RERE EL MUR DE VELLUT

Em desperto de la paràlisi.
El Sr. |Director| m’ha trobat petrificat en el camerino i només m’ha hagut de tocar l’espatlla per desvetllar-me de l’estat catatònic. Les mans, arrugades i plenes de taques em recorden encara el darrer paper representat. Voldria incorporar-me, però les cames varicoses encara em fan mal. Necessito una estona per recuperar-me.
Es distingeixen mormols al seu darrere, gent que conspira i riu des del passadís. El fracàs d’un artista és celebrat pels mediocres. Amb esforç m’aparto de les espatlles una capa mortuòria brodada que portava encara de l’assaig. Em recorda a una cortina.
Jo estic tot febrós, els cabells em tapen una visió borrosa. És el |Director|. M’ha subjectat el cap amb les dues mans i amb posat amable m’ha demanat que li miri els ulls mentre em recita un mantra d’automotivació: que tot depèn de mi, que faig el paper principal, que com jo no té ningú més a la companyia... I acompanyant les seves paraules em posa una pastilla a la boca perquè me l’empassi. No oposo resistència. Em coneix més bé del que mai sabré. Potser lúcid sóc un actor més, però sap que d’aquesta altra manera, excel•liré.
- Tens la pell blanca com un fantasma. –es gira vers l’atrezzo i aixeca la veu- Ja me’l podeu arreglar!.
Gira cua, i d’una revolada ja ha desaparescut passadís avall. Amb tot això s’acosta l’|Acomodador|, el vell amic que només té admiració per mi, però mai una paraula negativa. Nota que necessito esbravar-me, i em deixa parlar
- Aquestes són les petites coses de les que abans et parlava. Et tracten amb condescendència, et diuen que ho fas molt bé i que un altre dia seràs l’actor que els crítics veneraran. Però després de maquillar-te i vendre’t als desitjos de tothom (menys la teva voluntat), no et pots sentir més que una puta.
Renuncies a tot. No tens família, no tens temps, no tens orgull, ah, i sobretot no has de tenir ego. I quan no et queda res, ve ell i et diu que ets un geni, que ets un diamant en brut i que la brillantor ja trasllueix rere les costures.
I què em pot quedar si m’ho ha tret tot? Fins i tot l’autoestima xocava amb el seu orgull. Això sí, l’estrena ha sortit perfecta. Aquella fina línia que separa l’èxit més excitant del fracàs més estrepitós s’ha entortolligat en el meu coll, i amenaça la meva vida, amenaça la confiança que una vegada vaig dipositar en mi.
I ara se’m presenta com aquell qui res per dir-me que ho faig tan bé, que sóc tan bo, que tinc tan de futur. Es pensa potser que no me n’adono? I ¡oh! Tot i així sucumbeixo al seu tracte condescendent. Em crec les seves paraules i m’influeix aquest discurs per motivar adolescents.
I què he de fer? Que potser tinc elecció? Ser una prostituta, aixecar el teló i fer-ho tant bé com sigui capaç!
Ni me n’he adonat, però la xerrada m’ha permès llevar-me i ja camino lentament pel passadís. Em passen una pomada de color terrós per les arrugues. Me n’unto les mans i la passo per la cara.
- |ººRgynferygk| -crida el |Director| acostant-se fent un somriure d’orella a orella de la seva cara roja de pagès. Em posa un braç sota l’aixella per fer-me avançar més ràpid, no pot suportar perdre el temps, i noto com si m’insuflés energia. –Tens clar el paper, oi? Mesurat i eficient, sobretot no caiguis en la temptació de sobreactuar.
- No entenc res. Aquest paper no té cap ni peus. Estar aquí sense haver assajat no té cap ni peus. És que l’autor és nou o què?
- No diguis això de l’autor. Ni t’atreveixis a insultar-lo –el |Director| es mostra taxatiu.
- D’acord –em calmo- No volia faltar al respecte. Que no veus que jo així no puc sortir a actuar? Estic tan alterat que ho notaria fins i tot un aprenent de crític.
- Treballa molt amb la intuïció i la improvisació.
- No entenc res. Com es pronuncia aquest personatge que em toca?
- Albert: Al - Bert.
- Doncs no té cap ni peus. No puc representar un paper en aquestes condicions!
Jo aquest paper ja l’havia fet, o almenys un de semblant. Però aquí té una personalitat tot al contrari de l’altre cop. I com més endavant en el guió, més difícil és d’entendre perquè fa les coses, tot i que és natural que hereti la manera com eren els seus pares. Això explica força coses del seu caràcter. La malenconia li ve de la mare, i la crueltat del pare. Però passar-me tota l’obra en la pell d’un psicòpata com aquest em posa dels nervis. Veus com em tremola la mà? Ara encara tinc més ansietat!.
- No és això el que et preocupa. Analitza l’arrel del problema.
- Tinc por. És això una debilitat?
- I es clar que no! –li brillen els ulls- Les grans obres n’estan plenes de por. I de sentiments de tota mena: desig, penediment, luxúria...
Em subjecta per les espatlles i em sacseja. Noto una pujantor al pit, unes ganes de riure que no puc reprimir. Aleshores em deixa anar.
- Estic content. Em torno a sentir jove i amb ganes. no tinc arrugues ni xacres. –aixeco els braços rectes i els baixo pels costats en un exercici repetitiu d’aeròbic. Tot seguit executo els altres exercicis preparatius: m’escuro la gola, emeto sons greus, moc el cap als costats violentament.
- Decididament ja no fas la cara esblanqueïda d’abans.
Caminant entre bambolines, notem el cruixir de les fustes sota els peus. Ja estic a punt per sortir.
- Tinc pànic a travessar el teló.
- Uix. No ho diguis això!
- El què, “teló”? –pregunto tot subjectant-ne una vora.
- No ho diguis. –fa mostrant la seva incomoditat- Aquí no diem la paraula prohibida. En el seu lloc li diem la “cortina brodada”.
I l’actor passa la mà per la superfície suau del teixit.
- Doncs per mi és un mur de vellut que separa la realitat de la ficció, tot i que de ben cert no se quin costat és quin.
- Ara et toca a tu. –el |Director| es gira cap als |Tramoistes| - Pugeu el teló!
Un aplaudiment sonor omple la platea. Des de la trampa de l’|Apuntador| li fan gestos que s’afanyi a sortir, però amb tants llums en contra no s’acaba d’orientar.
- Farà mal?
- Ara no és el moment pels pensaments negatius.
La llum baixa la seva intensitat al mateix temps que els aplaudiments s’esmorteeixen.
- És que m’han dit que és dolorós això de sortir.
- No t’hi preocupis.
Busco al voltant alguna referència. Un darrer pensament em creua la ment. Vull recordar la darrera vegada que vaig ser jo, sense interpretar aquell personatge absorbent.
Decidit, creuo les cortines.
Una llum molt intensa em sufoca. Sento dolor a pertot arreu. No comprenc res. Tinc fred, tot em fa mal, i per l’espinada em recorre una por inconscient.
Algú molt més gran m’arrossega. M’estira tan fort que tot de sobte em trobo cap per avall. Estic completament nu. Noto baixar pels costats carn gelatinosa barrejada amb sang coagulant-se. Dues natjades al cul i trenco a plorar.