ETERI

El doctor Rossich contempla la ciutat des del finestral obert de l’habitació. El capvespre omple d’ombres els carrers, els fanals es van obrint lentament. El canvi de temperatura fa cruixir la fusta ennegrida del parquet i les parets. Les seves cames reposen inanimades, li agradaria tornar-les a sentir. Seu en una cadira de rodes gastada, mira amb nostàlgia el seu voltant. No aconsegueix concentrar-se. El cap li pesa enrere, els reflexos es projecten contra el sostre. El seu pit puja i baixa amb dificultat, fa pocs minuts ha tingut la darrera crisi.
Una foto reposa sobre la vànova del llit amb el marc de plata desgastat i el vidre ple de ditades i sal de llàgrimes. Uns nens fent ganyotes i al darrere un home i una dona. Dels noms no se’n recorda, però li és molt familiar la cara de l’home.
I abans que arribi la següent crisi, quan es disposa a fer l’últim esforç per impulsar-se cap al llit, el cap li cau a un costat. Gairebé no ha notat el dolor. De la boca en surt saliva, i les mans pengen pels costats.
El darrer alè surt en càmera lenta cap al finestral. Passa per sobre la barana del balcó i de les ponsèties que li havia portat la infermera algun dia d’aquests. Ja desgastat, la resta d’alè s’eleva per davant la façana i ascendeix per sobre dels edificis. El brogit de la ciutat queda lluny, tot sembla tenir un altre sentit. Els terrats, teulats i terrasses desfilen per sota, inabastables.
L’aire dilueix l’alè, en fa espirals que volten en sentits contraris. En algun lloc indeterminat sobre la ciutat s’escampen les últimes molècules que va respirar un senyor que va viure. Unes molècules que abans d’ell havien respirat reis i gossos, rèptils remots i éssers unicel•lulars. I que continuaran el seu viatge cap al futur ignorants de formar part d’un món a gran escala.

EL PARC

El parc es trobava ple de gent de totes les edats. Els més petits jugaven al costat del sorral, tot estirant els braços i corrent al seu voltant, com si menessin les bicicletes que no els deixaven els nens grans. Aquests, en canvi, feien sorolls de motor amb la boca, i pedalaven a tota velocitat esquivant vianants. Feien que treballaven i que es casaven, i també se separaven en acabat.
Els adolescents, en un racó del parc, cridaven monosíl•labs mentre donaven gas a les seves motos. Es queixaven de no tenir diners i que els seus pares no els entenguessin. I somiaven en veu alta en un futur molt proper en el que tindrien feina i parella estable.
I els adults, asseguts a prop dels petits, exclamaven amb nostàlgia “Ai! Qui tingués la seva edat!”

CAVALLER EN L’AMOR I LA GUERRA

“Atenció Eco Víctor Alfa 01...” –se sentia des de la ràdio. Però el capità de l’avió només podia pensar en el comiat sota la pluja. Ella de blanc i ell de caqui. La guerra sempre es presenta sobtada, quan l’amor tot just s’ha despertat. S’arraulien agafats de la mà sota un balcó de l’Hospital Central i es feien un llarg petó.

“Atenció Eco Víctor Alfa 01...”
- Perquè dir-nos adéu? –recordava que li havia preguntat ella- Estic en un hospital, la guerra no pot atemptar contra els que salven vides. No tindria cap ni peus.
- La guerra no té cap ni peus. –prenia grans flairades de perfum com qui va degustant l’últim glop de la seva beguda preferida. I després es besaren. Molta estona. Fins i tot quan ja sonava l’alarma per cridar tothom a files.

