diumenge, 11 de juliol de 2010

TITES, TITES


- Nooo! –es despertà tot suat i fred. La seva dona s’inquietà.
- Xssst, era un altre somni –l’abraçà. Ell se sentí incòmode i l’apartà mentre es llevava del llit. El despertador estava a punt de sonar- Vols que en parlem mentre esmorzem?
Seieren a la cuina, prop del gran finestral on sovint s’abocaven embadalits per veure les sortides de Sol rogenques. Aquest cop no feien cas a la vista.
- Has tornat a tenir un malson? Últimament t’està passant molt, no?
Però ell no contestava. S’aferrava a la tassa de cafè esperant que la seva escalfor el reconfortés. Pensava en el passat, en temps millors, qualsevol refugi mental era millor que aquell present.
- No creus que estaries més tranquil si avui féssim l’amor? -va fer ingènua trencant un silenci incòmode.
- Ja t’ho vaig dir anit. Fa un temps que em sento malament a la feina. Mira de tenir paciència –i ella li somrigué a desgana, tot i que ho sabia fer tan bé, que la desgana no traslluí.
- Potser un psicòleg...
- No! –cridà tens, però es tornà a calmar- Res de psicòlegs, només serveixen per treure diners.
- Què esteu fent ara? Quan vares començar la feina sempre m’explicaves que ‘ara estem fent-ho tan real’ i el dia que t’exclamaves ‘per fi hi tinc un gran paper’. Però ja fa temps que no me n'expliques res. Si t’has cansat de la feina, no passa res. Ja saps que la pots deixar.
- Deixar? –es girà irat- I com pagarem la casa de les vistes a llevant que era imprescindible comprar si no ens en volíem penedir la resta de la nostra vida?
Es llevà de la taula. La dona l’acompanyà en silenci a la porta.
- Potser si tinguéssim nens... A moltes parelles els uneix.
Això violentà l’home, que, aixecant una mà, no va deixar clar si la volia fer callar o estava reprimint-se d’agredir-la. Ell marxà sense més.

Arribats a l’edifici on treballava, el vingué a trobar la seva veïna de box.
- Sam. Estàs més bé avui? –de tan a prop en Sam només podia fixar-se en les arrugues i les taques de la cara. A aquelles hores del matí sempre li trobava tots els defectes: l’alè de cafè, la pell pàl.lida plena de granets...
- Cada dia m’esforço per estar bé, Lis –deixà anar per tallar-ho, i caminà més ràpid. Però ella continuava seguint-lo.
- Ho dic perquè ahir vares marxar molt ràpid, i volia que sabessis que la culpa no és teva. Però si creus que hi ha algun problema amb mi...
- No pateixis. Tu no ho fas malament.
- Recorda el que sempre diem: tenim una feina que és l’enveja de tothom, i a sobre cobrem per fer-ho.
- Tu creus que algú em pot tenir enveja? –i aprofità una porta d’ascensor que es tancava per colar-s‘hi sense que la noia hi tingués temps.

Arribats a la seva planta, Sam es retrobà apàtic amb el seu equip. Un home enclenxinat i ben vestit li deixà anar ‘Concentra’t més, no vull que em facis perdre el temps com ahir’. No li donà resposta ni l’esperava. Seguí el passadís principal ple de cubicles amb gent controlant ordinadors, fins que accedí a un passadís travesser on els cubicles semblaven més aviat nínxols.
Es fixà en què la Lis ja venia cap al seu lloc veí. Els seus llocs de treball eren una mena de sarcòfags adaptats a mida, amb tentacles gelatinosos per dintre. Obrí el seu amb presses, es despullà i hi entrà per refugiar-s'hi. S’acomiadà un dia més de la realitat. Els primers productes provinents dels tentacles devien ser calmants perquè tota l’ansietat que havia mantingut des que estava despert s’anava diluint. Per fi una estona de repòs, per fi la calma, tot i saber que a continuació vindria la tempesta.
Els sentits començaven a adaptar-se a la realitat virtual del sarcòfag. Es va sentir ‘Tothom al seus llocs?’ i ‘Preparats per gravar?’.
- Sam, recorda de no tornar-la a cagar –cridà eixut el director- Vinga, cinc i acció.
I ja hi tornem a ser. Tot fosc, de nits. Qui recordava els antics platós de rodatge? Quan els actors només feien veure el que els passava davant pantalles blaves. Es generaven els efectes després del rodatge, i també la música i tot el que convingués; però ara tot havia de succeir simulàniament. Era inútil lamentar-se. No li quedava gaire temps pels records de l'època de l'Institut d'Actors.
La Lis féu la seva aparició estelar radiant, esvelta, femenina. I començà amb les insinuacions. Es movia sensualment, aprofitant la poca roba que duia posada. Passà pel seu voltant deixant una estel.la de fragàncies agradables, deixant els braços enrere com cabells enduts pel vent, amb el tou dels dits passant suaument a poca distància d’ell.
Sentia en l’ambient una mena de polsim de fades, i una agradable música molt, molt suau. La noia insinuava les seves belleses d’esplendor de joventut, i ell encara s’hi resistia perquè ja sabia què passaria quan deixés anar la líbido. ¿Qui havia escrit aquell guió tan cruel? Avui en dia, el públic vol veure coses ben estranyes!. I la noia morbosa, exòtica, atrevida es continuava movent. La sang li bullia, i aviat es va concentrar en el punt clau.
“Oh, no!” notava la pressió d’aquell òrgan. La tenda de campanya muntada. La música del rodatge canvià, es tornà misteriosa, i finalment, amb el cop d’efecte, desagradable. Just llavors començaren a sortir aquelles criatures serrant desenes de dents afilades. El primer ésser que se li va acostar excitat pels crits histèrics de la noia, li arrancà la pixa d’una queixalada. El dolor era impossible d’aguantar i en Sam es va desmaiar.
- Talleu! –se sentiren insults- Trobeu-me immediatament un altre actor!.

1 comentari:

  1. Caram, Coral·lí! Aspectes de l'ambientació em recorden realitats virtusls expressades per tu en algun mecanoscrit que em vas fer arribar far anys.

    ResponSuprimeix