CURCULLA

Trobaràs estrany això que et diré, però des de ben adolescent t’havia estimat en secret. Els més decidits sempre trobaven parella, jo en canvi era invisible per a les noies. I no és culpa teva, ja ho sé. De totes formes, era un enamorat de la ciència i temia les coses que no podia predir, com el comportament humà. O sigui que em vaig tancar en mi mateix per meditar com podia solucionar el meu problema mitjançant la tecnologia.
Per sort meva, no sóc el primer a qui li ha passat això. El meu pare havia tingut el mateix problema, i també el seu pare abans d’ell. Tota una comunitat de científics havia construït un món secret per resoldre els problemes de gent com jo.
Podríem dir que tot va començar en aquell moment.

Al principi se’m va acudir que el que necessitava era impressionar-te. Havia de construir-me un físic que t’atragués, com fan tots els animals. Em van implantar recanvis biònics com muscleres sota la pell de braços, cames o pit. Amb un sistema tèrmic corporal podia impedir excessiva sudoració. Tot el cos quedava regulat per l’exercici (l’escalfament i el cansament, el moviment del cor). I un control de secreció de feromones evitava més olors.
Com que m’havia trobat sempre amb un bullying acarnissat per ser diferent als altres, no només necessitava físic, també instruments per evitar-los.
Així em vaig instal•lar un ull darrere el cap (amb 3 ulls podia veure els 360º al meu voltant), i un a cada mà per tenir visió estereoscòpica i en tres dimensions. De fet m’havia implantat un aparell prop de l’òrgan de l’equilibri de l’orella interna que em permetia situar a l’espai, només atenent un sol dels cinc sentits. A més, uns sensors de camp electromagnètic permetien orientar-me sobre la Terra encara que no m’arribés informació de cap més sentit.
Com que es poden tancar els ulls, però no les orelles, vaig perfeccionar un tancament per deixar de sentir, molt útil. Després també vaig aconseguir desconnexió nerviosa en el tacte, en l’olfacte i en el gust. No podia tapar-los.
Amb Cromatòfors a la pell, em podia mimetitzar com un camaleó. També em podien servir per espantar, enganyar, fins i tot una empresa em volia pagar molts diners per posar-hi publicitat.
I tement que em poguessin fer mal, vaig millorar del sistema digestiu-bucal: dents de titani, cavitats resistents, digestió química. Així aïllava i extreia del cos qualsevol ingestió dolenta. I un filtrat renal i digestiu completament revolucionari em permetia assimilar l’aliment a la sang. El vaig provar ingerint àcid i mercuri. Ni rastre.
Amb el temps, vaig desfer-me de les muscleres a canvi d’uns nous músculs de creixement. Tenia unes cames per fer salts increïbles: la musculació podia augmentar a la carta. Em vaig instal•lar absorbidors de xoc arreu: extremitats, cap, tòrax, abdomen.
I també he de reconèixer que se’m van implementar algunes millores sexuals: llargada, gruix, tot i que sense fer-la servir, aviat vaig adonar-me que havia estat una pèrdua de diners.
Pensa que tot això ho feia per tu. Encara que ara soni un xic egoista, era per agradar-te.
He de reconèixer que la majoria d’aquests invents existien abans que entrés en aquest món secret, però jo vaig introduir-hi millores en gairebé tots, i puc dir-te amb orgull que sóc el que més se n’ha instal•lat i amb èxit.
I, es clar, si volia començar a entendre la complexitat del comportament humà, havia de corregir o ampliar la capacitat del meu cervell. Per algun motiu, tenia les neurones cablejades per ser un bon científic, però no em servien per entendre la societat. Vaig aprendre les diferències del meu cervell respecte el dels altres per introduir certes ampliacions. Ho vaig resoldre amb l’extensió del lòbul frontal per evitar el transport dels estímuls visuals a través del cervell. Ara tota la part visual es processava a davant, i la resta de pensaments es podien repartir noves parts del cervell. Això si, m’havia quedat un front sortint que ja no podia ni tapar amb els cabells. I és que un dels efectes immediats va ser la pèrdua de pèl. No em va preocupar, de fet hi vaig veure una avantatge. Vaig anul•lar tot el pèl del meu cos.
Amb un disc dur extern per al cervell vaig aconseguir una memòria fotogràfica, mentre el cervell s’ocupava del que realment li interessava. Així vaig augmentar l’agilitat mental, i recorda que ja de partida era bona. Va ser el primer cop.
També vaig introduir biblioteques de descodificació d’alguns llenguatges com el Morse o la lectura de llavis. Només per tafanejar.

Ja que passava el temps i no t’aconseguia, vaig iniciar-me al sexe pagant. Per això aviat vaig descobrir que em seria molt pràctic afegir més terminacions nervioses al sexe. El fet de tenir-lo molt nerviat em va fer sensible, vulnerable i finalment addicte.
Em va entrar la paranoia i em vaig protegir com un castell. Primer desconnectant els nervis de la zona sexual, després combatent amb química cerebral l’addicció. Un cop graduat tot plegat, i després de varis canvis hormonals i de personalitat degut a tot plegat, vaig tornar a ser jo.
Em vaig continuar protegint. Em van instal•lar uns ulls biònics. S’enfosquien gradualment amb el Sol, i es graduaven per baixa llum, detectaven IR per veure-m’hi a la nit i UV per no quedar encegat. L’arc de Sant Martí s’havia expandit. Tenia visió corregida i augmentada, podia fer zooms quilomètrics i veure detalls impensables. Fins i tot podia visualitzar els records a l’interior dels ulls com si fos un cinema.
Vaig millorar l’olfacte amb analitzadors químics, millors que els d’un gos: molècula a molècula. Vaig millorar el filtratge nassal per retenir qualsevol element tòxic i captar millor l’oxigen, i uns nous pulmons capaços d’estalviar i emmagatzemar. Així podia respirar sota l’aigua o en ambients molt enrarits. I després vaig perfeccionar els altres sentits, sempre amb la possibilitat d’aïllar el cervell si apareixia alguna cosa desagradable.
Una de les millors coses que em va passar va ser la depuració genètica i cel•lular. Sobretot perquè em va deixar neurones, glòbuls blancs, sang, i un llarg etcètera, tot com nou. Com tornat a néixer.
I després van venir els nanobots. N’hi havia de mèdics i de seguretat. Emetien informes que jo guardava en el disc dur extern del cervell i podia fer un seguiment exhaustiu i a temps real de tot el que afectés el meu cos. Tenia un control total. Seguia els nivells, dominava el metabolisme, i després el podia controlar: caçava impureses (des de virus i bactèries malignes a grasses i altres porqueries). Havia creat un antivirus, un firewall. El meu cos era un Temple.
Podia regenerar la pell com la d’un nadó perquè havíem descobert el procés químic correcte, podia eliminar-ne la porositat, les impureses, graduar la morenor...
Amb els nanobots vaig construir un sistema de comunicació intern al qual hi podia tenir accés sense parlar.
Havia après a controlar les substàncies químiques que se segreguen en el cervell: podia adormir-me quan volia, programar despertar-me, ...

Amb el temps em van construir un escut de distància. Ja sé que no pots entendre la meva obsessió per la seguretat. Era un camp electromagnètic que podia frenar qualsevol objecte que se m’acostés, fins i tot podia desviar els rajos de llum i així fer-me invisible. Ja no era necessari estar blindat com un banc, ara podia tornar a ser tou i afectuós.
I així, de sobte, van aparèixer les aptituds telepàtiques. Vaig aprendre a immiscir-me en les ments de les persones. També vaig aprendre a reconfigurar el cervell per fer-lo dormir a estones i per parts, en moments perduts, com un salvapantalles quan detecta baixa activitat de processador. Per exemple, s’activava quan mirava la tele.
S’havia acabat dormir. Havia aconseguit viure les 24h 365 dies. Tot i això va sorgir un nou problema: les particions van començar a degenerar en múltiples personalitats intricades. Un problema que va ser difícil de resoldre... del tot.
Se’m van desenvolupar nous replecs en el cervell. Com que amb l’escut, havia canviat el crani massís per un de flexible, ja no tenia problemes perquè anés creixent la massa grisa. Vaig desenvolupar l’habilitat per concentrar l’atenció o esdevenir multitasca a plaer.
Em vaig instal•lar operadores (una nova generació de nanobots combinats amb productes orgànics que ajudaven a reconnectar les neurones segons interessés augmentar la destresa o disminuir un defecte).
Les successives millores i equilibris cerebrals em van permetre millorar la segregació de substàncies, control de pituïtària, hormones, metabolisme,...
Em vaig implementar noves eines: generava llum laser i altres llums i freqüències electromagnètiques que podia necessitar.