“Eco Víctor Alfa 01, Ens informen que l’enemic ha començat ja el bombardeig. Els primers objectius que han destruït avui han estat el seu propi Hospital General i el Batalló complet del 302 Exèrcit d’Infanteria. Els nostres objectius, per tant, seran el nostre Hospital Central i el Batalló del 103 d’Infanteria, que té un número de soldats equivalent. Ja sé que atacar un hospital no s’havia fet mai abans, però ells han començat”
Per uns instants no se sentí res més.
“Ho heu entès, oficials?”
- Si, Senyor! –respongueren el capità i el tinent amb el rostre esblaimat
- La guerra és un pacte entre cavallers -afegí el capità- i nosaltres hem de complir amb la nostra part -prengué una fotografia penjada als comandaments. Se l’acostà a la cara i li féu un petó amb els ulls closos. El tinent premia els llavis amb ràbia.
- Controls preparats? –l’avió se situà prop de l’objectiu.
- Tenim deu segons per contactar amb l’objectiu –digué el copilot comprovant el cronòmetre.
Durant el compte enrere només se sentí el brunzir sord dels motors. Després s’obriren les comportes del ventre de l’avió, i un llarg xiulet acompanyà la caiguda dels projectils fins que s’estavellaren amb èxit contra el seu objectiu.

RADIA’M, SCOTTY!

- Avui en el nostre programa hem portat algú que no era gens conegut mentre va ser viu. Una estranya conseqüència de la tecnologia l’ha ressuscitat després de dues setmanes estant en un frigorífic del tanatori. El nostre convidat s’ha fet famós per ser el primer humà en tota la història que ha ressuscitat. Tenim entre nosaltres, Herman Petersen -la noia es gira cap a l'entrevistat- Senyor Petersen. Abans de res, estem molt agraïts per haver-nos atès a l’hospital. Sabem que altres cadenes li han demanat una entrevista, i ens honora molt que ens hagi donat la primera a nosaltres.
- Són la cadena més important.
- Ara vostè és molt famós, però la seva resurrecció ha estat incomprensible per als científics. I encara més, ni tant sols era el que pretenien. Tot comença amb els experiments que han estat fent un equip de físics del NLAP. Fa temps que parlem a les notícies de les diferents proeses que s’han aconseguit en això que la ficció en diu Teletransport. És a dir en transportar qualsevol cosa a l'instant a qualsevol lloc. En realitat, la matèria no és transportada, sinó només la informació que la conjunta. Perquè ens entenguem, és com fer els plànols d’una casa que hi hagi a Xangai, enviar-los per internet a Dublín perquè la hi construeixin allà, i al mateix temps destruir la primera. Els rajols i el ciment no viatgen, només la informació. Lluny de les sèries de ficció, els físics parlen d’un procés natural anomenat entrellaçament quàntic. Doncs bé, han passat dècades i gairebé segles abans no s’ha aconseguit teletransportar a escala humana. En el procés de desenvolupar una màquina que ens pugui teletransportar instantàniament a qualsevol punt de l’espai sense excepció, s’ha provat la màquina amb èxit en una sèrie creixent d’objectes i animals. Fins que van arribar a les persones. Per continuar operant amb seguretat, es va decidir provar primer l’efecte sobre un cos mort, i així estudiar la fidelitat de la còpia. Aquí és on apareix el Sr. Petersen. L’èxit va tornar a ser total en la reproducció, però el cadàver que va volatilitzar-se en un costat, va aparèixer amb vida a l’altre. I ara tenim viu al primer humà que ha estat teletransportat.
- Tot això que expliques és cert -contesta Petersen amb veu de malalt- Estic en disposició d’anunciar-vos que un conegut bufet d’advocats ja s’ha posat en contacte amb mi per emprendre accions legals contra els que han causat aquest mal.
- El mal és que l’hagin fet tornar viure?
- Sense el meu consentiment. Crec que és un detall important.
- Corren rumors sobre malnoms que li han posat, que de ben segur han fet més dura la seva vida. Com ho porta?
