dilluns, 28 de febrer de 2011

NO PENSIS EN PASTISSOS


La Marianne sentia defallir les forces. No obstant això, continuava negant-se a menjar. La cel•la era estreta i fosca. En tots els racons podia notar la presència de vida diminuta infestant-ho tot de malaltia.
De ben segur que no defallia per falta de menjar. Aquesta era una teoria absurda amb la que els metges la volien distreure de la realitat. Ella sabia que tenia una salut immillorable. Almenys l’havia tingut abans que l’ingressessin en aquella presó. No podia rendir-se ara perquè ells la torturessin psicològicament.
D’acord, potser no li havien fet cap mal al cos, a part de voler-la fer engreixar com una vaca, però psicològicament la turmentaven amb la mort i la desgràcia. L’aterrien amb la pitjor lletjor física per a una dona: la d’haver estat bonica i fer-li creure que s’estava deixant perdre absurdament.
- Menja! –se sentia des de darrere la porta- El dinar se’t quedarà fred i no valdrà res.
I aleshores la començaven a turmentar amb noms de menjars i salses i dolços i més coses encara. Devien pensar que li farien creure que defallia de gana.
Va tirar el cap enrere perquè els flocs de cabells s’apartessin de la cara. Va alçar un xic les cames, i la faldilla va caure una mica enrere, fins mostrar els ossos dels genolls.
- No ho penso fer. Què hi fiqueu a dintre? Pols de pastilles per fer venir la gana?
- Aleshores notes la gana, eh? El teu cos t’està demanant que l’escoltis! –i trencaren a riure dues veus baronívoles de la manera més irritant.
- Us odio! –Marianne trencà a plorar agafada de les seves cames, sentint-se despullada entremig de les persones.- Què us penseu que sóc, un animal?
- Au va –se sentia com algú els feia callar a base d’onomatopeies- Entra en raó i menja un xic.
- No en tinc cap necessitat! –va cridar ben fort, i amb totes les seves forces va llançar el plat. El seu contingut amb prou feines va arribar a enclastar-se contra la porta metàl•lica.- Mengeu‘us-ho vosaltres.
De seguit va tenir la sensació que era més fosc i que les rates l’estaven observant des de darrere la paret. Sentia fred. Premé amb força els braços contra les cames i hi amagà el cap entremig.
A la tarda, quan ja s’havia calmat, el doctor va entrar a la cel•la.
- No estem millorant gaire, em sents?
Marianne, asseguda com un Buda, recolzà els braços sobre les cames. La camisa s’obrí folgada pel coll i mostrà l’abisme desèrtic. Res penjava, perquè la força de la gravetat no tenia res per estirar.
- Per millorar cal primer que estigui malament, no?
- No acceptes la teva malaltia?
Es va incorporar amb algun esforç. Somrigué, tota la cara s’omplí de solcs. S’acostà al doctor amb suavitat.
- No estic malalta –el va agafar per les solapes- No estic més malalta que vostè –li féu un petó a la boca amb totes les forces.
- Deixa’m! –l’empenyé i en la caiguda la noia quasi s’obre el cap contra la paret.
Per un moment semblava que havia perdut el coneixement.
- L’odio. –es tocava el cap- L’odio amb totes les meves forces. Vostè només em vol fer engreixar. Perquè? Què li he fet jo per ficar-se a la meva vida? Que potser vinc i li dic que ha de baixar aquesta panxa gegant que li vessa sobre els pantalons? O que no té gens de gust pels mitjons. Són horrorosos, per cert. –inclinà el cap per contemplar-los entre els pantalons i les sabates- Per això si que l’haurien de tancar. Potser els escull la seva dona, llavors també l’haurien de tancar a ella!
Marianne rigué amb violència. La tira de l’espatlla caigué, la clavícula quedà nua.
- Si que fas mal als altres. Si tu no menges, altres noies que et veuen tampoc ho fan. Ets com un... Posem que ets com una llavor que germina i s’estén.
- Si. I dono fruit, i els ocells venen a menjar de les meves branques –tornà a riure.- Perquè ho troba malament? Això és un judici! Si tan malament de salut estic, deixi’m morir. ¿No es fa això amb els que volen l’eutanàsia? ¿Perquè està bé en ells i en mi no?
- No podem permetre que la gent se suïcidi en cadena perquè copiïn a una inconscient. Molts joves són influenciables. Per bé i per mal. Si només veuen la teva part...
- La del mal?
- ...i no escolten els perills que corren, llavors és injust per ells
- Qui et penses que ets? Em tanqueu, m’expliqueu que estic equivocada, em forceu a fer l’oposat a la meva voluntat... I encara esperes que obeeixi?
El doctor girà cua. La porta es tancà reverberant i ella somrigué victoriosa sense perdre de vista l’espiell de la finestreta. Uns ulls brillaven darrere els barrots, i ella cridà.
- Cada dia en som més. –es va incorporar d’un bot. Feia tentines i va obrir els braços per equilibrar-se; després els aixecà amb els punys tancats- No apagareu la flama!
Els ulls li van quedar en blanc, la caiguda enrere amb prou feines va moure l’aire, trigava a caure com una fulla a la tardor, i per fi espetegà el cap contra el terra.

Cap comentari:

Publica un comentari