Però aleshores, i només aleshores, després de tant de temps, em vaig adonar que ja no estimava. Ja no t’estimava a tu, però tampoc estimava a ningú de la mateixa manera animal que ho feia abans. Ara l’amor era més natural, més serè, sense defectes primitius com són la gelosia i la possessió. Perquè m’entenguis, t’havies convertit en l’equivalent a un deficient mental. Però no perquè et trobi inferior, sinó perquè estem en dues fases diferents, impossible d’entendre’ns mai més. Ara som aigua i oli.
Per això estic content que hagi trobat dins la teva ment la idea que m’havies estimat en un primer moment, just abans de tot plegat, i que com més canvis he fet menys t’he agradat fins que només has sentit pena per mi. Creus que sóc una criatura atrapada en un robot. Potser si.
Tot això ho he fet per tu, ja t’ho he dit. I en canvi ara m’he adonat que només hi he sortit guanyant jo. Ara estic un pas més enllà, fins i tot en l’amor. Perquè no sentis més pena per mi, volia que sabessis que ara ja tinc algú com jo. Recordes que vaig haver de resoldre el problema de les múltiples personalitats?
Ara sóc jo i la parella, tot dins meu.

REFLEXIONS DAVANT EL MIRALL

El mirall més bonic que ha existit mai només desitja veure’s, ni que sigui sobre la cara imperfecta de qualsevol altre mirall. Sobre la seva superfície llisa els reflexos de llum li donen una imatge coneguda. El mirall que es contempla en un mirall, hi veu buidor i profunditat, un abisme desconcertant que s’acaba allà on s’acaben els reflexos. S’embriaga d’egoisme, insufla de vanitat la seva ànima. Des del mirador de l’ànima, si només veus la façana mai trobaràs el teu mirar.
De miralls n’hi ha de moltes menes. Alguns et tornen la teva imatge, són els que no saben mentir, que amb una llum freda et mostren tots els detalls. Tot i així la majoria et mostren deformat. N’hi ha de corbats on t’hi veus més gran o més petit, més gros o més prim, n’hi ha d’esfèrics on l’aberració fa que t’hi vegis més intel•ligent. Hi ha caleidoscopis. Hi ha miralls parabòlics de coloraines que et tornen una imatge fantàstica, i no obstant irreal. Hi ha retrovisors per veure si et persegueix el passat. El reflex d’una lent magnificada et pot mostrar objectes llunyans o petits, i el mirall d’un sol costat no et torna la imatge perquè és transparent com si no existís.
De miralls n’hi ha de tots els colors, de cap color. De miralls se’n fan als bassals, als aparadors, i fins i tot a l’horitzó d’un miratge. Tots els miralls del món es poden confabular per perseguir-te. Un cop t’hi fixes, ells et tornen la mirada sempre més. Ara en la pantalla apagada d’una televisió, ara en les ulleres fosques d’un interlocutor. I et mira a tu, a ningú més. Veu que t’hi has fixat, i ja mai més et deixarà. Perquè de mirades com les del mirall no n’hi ha a defora. Només tu pots mirar-los així.
El boig l’explora: el palpa i el llepa, aprèn les seves propietats. I entén que la vida és la llum, i la llum la imatge, mentre que la mort no mira el mirall, si ho fes aprendria a tenir por, deixaria d’estar morta.
I tot i així no hi ha mirall sense mirada, perquè qui pot dir que hi ha una imatge si ningú la veu?
Puc sentir com em crida una veu amiga “Quant fa que no em mires?” I què no és mirar sinó ser narcisista? Volem que el món sigui a la nostra imatge, pugem fills en qui ens sentim reflectits, i que s’han de tornar millors sense deixar de ser com nosaltres, desitgem el que veiem en els altres i els altres en nosaltres com reflexions infinites entre miralls, projectem satisfaccions en qui estimem, estimem egoistament. On mirem sempre si no és cap a nosaltres?
El mirall és un perill. Si li trenques el cor, s’esbocina en una miríade de trossos que se’t clavaran després. I si li pares atenció, estàs perdut, doncs et pren l’enteniment i et mostra tan sols un únic punt de l’Univers, l’únic que li importa, tu.
I si finalment el mirall es trenca en mil bocins, també em trencaré jo. I tindré tants bocins com tu. Apuntarem cada bocí de l’un contra l’altre per així formar una imatge completa, una imatge perfecta de l’altre que només podrem veure nosaltres, perquè des de fora només veuran dos miralls trencats.

INSTANT

Xof! Un punt, una singularitat des d’on neix tot plegat, on neix i on mor, un llum brillant, el cercle infinit, una mar d’onades electromagnètiques radiant en tres dimensions, un ou eclosionant, una explosió expandint-se. Sinuositats simètriques, moviments pendulars, patrons repetitius, ondulacions periòdiques

La pedra descendia per sota l’esvoranc que havia obert en l’aigua. Una profunditat abismal, un cau circular. La lluita eterna entre la força centrífuga i la centrípeta al voltant d’un sot gravitatori. Estrelles supermassives engolint-ho tot al seu voltant, el calze d’una flor, el receptacle d’un gran tresor.

Oh!, l’engoliment primordial el meravellava. La circumferència li recordava la Lluna plena esplèndida. Moltes llunes plenes concèntriques expandint-se pertot arreu sobre la pregonesa de l’aigua. Li van revenir memòries d’infantesa: La mirilla del telescopi amb què explorava de petit l’espai des del pati del darrere, una síndria estel•lar, una bola d’arròs pastós. I es barrejaven amb tot tipus d’idees. L’ull d’un huracà, el centre d’una tempesta perfecta. Una corona, deflagracions al Sol, fogons radiant flamarades de gas. Els radis d’una roda, una rodella de taronja. Un globus esfèric enfilant-se cap al cel, un òvul planetari esperant ser fecundat. Pol•len globular immiscint-se pels narius d’un al•lèrgic amb forta rinitis. Un rellotge vist durant una fracció de temps tan curta que les manetes no tinguessin temps de moure’s. Una antena parabòlica com un paraigües escrutant el silenci de l’espai profund. Un motor de moviment perpetu, creant l’energia amb la qual es mouria, movent-se cíclicament amb l’energia que crearia. Un grilló, la rodeta d’un esperó. Un collar, una polsera, arracades d’anella.

Pensava en la paràbola, la hipèrbole i l’el•lipse, en la imperfecció dels qui no poden ser absolutament rodons. En hèlixs genòmiques, narvals i escales de cargol. En tornavisos fent penetrar espirals metàl•liques bobinades al voltant d’un eix.

L’embornal d’una dutxa engolint l’aigua per Coriolis, els braços d’una galàxia rodant majestuosa, un pneumàtic girant, nens entremaliats fent capgirells. Un vell disc de vinil sonant a 33 rpm. El dial rodant a través de l’espectre de freqüències. L’aura anul•lar de magnetisme al voltant d’un fil conductor. La clau voltant un pany, per continuar el moviment sobre les xarneres en obrir la porta. Un compàs voltant, un molí posseït pel vent. Un electró giravoltant el primer orbital. Cotxes en processó a la rodalia d’una rotonda, passant senyals de trànsit de gir obligatori, com atraccions d’un carrusel que s’accelera a cada volta. I aleshores virant una corba perfecta, sentiria l’acceleració angular. La formació d’un pensament recorrent . El vaivé cíclic d’un pèndol. Un mestre sufí meditant; vertigen.
I en acabat la fi.
Eclipsi.
Zero.

En tot això pensava l’autista l’instant que va llançar la pedra dins l’estany.