- T’agraeixo l’amabilitat de no dir quins són aquests noms, però no em fa res confessar que per les xarxes socials se m’ha dit de tot. Sobretot ‘Frankenstein’ i ‘Monstre’. El segon té sentit perquè és a qui ressusciten, però Victor Frankenstein és el científic que ressuscita al monstre. Quins ignorants! Com m’ho he pres? Tant bé com he sabut. De fet em passo una gran part del temps en hospitals, essent observat i tractat, i per tant no tinc gaire temps per sentir què em diuen.
- Tots ens hem preguntat si hi ha una altra vida més enllà de la mort. Alguns creuen que hi ha un paradís, i d’altres creuen que es torna a néixer. Ens podria explicar quin és el seu record de tots els dies que va estar clínicament mort?
- Suposo que serà un xic decebedor per vosaltres, però els meus records de la vida que vaig viure i de la mort són nuls. Per mi, la vida va començar en el moment que em varen materialitzar en el teletransportador. No existeix res abans, tot i que sé perfectament d’on vinc i entenc la meva situació. Si vols que et parli de fantasmes i de túnels amb llum, em sap greu, però no en sé res.
- I el retorn?
- Quan vaig aparèixer, per mi va ser com si m’haguessin portat d’algun altre lloc, com si hagués tingut una vida anterior. L’única diferència és que no la recordo. A base de visites de familiars i amics, han començat a aparèixer records i coneixements que no semblen venir d’enlloc. Són d’alguna vida, que no sé quan o a on he viscut. Els metges diuen que són records i coneixements de la persona que jo era abans, interpretats per la meva nova ment.
- I la nova ment d’on ha sortit?
- Ells diuen que el cervell està completament intacte, que en el moment de materialitzar-me, totes les connexions neurona a neurona i àtom a àtom eren absolutament iguals. D’on surt la consciència actual? Dubto que ni tant sols ells ho sàpiguen. Per això em volen estudiar.
- I vostè hi està en contra
- Se’m pot criticar per això? No tenim tots dret a viure una vida privada?
- Ajudaria a entendre el teletransport. Tota la humanitat podria viatjar per l’Univers sencer.
- Si, ja. Hem deixat la Terra com un abocador i ara ens estendrem arreu com una plaga. Quin dret hi tenim? Quin dret tenien en fer-me viure?
- Suposo que no sabien que el farien reviure. Qui s’ho podia pensar?
- Doncs ho han fet, i no hi ha volta enrere. Vol saber una cosa? El meu cos hauria d’estar mort. L’han conservat molt bé perquè estava en un congelador, però algú ja s’hi va morir abans. I sap de què? De càncer! -Petersen s'aferra a la càmera per assegurar-se que el veuen bé- Tot el meu cos és un tumor dolorós que s’ha aturat. L’afectació als òrgans és tant greu que ja no es pot separar. Ell i jo hem de conviure en un cos que no s’havia d’haver despertat mai per la resta de les nostres vides. És una bomba de rellotgeria que em pot explotar en qualsevol moment. Sabeu què és viure així? On cada moment pugui ser l’últim de la teva vida? La meva esperança de vida és de minuts, però podria durar dècades. I encara que no es reactivi mai, vaig sedat contínuament perquè el dolor és insofrible. Saps què us dic? Que em cago amb vosaltres i la mare que us va arribar a

SUÏCIDI EN #JO BEN MOLL

Va beure verí
Bon vivant!
Visqué vinclat
Bé, valent!
Volia badar
Ben vistent
Vomità vint vegades
Basquejant
Vora el beuratge
Versemblant

La vida.

ODA TRANSPARENT AMB FINAL INVERTIT

if

CLAR DE LA UNA

El camell estira el carro
El camell va amb el carro
El carro travessa el camell
El carro va davant del camell

Tour de France, Jour de Fête
Una avinguda d’arbres té una corba
Paissatge des del tren
Salts de ballarina en tutú
La corba té un voral
Guirigall de sentits saturats
Mareig en l’orgasme
En el voral, s’hi amunteguen bicicletes
Moviment cinemàtic
Tubes formant una melodia minimalista
Sota la pila de bicicletes, el meu cos
Sarcòfag dins l’esòfag
Chaplin marxa girant el bastó
I deliro des del voral

La Joie de Vivre