dissabte, 9 d’octubre de 2010

4-D


Es varen reunir cinc persones en una habitació fosca. Tots portaven màscares de gent coneguda. Un d’ells, a més, duia una bata blanca i anava saludant als altres fins arribar davant de l’últim.
- Perquè ens hem reunit aquí, senyor? –va dir una veu de dona tremolosa abans de ser preguntada.
- Tu has de ser la nova, oi?
- Si, senyor. Em dic...
- El teu nom no ens importa, com ja et deuen haver explicat els teus companys –se’ls mirà amb la cua de l’ull en senyal de desaprovació- El que veus és el que som. Per exemple, està clar que jo sóc en Napoleó. Veus aquest barret? –el girà sobre el cap- Però potser no saps ni qui coi va ser Napoleó, oi? Fas veu d’adolescent –es va tornar a girar- Qui els tria als nous?
No el van contestar, però tampoc va donar-hi temps. Es va girar d’una revolada per acostar-se a una pissarra il•luminada amb un focus mòbil. Hi va dibuixar un quadrat i els va preguntar “Què és això, senyors?” amb les mans agafades darrere seu.
Els altres quatre es miraven amb gestos d’incomprensió.
- Napoleó, no hem vingut a fer matemàtiques.
- Som un cèl•lula terrorista, se’n recorda?
Però Napoleó no deia res més. I la novella va acabar preguntant nerviosa “un quadrat?”
- No!. És un ésser viu!. –es va tornar a girar cap a la pissarra per dibuixar una rodona, un triangle i altres objectes- Encara que sé que serà difícil, proveu d’estar atents al que us explicaré, perquè el cop depèn totalment de què ho entengueu.
“Estem acostumats a un món en tres dimensions: davant darrere, esquerra-dreta i amunt-avall. Són totes les direccions perpendiculars entre sí que podem crear. Suposem per un moment que en traiem una, com en la superfície d’aquesta pissarra. Aleshores tenim un món en dues dimensions –va passant-hi el guix- amb quadrats, cercles i tota mena d’éssers estranys per nosaltres”.
“Prenguem el quadrat, per exemple, i suposem que el de la pissarra, és un món semblant al nostre, on només hi canvia el número de dimensions. O sigui, que són éssers intel•ligents, amb governs i militars i comerciants i tota la pesca. Què passaria si m’hi acosto des del meu món tridimensional i li xiuxiuejo alguna cosa?”.
- El Sr. Quadrat no el pot veure.
- Exacte, Hitler. Per fi algú em segueix. Ell no em pot veure, perquè només hi veu endavant, endarrere i pels costats, però no amunt i avall. Aleshores, si us hi fixeu, jo el puc veure per dins. Podria agafar-li el cor i arrancar-li només d’acostar-m’hi. És del tot vulnerable al que jo li pugui fer, oi? O, en tot cas, puc sentir una conversa privadíssima entre ells. O el puc drogar sense que se n’adoni injectant-li una substància just al seu interior. O puc segrestar el seu president sense que ningú hi pugui fer res.
El silenci els mantenia quiets, gairebé congelats.
- El nostre univers, no és de tres dimensions, en realitat en té més. El problema és que nosaltres som aquests quadrats i cercles de sobre la pissarra. L’univers conegut és una membrana de tres dimensions que ens sembla que és tot, simplement perquè no podem veure en les altres direccions.
- Quines?
- No ho sé. No té sentit perquè és el mateix que el nostre món per al quadrat: una bogeria. –va agafar un tros de cartolina i el va començar a retallar- Però què passaria si poguéssim separar el nostre amic quadrat de la seva pissarra?.