ETERI

El doctor Rossich contempla la ciutat des del finestral obert de l’habitació. El capvespre omple d’ombres els carrers, els fanals es van obrint lentament. El canvi de temperatura fa cruixir la fusta ennegrida del parquet i les parets. Les seves cames reposen inanimades, li agradaria tornar-les a sentir. Seu en una cadira de rodes gastada, mira amb nostàlgia el seu voltant. No aconsegueix concentrar-se. El cap li pesa enrere, els reflexos es projecten contra el sostre. El seu pit puja i baixa amb dificultat, fa pocs minuts ha tingut la darrera crisi.
Una foto reposa sobre la vànova del llit amb el marc de plata desgastat i el vidre ple de ditades i sal de llàgrimes. Uns nens fent ganyotes i al darrere un home i una dona. Dels noms no se’n recorda, però li és molt familiar la cara de l’home.
I abans que arribi la següent crisi, quan es disposa a fer l’últim esforç per impulsar-se cap al llit, el cap li cau a un costat. Gairebé no ha notat el dolor. De la boca en surt saliva, i les mans pengen pels costats.
El darrer alè surt en càmera lenta cap al finestral. Passa per sobre la barana del balcó i de les ponsèties que li havia portat la infermera algun dia d’aquests. Ja desgastat, la resta d’alè s’eleva per davant la façana i ascendeix per sobre dels edificis. El brogit de la ciutat queda lluny, tot sembla tenir un altre sentit. Els terrats, teulats i terrasses desfilen per sota, inabastables.
L’aire dilueix l’alè, en fa espirals que volten en sentits contraris. En algun lloc indeterminat sobre la ciutat s’escampen les últimes molècules que va respirar un senyor que va viure. Unes molècules que abans d’ell havien respirat reis i gossos, rèptils remots i éssers unicel•lulars. I que continuaran el seu viatge cap al futur ignorants de formar part d’un món a gran escala.

EL PARC

El parc es trobava ple de gent de totes les edats. Els més petits jugaven al costat del sorral, tot estirant els braços i corrent al seu voltant, com si menessin les bicicletes que no els deixaven els nens grans. Aquests, en canvi, feien sorolls de motor amb la boca, i pedalaven a tota velocitat esquivant vianants. Feien que treballaven i que es casaven, i també se separaven en acabat.
Els adolescents, en un racó del parc, cridaven monosíl•labs mentre donaven gas a les seves motos. Es queixaven de no tenir diners i que els seus pares no els entenguessin. I somiaven en veu alta en un futur molt proper en el que tindrien feina i parella estable.
I els adults, asseguts a prop dels petits, exclamaven amb nostàlgia “Ai! Qui tingués la seva edat!”

CAVALLER EN L’AMOR I LA GUERRA

“Atenció Eco Víctor Alfa 01...” –se sentia des de la ràdio. Però el capità de l’avió només podia pensar en el comiat sota la pluja. Ella de blanc i ell de caqui. La guerra sempre es presenta sobtada, quan l’amor tot just s’ha despertat. S’arraulien agafats de la mà sota un balcó de l’Hospital Central i es feien un llarg petó.

“Atenció Eco Víctor Alfa 01...”
- Perquè dir-nos adéu? –recordava que li havia preguntat ella- Estic en un hospital, la guerra no pot atemptar contra els que salven vides. No tindria cap ni peus.
- La guerra no té cap ni peus. –prenia grans flairades de perfum com qui va degustant l’últim glop de la seva beguda preferida. I després es besaren. Molta estona. Fins i tot quan ja sonava l’alarma per cridar tothom a files.

“Eco Víctor Alfa 01, Ens informen que l’enemic ha començat ja el bombardeig. Els primers objectius que han destruït avui han estat el seu propi Hospital General i el Batalló complet del 302 Exèrcit d’Infanteria. Els nostres objectius, per tant, seran el nostre Hospital Central i el Batalló del 103 d’Infanteria, que té un número de soldats equivalent. Ja sé que atacar un hospital no s’havia fet mai abans, però ells han començat”
Per uns instants no se sentí res més.
“Ho heu entès, oficials?”
- Si, Senyor! –respongueren el capità i el tinent amb el rostre esblaimat
- La guerra és un pacte entre cavallers -afegí el capità- i nosaltres hem de complir amb la nostra part -prengué una fotografia penjada als comandaments. Se l’acostà a la cara i li féu un petó amb els ulls closos. El tinent premia els llavis amb ràbia.
- Controls preparats? –l’avió se situà prop de l’objectiu.
- Tenim deu segons per contactar amb l’objectiu –digué el copilot comprovant el cronòmetre.
Durant el compte enrere només se sentí el brunzir sord dels motors. Després s’obriren les comportes del ventre de l’avió, i un llarg xiulet acompanyà la caiguda dels projectils fins que s’estavellaren amb èxit contra el seu objectiu.

RADIA’M, SCOTTY!

- Avui en el nostre programa hem portat algú que no era gens conegut mentre va ser viu. Una estranya conseqüència de la tecnologia l’ha ressuscitat després de dues setmanes estant en un frigorífic del tanatori. El nostre convidat s’ha fet famós per ser el primer humà en tota la història que ha ressuscitat. Tenim entre nosaltres, Herman Petersen -la noia es gira cap a l'entrevistat- Senyor Petersen. Abans de res, estem molt agraïts per haver-nos atès a l’hospital. Sabem que altres cadenes li han demanat una entrevista, i ens honora molt que ens hagi donat la primera a nosaltres.
- Són la cadena més important.
- Ara vostè és molt famós, però la seva resurrecció ha estat incomprensible per als científics. I encara més, ni tant sols era el que pretenien. Tot comença amb els experiments que han estat fent un equip de físics del NLAP. Fa temps que parlem a les notícies de les diferents proeses que s’han aconseguit en això que la ficció en diu Teletransport. És a dir en transportar qualsevol cosa a l'instant a qualsevol lloc. En realitat, la matèria no és transportada, sinó només la informació que la conjunta. Perquè ens entenguem, és com fer els plànols d’una casa que hi hagi a Xangai, enviar-los per internet a Dublín perquè la hi construeixin allà, i al mateix temps destruir la primera. Els rajols i el ciment no viatgen, només la informació. Lluny de les sèries de ficció, els físics parlen d’un procés natural anomenat entrellaçament quàntic. Doncs bé, han passat dècades i gairebé segles abans no s’ha aconseguit teletransportar a escala humana. En el procés de desenvolupar una màquina que ens pugui teletransportar instantàniament a qualsevol punt de l’espai sense excepció, s’ha provat la màquina amb èxit en una sèrie creixent d’objectes i animals. Fins que van arribar a les persones. Per continuar operant amb seguretat, es va decidir provar primer l’efecte sobre un cos mort, i així estudiar la fidelitat de la còpia. Aquí és on apareix el Sr. Petersen. L’èxit va tornar a ser total en la reproducció, però el cadàver que va volatilitzar-se en un costat, va aparèixer amb vida a l’altre. I ara tenim viu al primer humà que ha estat teletransportat.
- Tot això que expliques és cert -contesta Petersen amb veu de malalt- Estic en disposició d’anunciar-vos que un conegut bufet d’advocats ja s’ha posat en contacte amb mi per emprendre accions legals contra els que han causat aquest mal.
- El mal és que l’hagin fet tornar viure?
- Sense el meu consentiment. Crec que és un detall important.
- Corren rumors sobre malnoms que li han posat, que de ben segur han fet més dura la seva vida. Com ho porta?
- T’agraeixo l’amabilitat de no dir quins són aquests noms, però no em fa res confessar que per les xarxes socials se m’ha dit de tot. Sobretot ‘Frankenstein’ i ‘Monstre’. El segon té sentit perquè és a qui ressusciten, però Victor Frankenstein és el científic que ressuscita al monstre. Quins ignorants! Com m’ho he pres? Tant bé com he sabut. De fet em passo una gran part del temps en hospitals, essent observat i tractat, i per tant no tinc gaire temps per sentir què em diuen.
- Tots ens hem preguntat si hi ha una altra vida més enllà de la mort. Alguns creuen que hi ha un paradís, i d’altres creuen que es torna a néixer. Ens podria explicar quin és el seu record de tots els dies que va estar clínicament mort?
- Suposo que serà un xic decebedor per vosaltres, però els meus records de la vida que vaig viure i de la mort són nuls. Per mi, la vida va començar en el moment que em varen materialitzar en el teletransportador. No existeix res abans, tot i que sé perfectament d’on vinc i entenc la meva situació. Si vols que et parli de fantasmes i de túnels amb llum, em sap greu, però no en sé res.
- I el retorn?
- Quan vaig aparèixer, per mi va ser com si m’haguessin portat d’algun altre lloc, com si hagués tingut una vida anterior. L’única diferència és que no la recordo. A base de visites de familiars i amics, han començat a aparèixer records i coneixements que no semblen venir d’enlloc. Són d’alguna vida, que no sé quan o a on he viscut. Els metges diuen que són records i coneixements de la persona que jo era abans, interpretats per la meva nova ment.
- I la nova ment d’on ha sortit?
- Ells diuen que el cervell està completament intacte, que en el moment de materialitzar-me, totes les connexions neurona a neurona i àtom a àtom eren absolutament iguals. D’on surt la consciència actual? Dubto que ni tant sols ells ho sàpiguen. Per això em volen estudiar.
- I vostè hi està en contra
- Se’m pot criticar per això? No tenim tots dret a viure una vida privada?
- Ajudaria a entendre el teletransport. Tota la humanitat podria viatjar per l’Univers sencer.
- Si, ja. Hem deixat la Terra com un abocador i ara ens estendrem arreu com una plaga. Quin dret hi tenim? Quin dret tenien en fer-me viure?
- Suposo que no sabien que el farien reviure. Qui s’ho podia pensar?
- Doncs ho han fet, i no hi ha volta enrere. Vol saber una cosa? El meu cos hauria d’estar mort. L’han conservat molt bé perquè estava en un congelador, però algú ja s’hi va morir abans. I sap de què? De càncer! -Petersen s'aferra a la càmera per assegurar-se que el veuen bé- Tot el meu cos és un tumor dolorós que s’ha aturat. L’afectació als òrgans és tant greu que ja no es pot separar. Ell i jo hem de conviure en un cos que no s’havia d’haver despertat mai per la resta de les nostres vides. És una bomba de rellotgeria que em pot explotar en qualsevol moment. Sabeu què és viure així? On cada moment pugui ser l’últim de la teva vida? La meva esperança de vida és de minuts, però podria durar dècades. I encara que no es reactivi mai, vaig sedat contínuament perquè el dolor és insofrible. Saps què us dic? Que em cago amb vosaltres i la mare que us va arribar a

