dissabte, 17 de setembre de 2011

LA CAVERNA


En la foscor d’un petit cinema de poble, la Treseta seia silenciosa al fons de la butaca. Al seu costat notava l’escalfor d’algú sense voler-lo mirar. S’havia proposat no deixar de mirar la pantalla passés el que passés, sense saber si li agradaria o no. El que la reconfortava era la sensació de tenir aquell noi al seu costat, en Martí. Ambdós tenien una edat tan tendra, que amb prou feines entenien què volia dir tenir una cita.
En Martí era el germà gran de la seva millor amiga. Si havien sortit sols era només perquè en Martí havia d’acompanyar la seva germana i aquesta s’havia posat malalta.
La Treseta de can Ponç cavil•lava protegida pel silenci i la foscor.
Per la pantalla del cinema només feien que desfilar-hi personatges animats explicant històries màgiques d’aventures que passaven en terres llunyanes. La Tereseta fantasejava. Volava sobre deserts nocturns, se submergia en mars desconeguts, corria entre la multitud que omplia a vessar un mercat estret. I a la fi, la roba li onejava com una bandera a dalt de tot d’una muntanya escarpada.
Per la pantalla, la mateixa superficie que al principi era tota blanca, hi havien passat bons i dolents, terres i cels, mars i muntanyes, cases i coses. Com era possible allò? Era com quan es posava a recordar. Ara mateix li venia al cap la cara de la seva mare sense haver de tancar els ulls. ¿Se superposava el seu record a la pantalla? O aquell matí, abans de venir al cinema, quan palplantada davant l’entrada de can Martí, es dedicava a mirar les rajoles de benvinguda enlloc de cridar que ja era allí.
Recreava aquell matí, quan havia anat a buscar la Roser, la seva amiga de sisè, i enlloc d’ella s’havia trobat inesperadament amb el germà. Encara sentia les olors i els sons de l’entrada de can Batlle. Podia recrear mentalment l’entrada de la casa pairal, fosca com l’entrada a una cova. Com totes les cases, tenia la porta oberta. S’hi havia endinsat passant la mirada per les moltes rajoles penjades.
Anava per tocar el timbre, però es distragué a amanyagar el gat i passar els dits per les plantes de les vores.
La porta estava oberta, i només les mosques ensopegaven amb les cortines. Una col•lecció de rajoles amb dibuixos i rodolins que sempre li havien fet gràcia entretenia els visitants.
En la foscor de l’entrada, costava un xic llegir bé les rajoles, però es va anar entretenint en els dibuixos fins que va decidir llegir-los. “Déu vos guard”, no faltava en cap casa, com tampoc “Aquesta és una llar catalana”. Però després es va entretenir amb “L’aigua espatlla els camins”, que anava acompanyada d’un home bevent d’un porró, i “Aquesta és la meva casa, però qui mana és la meva dona”, que li va semblar una simpàtica manera de reconèixer la veritat. Això la va conduir a pensar en el futur: mestressa de can Batlle. Es va enrojolir.
Hi havia tota una col.lecció de rajoles exposades. “Gos rabiós”, “No és que dormi molt, és que descanso més a poc a poc”, “Oli, vi i amics, és millor com més antics”...
Llegint aquells rodolins anava cavil•lant en quina mena de personalitat tenia la família, i per extensió el noi. La mama ja l’havia avisat de com éren, i potser s’havia deixat convèncer massa fàcilment de la seva opinió.
Fins i tot havia estat reticent a anar al cinema sense la Roser. La mama no havia de saber que al final s’havia quedat sola amb ell. Ni que fos en sessió matinal, en un cinema que feia olor a crispetes ensucrades i gominoles.
Sortien les lletres i encara no havia pogut deixar de mirar la pantalla. Les llàgrimes li baixaven per les galtes. “Com podrà ser la vida real millor que això?”
Els llums s’encengueren, i la gent s’aixecà parsimoniosa del seient. La Treseta es va girar cap en Martí per mirar-se’l amb vergonya. Ell no li feia cas. Sortiren sense dir-se paraula, i ella encara anava rememorant el passeig per l’entrada de can Batlle, quan havia recollit el noi, després de llegir totes aquelles rajoles. Tot aquell guirigall de dites se li havia embolicat a la pel.lícula i als plans que havia fet per al futur. Se li havia fet un nus ben gran. El futur, la identitat, la realitat. Li faltava l’aire, les parets l’empresonaven i havia de sortir. Es visualitzava aferrada a algú com en Martí, però més masculí, més adult, volant per sobre d’oceans en calma, amb una lluna creixent i un mar d’estels sobre seu. Records i pensaments entortolligats
A la Tereseta se li havia ennuvolat l’enteniment. Es notava desorientada. ¿Havia succeït realment o es tractava només d’una mala passada que li havien fet els seus desitjos més íntims?
I va córrer al carrer d’un bot, apartant els espectadors, fins a la llum. Enlluernada pel Sol intens que s’havia escolat a través dels núvols, forçà la vista fins aconseguir veure-hi bé. I va veure el Sol. I es va dir a sí mateixa ‘La mare no és algú a qui pugui confiar aquesta mena de matèries’. Es va convèncer que a partir d’ara no faria cas a l’opinió que tenien de la família Batlle els altres, i menys encara d’en Martí.
Ho havia d’acceptar: aquell noi l’atreia. D’una manera innocent i primigènia, però n’era plenament conscient. El trobava ben plantat, intel•ligent, divertit i pacient. Però, ¿i ell? ¿se sentiria mai atret per la noia? En Martí es trobava en aquella edat que es neda entre dues aigües, on ja no era un nen, però encara no havia demostrat sentir-se atret per ningú. És a dir, un barbamec a punt per experimentar la vida.
I no obstant tot, ja ho havia decidit. Havia resolt el seu dilema. Fos corresposta per en Martí o no, se l’estimaria sense demanar res a canvi. “Serà el meu amor platònic!”.

Cap comentari:

Publica un comentari