stt| es mantén immòbil, distant del caràcter que m’havia demostrat fins ara entre bambolines. ¿També ha estat actuant aquí, en l’únic lloc on podíem descansar d’aquesta bogeria de pretendre ser el que no som?
- Vull saber què hi ha després de la mort.
I ella que conserva l’esguard fred i em contesta sense parpellejar.
- Descomposició i reciclatge.
- Aleshores, què hi ha abans de la vida?
- Un orgasme.
- Vull que algú em digui perquè sóc aquí, jo no ho he triat!
- Pots reformular la pregunta?
M’estarà prenent el pèl? Faré més transcendent la pregunta.
- Existeix Déu?
- Depèn de si hi creus
I m’adono de la presència d’un individu amb el cos vermell i cames de cabra, amb dues banyes sobre el cap i una pudor de sofre que venia del seu alè. No m’hi he fixat mai, i mira que fa temps que ens coneixem, però és el |Director|, que també s’ha tret la màscara d’actor.
- Sóc el geni que pot fer complir tres desitjos. –fa amb veu temptadora.
- El bé i el mal s’han unit contra la Humanitat? –me’ls miro als dos.
L’autora no diu res. Només observa tranquil•lament.
- Qui et va crear a tu? –li pregunto a ella per no contestar al geni.
Però ella ja no parla. I jo que penso per mi mateix. “Què li puc contestar a un geni que m’ofereix tres desitjos? Quin sentit té continuar per sempre més en aquest néixer i morir etern? Prefereixo passar-me l’eternitat a l’infern dels cristians que no pas vagant sense sentit per la vida i la mort.
- D’acord. Vull els tres desitjos. –contesto a l’ésser banyut- El primer que vull és que em concedeixis tots els desitjos que vulgui.
- D’acord si permets que jo acompleixi els tres meus.
- D’acord –ni ho he pensat. Només se veure la cortina de tergal roig, que queda tan a prop. I en canvi, |stt|, a qui tinc just al davant, la sento tan lluny.
- Doncs el meu primer desig –diu fregant-se les mans i traient vapor groc de sofre per les orelles- serà que et quedis sense veu.
Jo que voldria replicar, però el desig ja s’ha fet efectiu. Aleshores desitjo dintre meu que el dimoni es vegi impossibilitat de tenir pensaments.
Quan el dimoni baveja amb la mirada perduda, ja sóc lliure per demanar el meu darrer desig.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)