SUÏCIDI EN #JO BEN MOLL

Va beure verí
Bon vivant!
Visqué vinclat
Bé, valent!
Volia badar
Ben vistent
Vomità vint vegades
Basquejant
Vora el beuratge
Versemblant

La vida.

ODA TRANSPARENT AMB FINAL INVERTIT

if

CLAR DE LA UNA

El camell estira el carro
El camell va amb el carro
El carro travessa el camell
El carro va davant del camell

Tour de France, Jour de Fête
Una avinguda d’arbres té una corba
Paissatge des del tren
Salts de ballarina en tutú
La corba té un voral
Guirigall de sentits saturats
Mareig en l’orgasme
En el voral, s’hi amunteguen bicicletes
Moviment cinemàtic
Tubes formant una melodia minimalista
Sota la pila de bicicletes, el meu cos
Sarcòfag dins l’esòfag
Chaplin marxa girant el bastó
I deliro des del voral

La Joie de Vivre

ARBRE MÉS VELL

“Tu que has vist la mort i la vida passar com llums fugaces al teu voltant. Tu que has estat espàrring per a cavallers espadatxins. Quantes parelles s’han enamorat aquí tot resseguint els teus nusos rebuscats? I després t’han plantat un cor amb una punxa que t’esquinçava l’escorça, i es perseguien entre les bardisses abans de consumar. Per tu, quants pagesos enfrontats han entrat en conflicte i se t’han disputat com a una damisel•la preciosa?”
“Fa temps que ens coneixem, estimada olivera. Tota una vida. De fa segles, mil•lennis fins i tot, segons diuen els entesos. Podries ser l’arbre de la vida mitològic i ningú se n’hauria adonat. Per mi ets el centre del meu món, el punt on hi venen a confluir tots els camins. Ets el decorat de les escenes que puc recordar: els jocs d’infant, el casament, els passejos dels diumenges. T’he cuidat i protegit, i tu m’has donat el fruit. I no obstant tot, sempre has estat una incògnita per mi”.
“Et sento a través de les mans. Pensaràs que estic boig, que persones i arbres no han de comunicar-se, senzillament perquè no es pot. No ho sé pas, la meva intenció només és acomiadar-me de tu. Digue’m, què pensaries si en tinguessis la possibilitat? De ben segur que no en tens la necessitat, però, i si poguessis? Què desitjaries i què et preocuparia? I encara més, quin sentit té la vida? D’acord, potser és un avantatge no pensar, però a mi em rebenta no saber la resposta. Saps si existeix Déu?”
“Com vares néixer? D’un pinyol, ben segur. Però qui el va plantar? Potser un vailet romà escopint en aquest camp les olives que es menjava? I no ho trobes extraordinari néixer d’aquesta manera? Vull dir que tampoc deu ser gaire millor néixer d’una nit boja amb una minyona a qui vols desponcellar”.
“I posats a pensar què hi fem en aquest món, aquesta pedra del teu costat, quin sentit té en les nostres vides? Tu, que ara estàs al final del recorregut ¿hi era el dia que vares eixir de la terra en forma de brot, aquella època en què essent tant petita quasi t’arranca un temporal d’estiu traïdor? Tenia una altra forma, la pedra? Arribaràs mai a adonar-te en algun dels teus sentits, coneguts o desconeguts, de la presència del roc, de mi, o tant sols teva? I diuen que tampoc sents el contacte. Pots notar el pes els nius en les teves capçades? Fins on se t’endinsen les arrels en les profunditats minerals? Has pogut sentir la mà d’un pagès desbordat per la meteorologia, imposada sobre el tronc, en un moment de debilitat? Se’m fa estrany entendre la teva vida, tot i que ja veus que l’admiro. No busques mai la fricció, ni tant sols per al desassossec primaveral. Mai et toquen perquè vulguis. Per mi això no seria vida. Estàs sola, olivera, i tot i així t’envejo. Ja m’agradaria a mi no haver d’arrossegar la càrrega feixuga d’una mare pels teus fills que no et comprengui, ni d’uns petits desvalguts a qui hagis de cuidar durant mitja vida. A diferència meva, tu ets lliure. On som millors els humans que els arbres? Segur que no ho podem ser en tot”.
“Has mort mai ningú? Però què pregunto! I tot i així deus recordar la mort en aquest nusos tant esquerps. Com s’haurien format sinó? Tal vegada un pagès que no va triar el bàndol correcte es va penjar en les teves branques per no veure com les tropes d’un conqueridor cruixien la seva família. Jo he vist la mort i també l’he causada. Va ser una guerra terrible que va enfrontar pares amb germans. I vaig guanyar, o això volia creure. I ara només penso en les mares i orfes dels qui vaig matar. Els del poble i els del front. Com varem tornar-nos assassins?”
“Qui sap, potser tens una única preocupació, la de tots els éssers vius: que algú continuï la teva obra. Vull dir que tinguis fills. Per això et deuries sentir protegida quan ahir mateix els nens varen xuclar el teu fruit i escopir-lo a terra, com aquell vailet romà al que ja no li recordaries la fesomia. Quines vides més diferents que ens ha insuflat la natura. A tu, una vida de contemplació, de llibertat, una vida d’incògnit, màgica i sobrenatural. A mi una vida de treball i esforç, entre tremuges i premses, de preocupacions per cuidar-vos a tots, de problemes i d’ais al cor. La meva vida consistia en esprémer bé el suc de les pellofes i llepar les restes del pinyol. Fins que me n’he cansat. De bon grat et donaria la meva vida, si pogués. Però ja en tens una tu, i se t’està acabant. Tal vegada voldries tornar a començar des d’allà on ho deixo jo? Tu ets vella, però jo m’hi sento més”
Amarat de suor, s’enfilà fins la primera branca forta, hi lligà una corda i l’altre extrem se’l voltà pel coll. Abans que la indecisió li impedís moure’s, es desprengué de l’arbre, i es llançà al buit. Els escassos metres que separaven la branca del terra s’haurien convertit en insalvables, si no fos que la branca seca es va partir i ell els travessà amb la rapidesa amb què els records travessaren la seva ment. I al final colpejà el cap contra la pedra de sota l’arbre. La mirada se li esvania, i mentre agonitzava davant del tronc, esguardà l’olivera amb uns ulls vitrificats, plorosos, gairebé oliosos.

L’HERÈNCIA

Un home, més jove del que aparenta, jeu malaltís entre ampolles i enderrocs. Mal vestit, apàtic, absent. Dins els ulls mig aclucats s’hi reflecteix una retroexcavadora que enderroca les últimes parets d’un hotel.
Entre els enderrocs, la foto en color d’un home i una dona davant un hotel.


