DAVANT EL MUR DE VELLUT

La funció s’ha acabat.
Desperto vell i xacrós en el camerino. Aquest cop al meu costat es desperta la meva parella. Ha estat molt emotiu això de morir junts. Però un cop morts ja no som protagonistes, ara només som actors asexuats entre bambolines.
- Em dic |ººRgynferygk|. Quin és el teu nom?
- Costa un xic de pronunciar –i amb un cert esforç em fa saber el seu nom- Em dic |>>_*_<<\st.stt|, però el |Director| em diu simplement |stt|.
- Ens passem l’estona entrant i sortint, oi? –pregunto jo per conèixer la persona que s’amaga rere l’actriu- L’eternitat pot passar volant si no pares quiet.
- Quan tornes a sortir?
- Suposo que encara deu quedar un xic. –però no he ni acabat la frase que un crit abaritonat em contradiu.
- Vinga, entreu els dos! –se sent des del passadís.
Cada cop ens hi estem menys al camerino. Actuar d’aquesta manera és de bojos. Entrem, i al cap d’una vida tornem a sortir.

I ja hi tornem a ser, asseguts al camerino, altre cop xacrosos i encara sexuats ens anem tornant neutres per moments. De seguida que m’hi veig amb cor, reprenc la conversa.
- Aquest paper ha estat pitjor que l’anterior. Anem a pitjor. De totes maneres, com és que ens han tornat a fer coincidir?
- Suposo que estem en un nou nivell. Després de passar sols un nivell bàsic, quan trobem una ànima paral•lela, devem passem a un nivell superior.
- D’on ho has tret això? Estem condemnats a representar vides per tota l’eternitat, que no te n’adones? –potser m’havia excedit en el to- Cada vegada que encarno un nou rol, em sento pitjor. Les personalitats i les cultures em maten, sobretot les personalitats. Ets fill d’algú, i notes els gens com et fan ser d’una determinada manera, part del pare, part de la mare, dels avis... I et vas criant en un entorn que no pots dominar, ja se que l’entorn també és important. Però la pitjor part és la genètica: és una barreja de caràcters per tornar-se boig. És un empelt de bocins de caràcters, com el monstre de Frankenstein, però fet de personalitats. I això que, per sort, la nostra personalitat, la pròpia que ens queda fora de l’escenari, queda completament anul•lada.
- Som-hi. Els dos a escena! –criden des del passadís.
No m’han donat temps ni a acabar una trista conversa. En aquestes breus estades entre bambolines, no tinc mai temps ni de pensar per mi mateix. Necessito un respir i mai en tinc la oportunitat. Faig el cor fort, i tot decidit em planto al passadís. Crido ben fort “Jo no surto més!”.
I tot i que m’insisteixen i fins i tot m’estiren pels braços, jo em planto i m’assec a terra. Se senten corredisses i els grunys del |Director| acostar-se des de la foscor com un bou enfurismat. Quan apareix, esbufegant d’ansietat, amb la cara ben enrojolada i un somriure pervers, se’m planta al davant i m’agafa per les solapes.
- Diu l’|Apuntador| que no vols sortir -rugeix.
- N’estic ben fart, -m’encaro sense por- Aquest autor és un malparit i m’és igual si no et sembla bé que t’ho digui. Ens deixa molt poc temps per entendre l’obra. És massa curta per absorbir tota la informació que hi ha i abans de fer la següent no tenim mai temps per preparar res, oi?. –em giro enrere per si hi ha algun altre actor fent-me costat, i només veig la |stt|- Vull parlar amb l’autor, perquè jo això ja no ho puc suportar més. Vivim vides com un joc dins de l’Univers tancat!.
I és aquí quan |stt| fa un pas endavant. Ens somriem, però com que es queda al costat del |Director|, de sobte entenc quina és la seva posició.
- Aleshores tu ets l’autora? Per això m’acompanyaves en els diferents papers?
|Stt| es mantén immòbil, distant del caràcter que m’havia demostrat fins ara entre bambolines. ¿També ha estat actuant aquí, en l’únic lloc on podíem descansar d’aquesta bogeria de pretendre ser el que no som?
- Vull saber què hi ha després de la mort.
I ella que conserva l’esguard fred i em contesta sense parpellejar.
- Descomposició i reciclatge.
- Aleshores, què hi ha abans de la vida?
- Un orgasme.
- Vull que algú em digui perquè sóc aquí, jo no ho he triat!
- Pots reformular la pregunta?
M’estarà prenent el pèl? Faré més transcendent la pregunta.
- Existeix Déu?
