dimarts, 16 de novembre de 2010

NOMÉS ELS QUE SOMIEN REALITZEN ELS SEUS SOMNIS


Hi havia una vegada un habitant d’una petita illa grega, diferent als altres. No es preocupava pel que tenia més a prop: menjar, guerrejar, procrear. Es limitava a donar voltes a la seva illa tot fent-se preguntes. “Hi haurà gent més enllà?” “Què passaria si ens ataquessin?”. Mogut per aquest sentiment, va creuar el mar enfurismat amb una barca només per arribar a la illa més propera. Altres el van seguir amb el temps. Va arribar un dia que tots els grecs travessaven les illes en una i altra direcció. Quan es va fer normal viatjar d’una illa a una altra, a algú se li va acudir travessar la Mar fins a l’Àfrica i l’Àsia Menor, i després travessar-la en totes direccions per convertir-la en la mar entre terres, la Mar Mediterrània.
Els imperis s’aixecaven i queien a Europa. Però l’Àfrica no es desenvolupava, Àsia dequeia i Europa se superpoblava. Massa gent a les ciutats era font de pestes i gana. I altre cop algú va tornar a travessar un mar, perquè es va adonar que el món és gairebé una esfera, que es podia voltar tant cap a un costat com cap a l’altre i en totes direccions. Es van descobrir terres noves, gent, aliments, costums. L’Època dels Descobriments va permetre penetrar en espesses selves subtropicals, trobar remotes fonts de rius, circumdar noves rutes pel comerç, apamar la terra i els mars.
I el món es va tornar petit. La superpoblació i la voracitat de l’espècie van deixar el planeta al límit de l’extinció. I aleshores algú va trepitjar la Lluna, i després Mart, i Venus. I es va aprendre a viure en planetes hostils, en estacions espacials, en condicions que mai abans s’hauria previst, i la humanitat va continuar el camí cap a l’hortizó.
El sistema solar també va quedar superpoblat, i després els estels d’aquest braç de la Galàxia. Va arribar un moment en què urgia sortir de la Galàxia, abans no es corregués el risc d’extinció si quedava destruïda pel perillós armament desenvolupat pels humans. Algú es va plantejar “Què passaria si ens destruíssim?”.
I així es va arribar al Núvol de Magallanes, i a Andròmeda, i la humanitat va aprendre a comptar en megaparsecs enlloc d’anys-llum. I quan va tenir conquerit el grup local, després va aconseguir sotmetre tot el supercluster, i de mica en mica la Gran Muralla.
Però ja feia temps que se sabia que el que veiem no és tot, i que a fora del que veiem hi ha altres universos que poden xocar amb el nostre. Algú va entendre que suposava un perill, per això s’havia de viatjar més enllà. Sorgiren nous intrèpids voluntaris que estaven disposats a travessar la nova frontera preguntant-se “Què passaria si ens destruíssim?”.
I la van travessar. Es van conquerir altres universos que xocaven entre ells per originar-ne de nous en grans explosions inflacionàries. Cada Món-brana tenia característiques diferents, i els humans van aprendre a adaptar-s’hi.
El multivers es conqueria, però també el microvers. I és que més enllà de les grans coses, la humanitat també havia descobert les petites. Si Colom havia travessat un mar desconegut ple de pors monstruoses, a algú se li va acudir també de submergir-s’hi. I així començà l’exploració del mar. No hi havia frontera que no volguéssim travessar. I també se’ns havia acudit de mirar als insectes, i als microbis que ens envolten. Primer ho vèiem de lluny, a través de les nostres lents, com els astrònoms que somiaven amb les estrelles abans de la invenció dels coets. Però després s’aprengué també a manipular la mida. I així els humans viatjaren a través de cèl.lules, de molècules i àtoms. I al final es travessà el llindar de Planck més enllà de les supercordes.
I també el temps havia estat un límit superat. Els humans travessaven branques del gran arbre del temps sense necessitat de preocupar-se. Si en els darrers dies l’univers ha d’acabar-se en un gran desordre i una gran fred, ara podríem tornar enrere o més enllà tantes vegades com desitgéssim.
I la barrera de la intel•ligència també es va trencar. Es clar que llavors ja no érem humans, però tampoc ho havíem estat quan penjàvem dels arbres. Havíem estat orangutans, ossos i peixos, i no sembla que ens sabés greu haver evolucionat. L’Homo-Sapiens es va convertir en Homo-Teos. Va assolir noves fites. Físicament va assolir el buit, la presència incorpòria, omnipresent i eterna; intel•lectualment va assolir la perfecció. L’absència de substàncies no desitjades a la ment el va fer canviar, però la força que l’estimulava a creuar barreres es va fer encara més gran. Ara ell mateix era el seu dissenyador, i es va anar dissenyant cada cop millor.
L’ésser evolucionat va ocupar tot l’espai-temps dins i fora del multivers, a gran i petita escala. I quan no li van quedar més fronteres per assolir, quan havia vençut l’indòmit, i havia controlat el desordre, la natura i la consciència, aleshores es va avorrir.
Què podia fer? Crear un univers nou amb éssers nous? No, això ja s’ho havia inventat el primat. Podia inventar nous límits? Tampoc, qualsevol cosa que se li acudís seria estrictament realitzable i igual d’avorrida. En la fracció de temps més petita imaginable havia considerat totes les opcions i decidit que només quedava una alternativa, la única que l’apartaria d’aquella quietud insuportable, la única que realment li complaïa: el suïcidi. Un de definitiu, no tenia cap ganes de ressuscitar. La mort va esdevenir igual de ràpida, sense cap necessitat de lamentar-se, simplement com un pas definitiu per esborrar la última gran frontera que li quedava pendent.
I com que no podia morir, tot va tornar a començar de zero. Un altre cop.

Cap comentari:

Publica un comentari