Dins la foto, l’home, de mitjana edat, transmet professionalitat i al mateix temps cansament. Se’l veu íntegre i amb un vestit elegant fet a mida, però amb un deix de caps de setmana plens de feina i vacances mai complertes. Geperut per un pes excessiu sobre les seves espatlles, i la responsabilitat d’haver-ho de controlar tot.
La dona, absent, mira cap a un altre costat, tal vegada buscant-hi una cara coneguda. La postura, amagada per un vestit ampul•lós, és forçada. I les parpelles se li clouen, com si s’hagués acabat d’aixecar o portés ressaca.
La dona sostén una sèrie de fotos de celebritats davant l’hotel, i l’home sostén amb força una altra foto en blanc i negre, on hi ha novament un hotel, un xic més petit que el seu.


Dins la foto en blanc i negre, just davant l’hostalet, una altra parella, més jove, posa altiva davant la màquina de retratar. Són dos nuvis, amb ram i vel, immortalitzats davant el negoci amb el que es casen. Ella, enjoiada i amb un vestit blanc que destaca respecte totes les altres coses, mira segura l’objectiu. Ell, de frac encartonat, se la mira de reüll, satisfet com un caçador tornant de safari. Entre les seves mans sostén el retrat antic d’una petita fonda.


Davant la fonda del retrat, una nova parella, més jove encara, mostra amb il•lusió una clau de ferro sostinguda entre els dos, que encaixa al pany d’una petita fonda acabada de comprar amb els estalvis de tota una vida. Amb gorra d’obrer i pantalons de vellut, l’home es veu humil, amb el mentó alçat, com si no volgués permetre a ningú, per més elevada que fos la seva condició social, que se’l mirés per sobre de l’espatlla. La dona del seu costat, adolescent i tímida, duu un vestit de diumenge descolorit, dues talles diferents per sobre la seva, que alguna tieta fadrina l’hi hauria prestat. I sense importar-li la categoria de la roba, se’l mira amb la devoció que hom dedica a un pare més que a un marit.

PRIMER CONTACTE

Dues figures amagades rere uns matolls xiuxiuejaven sense que se n’adonessin la dotzena escassa de primitius que recollien fruita a l’altra banda d’una clariana.
- Estic cansat d’esperar! –deia la figura petita fent esforços per no aixecar massa la veu- Perquè no podem simplement anar-hi a contactar?
- Has de ser pacient, fill. Si féssim això, tot se n’aniria en orris.
- Perquè em tractes encara com si fos un nen? He pogut fer el viatge fins aquest coi de planeta perquè sóc adult, no? Ja ho sé que és perillós per ells un contacte, i que quan els Europeus van descobrir Amèrica la van arrasar amb les seves malalties i una mentalitat de conquesta. Però nosaltres anem protegits per no agafar ni encomanar malalties, i per descomptat no tenim aquesta idea salvatge de sotmetre tots els éssers que anem trobant per l’Univers, ben al contrari, som respectuosos i ajudem al progrés. És així, no? Almenys això ens ensenyen a l’escola.
- És així, fill. Però tot i que la humanitat hagi canviat, continua essent impossible un primer contacte quan la diferència de civilització és tant gran. Suposo que a l’escola us expliquen el nostre primer contacte, vull dir el de la Humanitat, a la nostra Terra.
- És clar, papa, què et penses?
- Doncs us hauran explicat com d’especial va ser el moment en què van aparèixer, així, tot de cop, d’un dia per l’altre. Jo, evidentment no hi era, ja fa segles d’això, però he vist les gravacions. I creu-me, tota la societat de la Terra era molt diferent a com és ara.
- Vols dir que no érem civilitzats com els extraterrestres?
- Vull dir exactament això. En aquella època les lleis estaven basades en els diners, en l’economia. I els extraterrestres, que després s’ha demostrat que venien amb la millor de les intencions, no compartien aquesta visió. Estaven convençuts que podien ajudar-nos a millorar, a tenir una societat més justa. Va ser així com van ensenyar-nos a regular la ment dels criminals. Varem aprendre que, en realitat, la pertorbació criminal es crea durant l’embaràs i la infantesa, i això ens va ensenyar a ser millors tots plegats. La conseqüència, però, de la reducció i gairebé eradicació del crim va ser deixar funcionaris i policies sense feina. I enlloc d’estar agraïts, aquests van iniciar boicots i manifestacions en contra dels forasters.
D’aquí, van passar a la vacunació i cura extensiva de grans malalties. Primer amb les del tercer món: malària, tinya, còl•lera, pal•ludisme i totes les malaties de transmissió sexual. Després van venir les més conegudes: SIDA, diabetis, patologies del cor. I, finalment, el càncer, amb totes les seves variants. Si les malalties del tercer món no havien afectat gaire l’estament sanitari, les del primer món van deixar al carrer a metges, farmacèutiques, hospitals sencers. I no només això: al tercer món va deixar-se de morir gent, i la superpoblació mundial es convertiria en una plaga que podia créixer sense fre. Al carrer ja no només hi havia manifestacions i boicots, el malestar s’havia fet tant gran que a pertot hi havia altercats i batalles campals. Només amb la cura del càncer s’havien tancat universitats senceres, milions de persones en tot el món s’havien quedat sense feina.
I aquells benefactors, al mateix temps, van decidir alimentar al món sencer. L’economia d’aleshores estava basada en el diner, que és com una penyora que donaves a canvi d’un bé: jo et dono un pollastre, tu em dones una penyora. Com més penyores tenies, més devies. Però en aquells moments, per xocant que sembli, qui més diners tenia, més ric era. Aleshores els visitants van influir sobre l’economia. Ningú sabia com, però era evident que ho estaven fent ells: si havien arribat fins a nosaltres, de ben segur que eren superiors en tots els sentits. I de resultes, l’economia es va anar igualant, primer van desaparèixer les plagues de fam i les fortunes més desorbitants, després les barraques i els imperis del diner, i així anar fent. És lògic, però, que el descontentament s’anés fent més gran. Tot i baixar el nivell econòmic dels més rics, semblaven encara mantenir el poder, i tot de mercenaris eren reclutats en petits exèrcits que es dedicaven a boicotejar com podien la feina dels ET.
I van voler garantir l’ensenyament i la cultura universals, cosa que va enrabiar les companyies que editaven discos, pel•lícules i llibres. I també van intentar ajudar a les indústries, recorda que sempre amb esperit de cooperació i mai per fer mal. Ells veien que les empreses es basaven en produir béns amb la única finalitat de consumir, de manera que eren barats, però de mala qualitat. Això era insostenible perquè omplia la Terra d’escombraries. I ells van intervenir per fer els productes bons, duradors i robustos. I això va col•lapsar els mercats. La gent ja no havia de canviar la rentadora o el cotxe perquè s’espatllessin. I tot i així la publicitat encara va sostenir la situació, perquè continuava movent els humans a consumir. I això els va portar a pensar que el que necessitàvem els humans, era protegir-nos de la publicitat, i van incentivar anuncis basats en la qualitat i no en les sensacions, i les organitzacions de defensa del consumidor podien enfrontar-se contra grans lobbies industrials. I és més, veient que el sistema judicial es basava en les lleis i no en la justícia, varen aconseguir neutralitzar la influència d’aquests lobbies en els estats, i que la justícia fos més justa. Això va deixar al carrer als més grans advocats i a milions de funcionaris de justícia a tot el món.
Arreu, la gent que es quedava sense feina passava a engruixir els descontents, els indignats i els revolucionaris que volien foragitar als visitants.
No cal que et digui que tot plegat va ser un gran fracàs. La Humanitat es va veure abocada a lluites i més lluites i guerres i fam. La decadència va durar segles fins que no la varem superar. I els extraterrestres, evidentment, van desaparèixer avergonyits pel que havia passat.
- I com pots saber que no ens espien encara, amagats per algun lloc? O potser amb petits nanorobots dintre nostre que es comuniquen amb ells, eh?
- Suposo que no ho sabrem mai.
L’adolescent va esbufegar, i amb els prismàtics va tornar l’atenció cap als primitius.
- Aleshores hem vingut a Mart només per fer un seguiment a aquests éssers que s’assemblen tant als humans?
- Durant segles després del primer contacte varem tirar enrere. Guerres i sang. És per això, fill meu, que encara no hem sortit del Sistema Solar. No ha aparegut cap altre ésser extraterrestre en tots aquests segles, i tot just en les últimes dècades estem recuperant el Sistema Solar. El seguiment que fem és a humans que encara no s’han civilitzat. I has de tenir clar que no hi hem de contactar, ho entens? Estem veient evolucionar encara la nostra espècie, perquè tot just sortim d’aquest clot de la civilització, d’aquesta mena d’edat medieval, i tornem a mirar cap a les estrelles.