- Depèn de si hi creus
I m’adono de la presència d’un individu amb el cos vermell i cames de cabra, amb dues banyes sobre el cap i una pudor de sofre que venia del seu alè. No m’hi he fixat mai, i mira que fa temps que ens coneixem, però és el |Director|, que també s’ha tret la màscara d’actor.
- Sóc el geni que pot fer complir tres desitjos. –fa amb veu temptadora.
- El bé i el mal s’han unit contra la Humanitat? –me’ls miro als dos.
L’autora no diu res. Només observa tranquil•lament.
- Qui et va crear a tu? –li pregunto a ella per no contestar al geni.
Però ella ja no parla. I jo que penso per mi mateix. “Què li puc contestar a un geni que m’ofereix tres desitjos? Quin sentit té continuar per sempre més en aquest néixer i morir etern? Prefereixo passar-me l’eternitat a l’infern dels cristians que no pas vagant sense sentit per la vida i la mort.
- D’acord. Vull els tres desitjos. –contesto a l’ésser banyut- El primer que vull és que em concedeixis tots els desitjos que vulgui.
- D’acord si permets que jo acompleixi els tres meus.
- D’acord –ni ho he pensat. Només se veure la cortina de tergal roig, que queda tan a prop. I en canvi, |stt|, a qui tinc just al davant, la sento tan lluny.
- Doncs el meu primer desig –diu fregant-se les mans i traient vapor groc de sofre per les orelles- serà que et quedis sense veu.
Jo que voldria replicar, però el desig ja s’ha fet efectiu. Aleshores desitjo dintre meu que el dimoni es vegi impossibilitat de tenir pensaments.
Quan el dimoni baveja amb la mirada perduda, ja sóc lliure per demanar el meu darrer desig.

RERE EL MUR DE VELLUT

Em desperto de la paràlisi.
El Sr. |Director| m’ha trobat petrificat en el camerino i només m’ha hagut de tocar l’espatlla per desvetllar-me de l’estat catatònic. Les mans, arrugades i plenes de taques em recorden encara el darrer paper representat. Voldria incorporar-me, però les cames varicoses encara em fan mal. Necessito una estona per recuperar-me.
Es distingeixen mormols al seu darrere, gent que conspira i riu des del passadís. El fracàs d’un artista és celebrat pels mediocres. Amb esforç m’aparto de les espatlles una capa mortuòria brodada que portava encara de l’assaig. Em recorda a una cortina.
Jo estic tot febrós, els cabells em tapen una visió borrosa. És el |Director|. M’ha subjectat el cap amb les dues mans i amb posat amable m’ha demanat que li miri els ulls mentre em recita un mantra d’automotivació: que tot depèn de mi, que faig el paper principal, que com jo no té ningú més a la companyia... I acompanyant les seves paraules em posa una pastilla a la boca perquè me l’empassi. No oposo resistència. Em coneix més bé del que mai sabré. Potser lúcid sóc un actor més, però sap que d’aquesta altra manera, excel•liré.
- Tens la pell blanca com un fantasma. –es gira vers l’atrezzo i aixeca la veu- Ja me’l podeu arreglar!.
Gira cua, i d’una revolada ja ha desaparescut passadís avall. Amb tot això s’acosta l’|Acomodador|, el vell amic que només té admiració per mi, però mai una paraula negativa. Nota que necessito esbravar-me, i em deixa parlar
- Aquestes són les petites coses de les que abans et parlava. Et tracten amb condescendència, et diuen que ho fas molt bé i que un altre dia seràs l’actor que els crítics veneraran. Però després de maquillar-te i vendre’t als desitjos de tothom (menys la teva voluntat), no et pots sentir més que una puta.
Renuncies a tot. No tens família, no tens temps, no tens orgull, ah, i sobretot no has de tenir ego. I quan no et queda res, ve ell i et diu que ets un geni, que ets un diamant en brut i que la brillantor ja trasllueix rere les costures.
I què em pot quedar si m’ho ha tret tot? Fins i tot l’autoestima xocava amb el seu orgull. Això sí, l’estrena ha sortit perfecta. Aquella fina línia que separa l’èxit més excitant del fracàs més estrepitós s’ha entortolligat en el meu coll, i amenaça la meva vida, amenaça la confiança que una vegada vaig dipositar en mi.
I ara se’m presenta com aquell qui res per dir-me que ho faig tan bé, que sóc tan bo, que tinc tan de futur. Es pensa potser que no me n’adono? I ¡oh! Tot i així sucumbeixo al seu tracte condescendent. Em crec les seves paraules i m’influeix aquest discurs per motivar adolescents.
