ARBRE MÉS VELL

“Tu que has vist la mort i la vida passar com llums fugaces al teu voltant. Tu que has estat espàrring per a cavallers espadatxins. Quantes parelles s’han enamorat aquí tot resseguint els teus nusos rebuscats? I després t’han plantat un cor amb una punxa que t’esquinçava l’escorça, i es perseguien entre les bardisses abans de consumar. Per tu, quants pagesos enfrontats han entrat en conflicte i se t’han disputat com a una damisel•la preciosa?”
“Fa temps que ens coneixem, estimada olivera. Tota una vida. De fa segles, mil•lennis fins i tot, segons diuen els entesos. Podries ser l’arbre de la vida mitològic i ningú se n’hauria adonat. Per mi ets el centre del meu món, el punt on hi venen a confluir tots els camins. Ets el decorat de les escenes que puc recordar: els jocs d’infant, el casament, els passejos dels diumenges. T’he cuidat i protegit, i tu m’has donat el fruit. I no obstant tot, sempre has estat una incògnita per mi”.
“Et sento a través de les mans. Pensaràs que estic boig, que persones i arbres no han de comunicar-se, senzillament perquè no es pot. No ho sé pas, la meva intenció només és acomiadar-me de tu. Digue’m, què pensaries si en tinguessis la possibilitat? De ben segur que no en tens la necessitat, però, i si poguessis? Què desitjaries i què et preocuparia? I encara més, quin sentit té la vida? D’acord, potser és un avantatge no pensar, però a mi em rebenta no saber la resposta. Saps si existeix Déu?”
“Com vares néixer? D’un pinyol, ben segur. Però qui el va plantar? Potser un vailet romà escopint en aquest camp les olives que es menjava? I no ho trobes extraordinari néixer d’aquesta manera? Vull dir que tampoc deu ser gaire millor néixer d’una nit boja amb una minyona a qui vols desponcellar”.
“I posats a pensar què hi fem en aquest món, aquesta pedra del teu costat, quin sentit té en les nostres vides? Tu, que ara estàs al final del recorregut ¿hi era el dia que vares eixir de la terra en forma de brot, aquella època en què essent tant petita quasi t’arranca un temporal d’estiu traïdor? Tenia una altra forma, la pedra? Arribaràs mai a adonar-te en algun dels teus sentits, coneguts o desconeguts, de la presència del roc, de mi, o tant sols teva? I diuen que tampoc sents el contacte. Pots notar el pes els nius en les teves capçades? Fins on se t’endinsen les arrels en les profunditats minerals? Has pogut sentir la mà d’un pagès desbordat per la meteorologia, imposada sobre el tronc, en un moment de debilitat? Se’m fa estrany entendre la teva vida, tot i que ja veus que l’admiro. No busques mai la fricció, ni tant sols per al desassossec primaveral. Mai et toquen perquè vulguis. Per mi això no seria vida. Estàs sola, olivera, i tot i així t’envejo. Ja m’agradaria a mi no haver d’arrossegar la càrrega feixuga d’una mare pels teus fills que no et comprengui, ni d’uns petits desvalguts a qui hagis de cuidar durant mitja vida. A diferència meva, tu ets lliure. On som millors els humans que els arbres? Segur que no ho podem ser en tot”.
“Has mort mai ningú? Però què pregunto! I tot i així deus recordar la mort en aquest nusos tant esquerps. Com s’haurien format sinó? Tal vegada un pagès que no va triar el bàndol correcte es va penjar en les teves branques per no veure com les tropes d’un conqueridor cruixien la seva família. Jo he vist la mort i també l’he causada. Va ser una guerra terrible que va enfrontar pares amb germans. I vaig guanyar, o això volia creure. I ara només penso en les mares i orfes dels qui vaig matar. Els del poble i els del front. Com varem tornar-nos assassins?”
“Qui sap, potser tens una única preocupació, la de tots els éssers vius: que algú continuï la teva obra. Vull dir que tinguis fills. Per això et deuries sentir protegida quan ahir mateix els nens varen xuclar el teu fruit i escopir-lo a terra, com aquell vailet romà al que ja no li recordaries la fesomia. Quines vides més diferents que ens ha insuflat la natura. A tu, una vida de contemplació, de llibertat, una vida d’incògnit, màgica i sobrenatural. A mi una vida de treball i esforç, entre tremuges i premses, de preocupacions per cuidar-vos a tots, de problemes i d’ais al cor. La meva vida consistia en esprémer bé el suc de les pellofes i llepar les restes del pinyol. Fins que me n’he cansat. De bon grat et donaria la meva vida, si pogués. Però ja en tens una tu, i se t’està acabant. Tal vegada voldries tornar a començar des d’allà on ho deixo jo? Tu ets vella, però jo m’hi sento més”
Amarat de suor, s’enfilà fins la primera branca forta, hi lligà una corda i l’altre extrem se’l voltà pel coll. Abans que la indecisió li impedís moure’s, es desprengué de l’arbre, i es llançà al buit. Els escassos metres que separaven la branca del terra s’haurien convertit en insalvables, si no fos que la branca seca es va partir i ell els travessà amb la rapidesa amb què els records travessaren la seva ment. I al final colpejà el cap contra la pedra de sota l’arbre. La mirada se li esvania, i mentre agonitzava davant del tronc, esguardà l’olivera amb uns ulls vitrificats, plorosos, gairebé oliosos.