AMISTAT

Llàgrimes reposades llisquen per la cara estovada d’un bloc de gel.

En algun lloc, en algun moment, més enllà de l’Univers i de la Vida, el glaç es fon amb l’escalfor d’una estrella propera.

L’aigua transmuta les propietats: cada molècula es desenganxa de les seves companyes i precipita per gravetat.

S’han separat els camins.

LA CAVERNA

En la foscor d’un petit cinema de poble, la Treseta seia silenciosa al fons de la butaca. Al seu costat notava l’escalfor d’algú sense voler-lo mirar. S’havia proposat no deixar de mirar la pantalla passés el que passés, sense saber si li agradaria o no. El que la reconfortava era la sensació de tenir aquell noi al seu costat, en Martí. Ambdós tenien una edat tan tendra, que amb prou feines entenien què volia dir tenir una cita.
En Martí era el germà gran de la seva millor amiga. Si havien sortit sols era només perquè en Martí havia d’acompanyar la seva germana i aquesta s’havia posat malalta.
La Treseta de can Ponç cavil•lava protegida pel silenci i la foscor.
Per la pantalla del cinema només feien que desfilar-hi personatges animats explicant històries màgiques d’aventures que passaven en terres llunyanes. La Tereseta fantasejava. Volava sobre deserts nocturns, se submergia en mars desconeguts, corria entre la multitud que omplia a vessar un mercat estret. I a la fi, la roba li onejava com una bandera a dalt de tot d’una muntanya escarpada.
Per la pantalla, la mateixa superficie que al principi era tota blanca, hi havien passat bons i dolents, terres i cels, mars i muntanyes, cases i coses. Com era possible allò? Era com quan es posava a recordar. Ara mateix li venia al cap la cara de la seva mare sense haver de tancar els ulls. ¿Se superposava el seu record a la pantalla? O aquell matí, abans de venir al cinema, quan palplantada davant l’entrada de can Martí, es dedicava a mirar les rajoles de benvinguda enlloc de cridar que ja era allí.
Recreava aquell matí, quan havia anat a buscar la Roser, la seva amiga de sisè, i enlloc d’ella s’havia trobat inesperadament amb el germà. Encara sentia les olors i els sons de l’entrada de can Batlle. Podia recrear mentalment l’entrada de la casa pairal, fosca com l’entrada a una cova. Com totes les cases, tenia la porta oberta. S’hi havia endinsat passant la mirada per les moltes rajoles penjades.
Anava per tocar el timbre, però es distragué a amanyagar el gat i passar els dits per les plantes de les vores.
La porta estava oberta, i només les mosques ensopegaven amb les cortines. Una col•lecció de rajoles amb dibuixos i rodolins que sempre li havien fet gràcia entretenia els visitants.
En la foscor de l’entrada, costava un xic llegir bé les rajoles, però es va anar entretenint en els dibuixos fins que va decidir llegir-los. “Déu vos guard”, no faltava en cap casa, com tampoc “Aquesta és una llar catalana”. Però després es va entretenir amb “L’aigua espatlla els camins”, que anava acompanyada d’un home bevent d’un porró, i “Aquesta és la meva casa, però qui mana és la meva dona”, que li va semblar una simpàtica manera de reconèixer la veritat. Això la va conduir a pensar en el futur: mestressa de can Batlle. Es va enrojolir.
Hi havia tota una col.lecció de rajoles exposades. “Gos rabiós”, “No és que dormi molt, és que descanso més a poc a poc”, “Oli, vi i amics, és millor com més antics”...
Llegint aquells rodolins anava cavil•lant en quina mena de personalitat tenia la família, i per extensió el noi. La mama ja l’havia avisat de com éren, i potser s’havia deixat convèncer massa fàcilment de la seva opinió.
Fins i tot havia estat reticent a anar al cinema sense la Roser. La mama no havia de saber que al final s’havia quedat sola amb ell. Ni que fos en sessió matinal, en un cinema que feia olor a crispetes ensucrades i gominoles.
Sortien les lletres i encara no havia pogut deixar de mirar la pantalla. Les llàgrimes li baixaven per les galtes. “Com podrà ser la vida real millor que això?”
Els llums s’encengueren, i la gent s’aixecà parsimoniosa del seient. La Treseta es va girar cap en Martí per mirar-se’l amb vergonya. Ell no li feia cas. Sortiren sense dir-se paraula, i ella encara anava rememorant el passeig per l’entrada de can Batlle, quan havia recollit el noi, després de llegir totes aquelles rajoles. Tot aquell guirigall de dites se li havia embolicat a la pel.lícula i als plans que havia fet per al futur. Se li havia fet un nus ben gran. El futur, la identitat, la realitat. Li faltava l’aire, les parets l’empresonaven i havia de sortir. Es visualitzava aferrada a algú com en Martí, però més masculí, més adult, volant per sobre d’oceans en calma, amb una lluna creixent i un mar d’estels sobre seu. Records i pensaments entortolligats
A la Tereseta se li havia ennuvolat l’enteniment. Es notava desorientada. ¿Havia succeït realment o es tractava només d’una mala passada que li havien fet els seus desitjos més íntims?
I va córrer al carrer d’un bot, apartant els espectadors, fins a la llum. Enlluernada pel Sol intens que s’havia escolat a través dels núvols, forçà la vista fins aconseguir veure-hi bé. I va veure el Sol. I es va dir a sí mateixa ‘La mare no és algú a qui pugui confiar aquesta mena de matèries’. Es va convèncer que a partir d’ara no faria cas a l’opinió que tenien de la família Batlle els altres, i menys encara d’en Martí.
Ho havia d’acceptar: aquell noi l’atreia. D’una manera innocent i primigènia, però n’era plenament conscient. El trobava ben plantat, intel•ligent, divertit i pacient. Però, ¿i ell? ¿se sentiria mai atret per la noia? En Martí es trobava en aquella edat que es neda entre dues aigües, on ja no era un nen, però encara no havia demostrat sentir-se atret per ningú. És a dir, un barbamec a punt per experimentar la vida.
I no obstant tot, ja ho havia decidit. Havia resolt el seu dilema. Fos corresposta per en Martí o no, se l’estimaria sense demanar res a canvi. “Serà el meu amor platònic!”.

HAIGA D’ESTIU

Camí de sol.
La brisa del passeig m’acaricia la cara.
Un veler llunyà circumda l’horitzó.
Les gavines s’endinsen mar enllà,
i el mar calmat, a canvi, em torna petxines ondulades.
Per les rutes amigues,
Meduses fantasmagòriques desfilen en direcció contrària.
Mol•luscos de diferents closques viuen just entre l’aire i l’aigua.
I les onades van i venen, i el seu so m’endormisca.
Però encara em queda l’oïda.

Amb els ulls clucs cerco més sons.
Veus de fons, barques llunyanes,
i una brisa que m’amanyaga freda.
M’estremeixo. Però em torno a relaxar.

Unes formigues
Anant tot xino-xano.
Carai de fum verd!
M’adormo. Vull córrer entre gladiols.
Somio amb l’hospital.
Les màquines marcials, la netedat química.
Píndoles i suor a malalt.
Sort del doctor,
que diu ‘Tothom hauria de tenir dret a viure una vida normal’.
Dins meu algú fuig.
Prat ufanós.
Curull d’esperit del pol•len.
‘Però, on anirà?’. Pobre marona!
‘Allà on més li plagui!’
I a mi que se m’il•lumina la cara amb un gran somriure.
‘Saps on m’agradaria anar si això no funciona?’

QUI GOSARIA MATAR UN NADÓ?

(Aquest conte sortirà la setmana que ve en el número 31 de la revista "La Lluna en un Cove" sota el títol d'"El Nadó").

http://relatslallunaenuncove.blogspot.com/2011/08/portada-del-numero-31-de-la-lluna-en-un.html


SINOPSI (extreta de "La Llibreria dels Llunàmbuls")
El nadó, de Xavier Comes, és clàrament un relat de ciència-ficció, que posa en relleu, però, no tant l’aspecte tecnològic o científic, sinó la dimensió moral i ètica de la història que planteja (de fet, si bé ho mirem, el gènere en si es sustenta sobre aquesta base: proposa l’aparició d’un determinat element producte de l’enginy humà, i s’aventura a pronosticar els efectes que aquest element ‹nou› produirà sobre l’home i/o sobre la humanitat en el seu conjunt, alhora que indaga sobre la possible transgressió dels valors ètics i morals, amb la intenció de reafirmar-los o de qüestionar-los). El relat comença amb el judici que fan a un homicida que acaba de perpetrar un crim horrible: ha matat un pobre nadó indefens i innocent. Durant el judici, però, l’acusat sostindrà la tesi que aquell nadó no era (no serà) tan innocent com sembla. Per sort, el jutge posarà seny, tot i que al final... la cosa acabarà complicant-se una mica. Es tracta d’un bon relat que incomodarà el lector, perquè el burxarà per a portar-lo cap a un punt on caldrà que hom prengui partit sobre una qüestió moral. De qualsevol manera, no deixarà indiferent a ningú.

