divendres, 16 de setembre de 2011

HAIGA D’ESTIU


Camí de sol.
La brisa del passeig m’acaricia la cara.
Un veler llunyà circumda l’horitzó.
Les gavines s’endinsen mar enllà,
i el mar calmat, a canvi, em torna petxines ondulades.
Per les rutes amigues,
Meduses fantasmagòriques desfilen en direcció contrària.
Mol•luscos de diferents closques viuen just entre l’aire i l’aigua.
I les onades van i venen, i el seu so m’endormisca.
Però encara em queda l’oïda.

Amb els ulls clucs cerco més sons.
Veus de fons, barques llunyanes,
i una brisa que m’amanyaga freda.
M’estremeixo. Però em torno a relaxar.

Unes formigues
Anant tot xino-xano.
Carai de fum verd!
M’adormo. Vull córrer entre gladiols.
Somio amb l’hospital.
Les màquines marcials, la netedat química.
Píndoles i suor a malalt.
Sort del doctor,
que diu ‘Tothom hauria de tenir dret a viure una vida normal’.
Dins meu algú fuig.
Prat ufanós.
Curull d’esperit del pol•len.
‘Però, on anirà?’. Pobre marona!
‘Allà on més li plagui!’
I a mi que se m’il•lumina la cara amb un gran somriure.
‘Saps on m’agradaria anar si això no funciona?’

Cap comentari:

Publica un comentari