Amb la cartolina havia fet un quadrat de les mateixes dimensions que el dibuixat i el va situar sobre seu. Per una punta el va aixecar i baixar varies vegades.
- Si podem separar al President Quadrat del seu món, ni que sigui una vegada, ni que sigui un mil•límetre, cap a fora la pissarra. Aleshores ningú el veu, ningú el sap ni hi pot fer res.
- Està dient que això es pot fer?
- Què caldria per dur-ho a terme? –preguntà altre cop amb les mans darrere la bata.
- A Napoleó estirant-lo des de la tercera dimensió?
- Exacte! –tornà a la pissarra- I si existissin éssers, diguem-ne, diferents allà fora? I si ja hi haguéssim contactat? No posseeixen una gran intel•ligència o tecnologia, tampoc ho necessitem. Només han d’estar davant nostre i moure’s quan els necessitem.
- Com un ruc de càrrega.
- Podríem dir-ho així. Un ruc que venta una cossa tant forta que et treu de l’Univers tridimensional i t’hi pot fer tornar amb una altra cossa.
- Però si això és possible, vol dir que ja s’ha provat, oi?
- No em preguntis pel meu passat, només heu de saber que sóc testimoni del contacte.
- I aleshores què hem de fer? Seure i esperar que ens ventin una cossa?
- Ara es complica un xic més. Allà fora, no només sortim de l’oxígen de la Terra, també sortim de les lleis convencionals de la física. En el món d’aquí fora no hi ha possibilitat de supervivència per als nostres àtoms si no és amb un vehicle molt sofisticat que només es troba en un lloc del món.
- Per això ens ha fet reunir aquí, en aquest soterrani, dins l’edifici de l’F.B.I. més custodiat del món!.
- Aquí hi ha el vehicle. El govern porta dècades desenvolupant-lo, i tot just ara comença a donar resultats.
- Aleshores vostè està infiltrat a dins de l’F.B.I., oi? –va preguntar el que duia la careta de Genghis Khan.
- I encara hi ha un últim problema a resoldre abans de fer el viatge. –va continuar impassible- Què veureu quan estigueu fora?
Es va treure el barret de Napoleó i en va tallar una banya, el va posar a la pissarra i amb el guix va resseguir la silueta del tall. Després va fer un tall més amunt, i va tornar a dibuixar la silueta a la pissarra, i encara dues vegades més fins que es va quedar sense barret.
- Si passo el meu barret tridimensional per la pissarra, el Sr. Quadrat va veient un senyor Barret que canvia de forma i mida. Un cercle que es va allargant i fent més gran a l’entrada, i després fent més petit a la sortida. Això vol dir que nosaltres veurem els éssers quatridimensionals de la mateixa manera, i que des d’allà “fora” no veurem al president amb la seva forma, sinó seccions tridimensionals del seu interior.
- Com que no el veurem?
- Si situo el Quadrat de cartolina sobre la pissarra –ho va fer- mirant cap al quadrat de la pissarra, ell només veu davant seu talls de l’interior de l’altre. –situà el quadrat de diferents maneres i dibuixà el que veia- Però si el President té un marcador interior, posem un colorant, sabreu exactament que és ell.
“Aleshores, podríem entrar a la seva habitació quan dorm, ficar-lo dins la nau, i tornar aquí. Del viatge me n’ocupo jo. El segon equip segrestarà el vice-president. Negociarem amb ells i penjarem els seus cap morts si no funciona. Després anirem a capturar els seus substituts. I així fins que acceptin les nostres peticions. Hi ha algun dubte més?”.
- N’hi ha molts, senyor –va fer l’Stalin- Però es resoldran de seguida que ens hi posem.