DAVANT EL MUR DE VELLUT

La funció s’ha acabat.
Desperto vell i xacrós en el camerino. Aquest cop al meu costat es desperta la meva parella. Ha estat molt emotiu això de morir junts. Però un cop morts ja no som protagonistes, ara només som actors asexuats entre bambolines.
- Em dic |ººRgynferygk|. Quin és el teu nom?
- Costa un xic de pronunciar –i amb un cert esforç em fa saber el seu nom- Em dic |>>_*_<<\st.stt|, però el |Director| em diu simplement |stt|.
- Ens passem l’estona entrant i sortint, oi? –pregunto jo per conèixer la persona que s’amaga rere l’actriu- L’eternitat pot passar volant si no pares quiet.
- Quan tornes a sortir?
- Suposo que encara deu quedar un xic. –però no he ni acabat la frase que un crit abaritonat em contradiu.
- Vinga, entreu els dos! –se sent des del passadís.
Cada cop ens hi estem menys al camerino. Actuar d’aquesta manera és de bojos. Entrem, i al cap d’una vida tornem a sortir.

I ja hi tornem a ser, asseguts al camerino, altre cop xacrosos i encara sexuats ens anem tornant neutres per moments. De seguida que m’hi veig amb cor, reprenc la conversa.
- Aquest paper ha estat pitjor que l’anterior. Anem a pitjor. De totes maneres, com és que ens han tornat a fer coincidir?
- Suposo que estem en un nou nivell. Després de passar sols un nivell bàsic, quan trobem una ànima paral•lela, devem passem a un nivell superior.
- D’on ho has tret això? Estem condemnats a representar vides per tota l’eternitat, que no te n’adones? –potser m’havia excedit en el to- Cada vegada que encarno un nou rol, em sento pitjor. Les personalitats i les cultures em maten, sobretot les personalitats. Ets fill d’algú, i notes els gens com et fan ser d’una determinada manera, part del pare, part de la mare, dels avis... I et vas criant en un entorn que no pots dominar, ja se que l’entorn també és important. Però la pitjor part és la genètica: és una barreja de caràcters per tornar-se boig. És un empelt de bocins de caràcters, com el monstre de Frankenstein, però fet de personalitats. I això que, per sort, la nostra personalitat, la pròpia que ens queda fora de l’escenari, queda completament anul•lada.
- Som-hi. Els dos a escena! –criden des del passadís.
No m’han donat temps ni a acabar una trista conversa. En aquestes breus estades entre bambolines, no tinc mai temps ni de pensar per mi mateix. Necessito un respir i mai en tinc la oportunitat. Faig el cor fort, i tot decidit em planto al passadís. Crido ben fort “Jo no surto més!”.
I tot i que m’insisteixen i fins i tot m’estiren pels braços, jo em planto i m’assec a terra. Se senten corredisses i els grunys del |Director| acostar-se des de la foscor com un bou enfurismat. Quan apareix, esbufegant d’ansietat, amb la cara ben enrojolada i un somriure pervers, se’m planta al davant i m’agafa per les solapes.
- Diu l’|Apuntador| que no vols sortir -rugeix.
- N’estic ben fart, -m’encaro sense por- Aquest autor és un malparit i m’és igual si no et sembla bé que t’ho digui. Ens deixa molt poc temps per entendre l’obra. És massa curta per absorbir tota la informació que hi ha i abans de fer la següent no tenim mai temps per preparar res, oi?. –em giro enrere per si hi ha algun altre actor fent-me costat, i només veig la |stt|- Vull parlar amb l’autor, perquè jo això ja no ho puc suportar més. Vivim vides com un joc dins de l’Univers tancat!.
I és aquí quan |stt| fa un pas endavant. Ens somriem, però com que es queda al costat del |Director|, de sobte entenc quina és la seva posició.
- Aleshores tu ets l’autora? Per això m’acompanyaves en els diferents papers?
|Stt| es mantén immòbil, distant del caràcter que m’havia demostrat fins ara entre bambolines. ¿També ha estat actuant aquí, en l’únic lloc on podíem descansar d’aquesta bogeria de pretendre ser el que no som?
- Vull saber què hi ha després de la mort.
I ella que conserva l’esguard fred i em contesta sense parpellejar.
- Descomposició i reciclatge.
- Aleshores, què hi ha abans de la vida?
- Un orgasme.
- Vull que algú em digui perquè sóc aquí, jo no ho he triat!
- Pots reformular la pregunta?
M’estarà prenent el pèl? Faré més transcendent la pregunta.
- Existeix Déu?
- Depèn de si hi creus
I m’adono de la presència d’un individu amb el cos vermell i cames de cabra, amb dues banyes sobre el cap i una pudor de sofre que venia del seu alè. No m’hi he fixat mai, i mira que fa temps que ens coneixem, però és el |Director|, que també s’ha tret la màscara d’actor.
- Sóc el geni que pot fer complir tres desitjos. –fa amb veu temptadora.
- El bé i el mal s’han unit contra la Humanitat? –me’ls miro als dos.
L’autora no diu res. Només observa tranquil•lament.
- Qui et va crear a tu? –li pregunto a ella per no contestar al geni.
Però ella ja no parla. I jo que penso per mi mateix. “Què li puc contestar a un geni que m’ofereix tres desitjos? Quin sentit té continuar per sempre més en aquest néixer i morir etern? Prefereixo passar-me l’eternitat a l’infern dels cristians que no pas vagant sense sentit per la vida i la mort.
- D’acord. Vull els tres desitjos. –contesto a l’ésser banyut- El primer que vull és que em concedeixis tots els desitjos que vulgui.
- D’acord si permets que jo acompleixi els tres meus.
- D’acord –ni ho he pensat. Només se veure la cortina de tergal roig, que queda tan a prop. I en canvi, |stt|, a qui tinc just al davant, la sento tan lluny.
- Doncs el meu primer desig –diu fregant-se les mans i traient vapor groc de sofre per les orelles- serà que et quedis sense veu.
Jo que voldria replicar, però el desig ja s’ha fet efectiu. Aleshores desitjo dintre meu que el dimoni es vegi impossibilitat de tenir pensaments.
Quan el dimoni baveja amb la mirada perduda, ja sóc lliure per demanar el meu darrer desig.