I què he de fer? Que potser tinc elecció? Ser una prostituta, aixecar el teló i fer-ho tant bé com sigui capaç!
Ni me n’he adonat, però la xerrada m’ha permès llevar-me i ja camino lentament pel passadís. Em passen una pomada de color terrós per les arrugues. Me n’unto les mans i la passo per la cara.
- |ººRgynferygk| -crida el |Director| acostant-se fent un somriure d’orella a orella de la seva cara roja de pagès. Em posa un braç sota l’aixella per fer-me avançar més ràpid, no pot suportar perdre el temps, i noto com si m’insuflés energia. –Tens clar el paper, oi? Mesurat i eficient, sobretot no caiguis en la temptació de sobreactuar.
- No entenc res. Aquest paper no té cap ni peus. Estar aquí sense haver assajat no té cap ni peus. És que l’autor és nou o què?
- No diguis això de l’autor. Ni t’atreveixis a insultar-lo –el |Director| es mostra taxatiu.
- D’acord –em calmo- No volia faltar al respecte. Que no veus que jo així no puc sortir a actuar? Estic tan alterat que ho notaria fins i tot un aprenent de crític.
- Treballa molt amb la intuïció i la improvisació.
- No entenc res. Com es pronuncia aquest personatge que em toca?
- Albert: Al - Bert.
- Doncs no té cap ni peus. No puc representar un paper en aquestes condicions!
Jo aquest paper ja l’havia fet, o almenys un de semblant. Però aquí té una personalitat tot al contrari de l’altre cop. I com més endavant en el guió, més difícil és d’entendre perquè fa les coses, tot i que és natural que hereti la manera com eren els seus pares. Això explica força coses del seu caràcter. La malenconia li ve de la mare, i la crueltat del pare. Però passar-me tota l’obra en la pell d’un psicòpata com aquest em posa dels nervis. Veus com em tremola la mà? Ara encara tinc més ansietat!.
- No és això el que et preocupa. Analitza l’arrel del problema.
- Tinc por. És això una debilitat?
- I es clar que no! –li brillen els ulls- Les grans obres n’estan plenes de por. I de sentiments de tota mena: desig, penediment, luxúria...
Em subjecta per les espatlles i em sacseja. Noto una pujantor al pit, unes ganes de riure que no puc reprimir. Aleshores em deixa anar.
- Estic content. Em torno a sentir jove i amb ganes. no tinc arrugues ni xacres. –aixeco els braços rectes i els baixo pels costats en un exercici repetitiu d’aeròbic. Tot seguit executo els altres exercicis preparatius: m’escuro la gola, emeto sons greus, moc el cap als costats violentament.
- Decididament ja no fas la cara esblanqueïda d’abans.
Caminant entre bambolines, notem el cruixir de les fustes sota els peus. Ja estic a punt per sortir.
- Tinc pànic a travessar el teló.
- Uix. No ho diguis això!
- El què, “teló”? –pregunto tot subjectant-ne una vora.
- No ho diguis. –fa mostrant la seva incomoditat- Aquí no diem la paraula prohibida. En el seu lloc li diem la “cortina brodada”.
I l’actor passa la mà per la superfície suau del teixit.
- Doncs per mi és un mur de vellut que separa la realitat de la ficció, tot i que de ben cert no se quin costat és quin.
- Ara et toca a tu. –el |Director| es gira cap als |Tramoistes| - Pugeu el teló!
Un aplaudiment sonor omple la platea. Des de la trampa de l’|Apuntador| li fan gestos que s’afanyi a sortir, però amb tants llums en contra no s’acaba d’orientar.
- Farà mal?
- Ara no és el moment pels pensaments negatius.
La llum baixa la seva intensitat al mateix temps que els aplaudiments s’esmorteeixen.
- És que m’han dit que és dolorós això de sortir.
- No t’hi preocupis.
Busco al voltant alguna referència. Un darrer pensament em creua la ment. Vull recordar la darrera vegada que vaig ser jo, sense interpretar aquell personatge absorbent.
Decidit, creuo les cortines.
Una llum molt intensa em sufoca. Sento dolor a pertot arreu. No comprenc res. Tinc fred, tot em fa mal, i per l’espinada em recorre una por inconscient.
Algú molt més gran m’arrossega. M’estira tan fort que tot de sobte em trobo cap per avall. Estic completament nu. Noto baixar pels costats carn gelatinosa barrejada amb sang coagulant-se. Dues natjades al cul i trenco a plorar.