Dos dels homes es varen ficar dins el vehicle encomanant-se a Déu i a la Pàtria. Napoleó va prémer el botó i al mateix temps el vehicle va desaparèixer. Al cap del temps estipulat va tornar a prémer el botó i el vehicle va reaparèixer a l’acte. Però quan el van obrir, l’interior estava buit.
- Què ha passat, senyor?
- Alguna cosa ha anat malament. Hem de repetir la prova.
- Però és perillós. Han desaparegut!.
- Si han desaparegut és perquè han sortit, i això no pot passar allà fora, només en el món tridimensional. Hem de muntar una missió de rescat ràpida, perquè de ben segur estan a la casa del president. Vinga, Bin Ladin, és el teu torn.
Sense protestar, el noi va entrar al vehicle i Napoleó, manifestament nerviós, va prémer el botó que va fer desaparèixer la nau. Però el tremolor de la mà va fer pitjar dos cops el botó, i encara que no va ser instantani, el vehicle tornà a aparèixer. Hitler s’afanyà a obrir-lo. A dins hi havia les cames de soldat de Bin Ladin, i una massa en forma de tentacle vist per dins que, en fraccions de segon, van desaparèixer en una explosió de llum.
- Ho ha vist? –preguntà alarmat Hitler des del terra- Déu meu, ho ha vist això? Què era, un d’aquests éssers quatridimensionals?
- No ho sé, no he vist res. On és en Bin Ladin?
- Se l’ha endut el monstre!. –va trencar a plorar- Carl! –cridava entre gemecs i plors- Aquells éssers de fora són monstres i se’ns estan enduent!.
Napoleó va córrer a agafar la noia per les espatlles fins calmar-la d’un sacseig.
- És per ell que va entrar a la cèl•lula? Ell era el seu xicot?
La noia plorava arrupida amb el cap entre les cames.
- L’han mort. I ara vindran a agafar-nos a tots.
- Pensi-ho bé. Si ens volguessin agafar, només haurien de córrer a la pissarra i engrapar-nos. No és això més fàcil que muntar tota aquesta parafernàlia?
Hitler no va dir res. Es va girar per mirar el vehicle i altre cop a Napoleó. Aleshores es va arrancar la careta sostenint la mirada. Napoleó no la va renyar, no va dir res. Les mirades es desafiaren i ningú es movia de la seva posició.
- No sóc cap ésser d’allà fora, -va dir Napoleó- sóc humà. I no et penso ensenyar la meva cara. –es girà per veure si la porta de l’habitació estava encara tancada- Estem en un lloc perillós i hem d’afanyar-nos per salvar els altres. Penses col•laborar?
I la noia no deia res, només sostenia la mirada cap a Napoleó amb l’expressió arrugada per les celles.
- D’acord, maleït sia –es va arrancar la careta- Tu guanyes carallot. Mira’m bé. Et sembla que aquesta és la cara d’un ésser estrafolari? Et sembla que aquest és l’interior a rodanxes que veuries? Havies d’escoltar l’explicació!. A més, aquests éssers només poden viure en el món d’allà fora perquè les lleis de la física són especials. Ni nosaltres sobreviuríem a fora, ni ells aquí.
- Suposo que té raó –va contestar abatuda.
- Ara ja saps qui sóc, oi?
- No ho hagués dit mai, Senyor. No li coneixia la veu.
- Vols fer el fotut favor d’entrar al coi de vehicle?
La noia s’hi va ficar amb rapidesa, i quan les portes van estar tancades, en una fracció de segon li va canviar la cara. Dues rengleres de soldats havien entrat a l’habitació. La missió estava perduda. I Napoleó amb la cara descoberta, esbossà un somriure als llavis.
“La veritat, Senyor Hitler, és que cap de vosaltres sou terroristes. Només sou escòria. Si, no cal que em miris d’aquesta manera, ara ja no et pots escapar d’aquí dins. Us reclutem des de l’F.B.I. fent-vos creure que fareu grans atemptats en nom del que sigui. Però la realitat és una altra, amic meu. La realitat és que sou conillets d’índies, i que el vehicle on ets, tot just ara comença a ser provat. La veritat és que no sabem gaire bé què hi ha allà fora. Probablement més universos paral•lels al nostre, com plantes de pisos un sobre l’altre. El nostre univers és un dels pisos, i a fora l’escala, la física canvia les seves lleis. Aquests universos paral•lels poden ser calcats al nostre, amb una Terra i uns E.U.A. i un F.B.I., o potser no tenen res a veure ni amb les lleis de la física que coneixem. Qui ho sap?”
“Sabem que a fora l’escala, hi ha aquests éssers als que podem manipular per fer-nos propulsar, però anem a cegues per trobar els altres universos. Cada vegada que desapareix un vehicle, no torna. És propulsat a un altre univers, al pis de dalt. I així deu passar en tots els altres pisos, perquè pel pis de sota ens torna un vehicle igual. Què se’n fa de la gent? No ho sabem. El monstre que deus haver vist abans, és probable que vingui d’un altre pis. S’hi haurà enganxat per culpa del moviment equivocat que he fet i després les partícules en conflicte dels dos universos s’han aniquilat mútuament en una explosió de llum. Però el monstre no venia de l’escala. A banda d’això, no tenim ni idea de la distància ni de res del que hi ha allà fora. Per això us fem servir a l’escòria més detestable de la humanitat. És just, oi?”.
“Nosaltres us anem enviant allà fora. Si us moriu, no passa res. Prova i error. Però si us en sortiu, necessitareu saber el que us he explicat per sobreviure o fins i tot tornar. I això és el que ens beneficiaria a nosaltres. Això és tot el que havies de saber”.
I dit això, Napoleó premé el botó que l’havia de propulsar fora. Només de prémer-lo, tot va desaparèixer. Una foscor profunda li glaçà l’ànima. El vehicle es va començar a esquerdar pressionat per alguna cosa que feia llum a través del gruix de metall. Hitler es va començar a trobar malament per la forta radiació, però en una fracció la nau es va esclafar, i les partícules varen seguir una reacció en cadena que les va transformar en llum gamma.

Mentrestant, en algun altre univers, dos homes encaputxats amb màscares de Stalin i Genghis Khan van aparèixer en una altra habitació fosca. Obriren unes llanternes de boli i se situen als dos costats d’un llit. Un gesticulà amb la boca i els dits “3, 2, 1”.
- Som-hi!
Apartaren la dona que hi dormia d’un cop que la deixa inconscient, i capturen a l’home, abans que pogués cridar. L’emmordassaren i l’entraren al vehicle. Els sensors de moviment de l’habitació ja havien activat totes les alarmes, però quan els soldats entraren a l’habitació, només varen trobar el cos inconscient de la primera dama.

Cap comentari:

Publica un comentari