diumenge, 15 de maig de 2011

EL LLUNÀTIC


“Crides i ningú sembla sentir-te”
Ja en tinc prou que només entreu i res pugui sortir. Prova de no dir res”.
“No puc estar en silenci, i tu ho saps. Si ens separem, caus tu”.
Comença la música.
“Intenta-ho un altre cop, on som?”
Som en el costat fosc de la Lluna, l’únic lloc de l’Univers que té color”.
“Com ho saps?”
Visc atrapat dins una cançó de Pink Floyd. Sóc Síssif repetint una i altra vegada el mateix in aeternum. A defora no hi ha res, sóc presoner per no poder existir enlloc més.” Petits pensaments precipiten. “És el buit absolut, on un nom no té forma. No puc viure enlloc perquè la cançó es va fer un any abans que naixés. Estic en el Guf”.
“Per això no pots sortir de la cançó, perquè no hi ha res? Aleshores qui sóc jo?”
Una al•lucinació dins el meu cap, com tantes altres.” Una llum brilla mentre aspiro el fum, una guspira de ful cau al buit. “T’hi aniràs acostumant".
Gavines en el cel.
"Qui sap, fins i tot podries ser la meva alienació”.
“Et mostres impenetrable, però sé que ens acostem al teu interior, oi?”
Jec estirat a la gespa mirant fixament al Sol. El més dèbil apartarà la mirada. Vora meu un gos pixa sobre un cartell de 'No trepitgeu l’herba'. Recordo jocs innocents, curses entre les flors i rialles d’infants. I onades concèntriques sobre l’estany”.
“Ets tu qui riu i corre?”
Retruny un desproporcionat somriure de boig.
El llunàtic és a l’entrada, i em mira mentre li sostinc la mirada. Però la seva expressió és perduda, potser ja li han fet la lobotomia. I no obstant això, es mou quan jo ho faig. El ritme hipnòtic d’una raga em transporta pel meu món en color. Quan era un nen, el món era així: nou i excitant i també un pèl caòtic. Ara tot el que hi ha sota el Sol està afinat. Tot està escrit, com aquesta cançó, i només puc viure una vida prevista”.
Cor de gospel.

I si la presa es trenca molts anys massa aviat, i si no hi ha lloc a dalt de la muntanya, i si el teu cap explota amb pressentiments obscurs. Ens veiem al costat fosc de la lluna.
Repara’m fins que estigui curat, tanca la porta i llança la clau. Hi ha algú dins el meu cap però no sóc jo.

“Això no és teu. Pensa, i no et deixis endur pel que està escrit”
Una ombra llunyana es gira però no respon.
“Pots canviar-ho tot, no t’hi conformis”.
I l’ombra s’allunya més, i ja no hi és tot.
En aquesta part només sona la melodia.
“Torna amb mi, et puc fer millorar”.
I al final torna, però potser ja és una altra cançó.
Que no ho veus? Tot el que provi, tot el que intenti, tot el que faci o digui, tot el que pensi i tot el que lluiti, tot serà en va. Tot el que creï o destrueixi, tot el que hi ha i el que se n’ha anat, qualsevol cosa que faci no servirà per canviar res, perquè la Lluna eclipsa al Sol”.

Cap comentari:

Publica un comentari