RERE EL MUR DE VELLUT

Em desperto de la paràlisi.
El Sr. |Director| m’ha trobat petrificat en el camerino i només m’ha hagut de tocar l’espatlla per desvetllar-me de l’estat catatònic. Les mans, arrugades i plenes de taques em recorden encara el darrer paper representat. Voldria incorporar-me, però les cames varicoses encara em fan mal. Necessito una estona per recuperar-me.
Es distingeixen mormols al seu darrere, gent que conspira i riu des del passadís. El fracàs d’un artista és celebrat pels mediocres. Amb esforç m’aparto de les espatlles una capa mortuòria brodada que portava encara de l’assaig. Em recorda a una cortina.
Jo estic tot febrós, els cabells em tapen una visió borrosa. És el |Director|. M’ha subjectat el cap amb les dues mans i amb posat amable m’ha demanat que li miri els ulls mentre em recita un mantra d’automotivació: que tot depèn de mi, que faig el paper principal, que com jo no té ningú més a la companyia... I acompanyant les seves paraules em posa una pastilla a la boca perquè me l’empassi. No oposo resistència. Em coneix més bé del que mai sabré. Potser lúcid sóc un actor més, però sap que d’aquesta altra manera, excel•liré.
- Tens la pell blanca com un fantasma. –es gira vers l’atrezzo i aixeca la veu- Ja me’l podeu arreglar!.
Gira cua, i d’una revolada ja ha desaparescut passadís avall. Amb tot això s’acosta l’|Acomodador|, el vell amic que només té admiració per mi, però mai una paraula negativa. Nota que necessito esbravar-me, i em deixa parlar
- Aquestes són les petites coses de les que abans et parlava. Et tracten amb condescendència, et diuen que ho fas molt bé i que un altre dia seràs l’actor que els crítics veneraran. Però després de maquillar-te i vendre’t als desitjos de tothom (menys la teva voluntat), no et pots sentir més que una puta.
Renuncies a tot. No tens família, no tens temps, no tens orgull, ah, i sobretot no has de tenir ego. I quan no et queda res, ve ell i et diu que ets un geni, que ets un diamant en brut i que la brillantor ja trasllueix rere les costures.
I què em pot quedar si m’ho ha tret tot? Fins i tot l’autoestima xocava amb el seu orgull. Això sí, l’estrena ha sortit perfecta. Aquella fina línia que separa l’èxit més excitant del fracàs més estrepitós s’ha entortolligat en el meu coll, i amenaça la meva vida, amenaça la confiança que una vegada vaig dipositar en mi.
I ara se’m presenta com aquell qui res per dir-me que ho faig tan bé, que sóc tan bo, que tinc tan de futur. Es pensa potser que no me n’adono? I ¡oh! Tot i així sucumbeixo al seu tracte condescendent. Em crec les seves paraules i m’influeix aquest discurs per motivar adolescents.
I què he de fer? Que potser tinc elecció? Ser una prostituta, aixecar el teló i fer-ho tant bé com sigui capaç!
Ni me n’he adonat, però la xerrada m’ha permès llevar-me i ja camino lentament pel passadís. Em passen una pomada de color terrós per les arrugues. Me n’unto les mans i la passo per la cara.
- |ººRgynferygk| -crida el |Director| acostant-se fent un somriure d’orella a orella de la seva cara roja de pagès. Em posa un braç sota l’aixella per fer-me avançar més ràpid, no pot suportar perdre el temps, i noto com si m’insuflés energia. –Tens clar el paper, oi? Mesurat i eficient, sobretot no caiguis en la temptació de sobreactuar.
- No entenc res. Aquest paper no té cap ni peus. Estar aquí sense haver assajat no té cap ni peus. És que l’autor és nou o què?
- No diguis això de l’autor. Ni t’atreveixis a insultar-lo –el |Director| es mostra taxatiu.
- D’acord –em calmo- No volia faltar al respecte. Que no veus que jo així no puc sortir a actuar? Estic tan alterat que ho notaria fins i tot un aprenent de crític.
- Treballa molt amb la intuïció i la improvisació.
- No entenc res. Com es pronuncia aquest personatge que em toca?
- Albert: Al - Bert.
- Doncs no té cap ni peus. No puc representar un paper en aquestes condicions!
Jo aquest paper ja l’havia fet, o almenys un de semblant. Però aquí té una personalitat tot al contrari de l’altre cop. I com més endavant en el guió, més difícil és d’entendre perquè fa les coses, tot i que és natural que hereti la manera com eren els seus pares. Això explica força coses del seu caràcter. La malenconia li ve de la mare, i la crueltat del pare. Però passar-me tota l’obra en la pell d’un psicòpata com aquest em posa dels nervis. Veus com em tremola la mà? Ara encara tinc més ansietat!.
- No és això el que et preocupa. Analitza l’arrel del problema.
- Tinc por. És això una debilitat?
- I es clar que no! –li brillen els ulls- Les grans obres n’estan plenes de por. I de sentiments de tota mena: desig, penediment, luxúria...
Em subjecta per les espatlles i em sacseja. Noto una pujantor al pit, unes ganes de riure que no puc reprimir. Aleshores em deixa anar.
- Estic content. Em torno a sentir jove i amb ganes. no tinc arrugues ni xacres. –aixeco els braços rectes i els baixo pels costats en un exercici repetitiu d’aeròbic. Tot seguit executo els altres exercicis preparatius: m’escuro la gola, emeto sons greus, moc el cap als costats violentament.
- Decididament ja no fas la cara esblanqueïda d’abans.
Caminant entre bambolines, notem el cruixir de les fustes sota els peus. Ja estic a punt per sortir.
- Tinc pànic a travessar el teló.
- Uix. No ho diguis això!
- El què, “teló”? –pregunto tot subjectant-ne una vora.
- No ho diguis. –fa mostrant la seva incomoditat- Aquí no diem la paraula prohibida. En el seu lloc li diem la “cortina brodada”.
I l’actor passa la mà per la superfície suau del teixit.
- Doncs per mi és un mur de vellut que separa la realitat de la ficció, tot i que de ben cert no se quin costat és quin.
- Ara et toca a tu. –el |Director| es gira cap als |Tramoistes| - Pugeu el teló!
Un aplaudiment sonor omple la platea. Des de la trampa de l’|Apuntador| li fan gestos que s’afanyi a sortir, però amb tants llums en contra no s’acaba d’orientar.
- Farà mal?
- Ara no és el moment pels pensaments negatius.
La llum baixa la seva intensitat al mateix temps que els aplaudiments s’esmorteeixen.
- És que m’han dit que és dolorós això de sortir.
- No t’hi preocupis.
Busco al voltant alguna referència. Un darrer pensament em creua la ment. Vull recordar la darrera vegada que vaig ser jo, sense interpretar aquell personatge absorbent.
Decidit, creuo les cortines.
Una llum molt intensa em sufoca. Sento dolor a pertot arreu. No comprenc res. Tinc fred, tot em fa mal, i per l’espinada em recorre una por inconscient.
Algú molt més gran m’arrossega. M’estira tan fort que tot de sobte em trobo cap per avall. Estic completament nu. Noto baixar pels costats carn gelatinosa barrejada amb sang coagulant-se. Dues natjades al cul i trenco a plorar.

EL LLUNÀTIC

“Crides i ningú sembla sentir-te”
“Ja en tinc prou que només entreu i res pugui sortir. Prova de no dir res”.
“No puc estar en silenci, i tu ho saps. Si ens separem, caus tu”.
Comença la música.
“Intenta-ho un altre cop, on som?”
“Som en el costat fosc de la Lluna, l’únic lloc de l’Univers que té color”.
“Com ho saps?”
“Visc atrapat dins una cançó de Pink Floyd. Sóc Síssif repetint una i altra vegada el mateix in aeternum. A defora no hi ha res, sóc presoner per no poder existir enlloc més.” Petits pensaments precipiten. “És el buit absolut, on un nom no té forma. No puc viure enlloc perquè la cançó es va fer un any abans que naixés. Estic en el Guf”.
“Per això no pots sortir de la cançó, perquè no hi ha res? Aleshores qui sóc jo?”
“Una al•lucinació dins el meu cap, com tantes altres.” Una llum brilla mentre aspiro el fum, una guspira de ful cau al buit. “T’hi aniràs acostumant".
Gavines en el cel.
"Qui sap, fins i tot podries ser la meva alienació”.
“Et mostres impenetrable, però sé que ens acostem al teu interior, oi?”
“Jec estirat a la gespa mirant fixament al Sol. El més dèbil apartarà la mirada. Vora meu un gos pixa sobre un cartell de 'No trepitgeu l’herba'. Recordo jocs innocents, curses entre les flors i rialles d’infants. I onades concèntriques sobre l’estany”.
“Ets tu qui riu i corre?”
Retruny un desproporcionat somriure de boig.
“El llunàtic és a l’entrada, i em mira mentre li sostinc la mirada. Però la seva expressió és perduda, potser ja li han fet la lobotomia. I no obstant això, es mou quan jo ho faig. El ritme hipnòtic d’una raga em transporta pel meu món en color. Quan era un nen, el món era així: nou i excitant i també un pèl caòtic. Ara tot el que hi ha sota el Sol està afinat. Tot està escrit, com aquesta cançó, i només puc viure una vida prevista”.
Cor de gospel.

I si la presa es trenca molts anys massa aviat, i si no hi ha lloc a dalt de la muntanya, i si el teu cap explota amb pressentiments obscurs. Ens veiem al costat fosc de la lluna.
Repara’m fins que estigui curat, tanca la porta i llança la clau. Hi ha algú dins el meu cap però no sóc jo.

“Això no és teu. Pensa, i no et deixis endur pel que està escrit”
Una ombra llunyana es gira però no respon.
“Pots canviar-ho tot, no t’hi conformis”.
I l’ombra s’allunya més, i ja no hi és tot.
En aquesta part només sona la melodia.
“Torna amb mi, et puc fer millorar”.
I al final torna, però potser ja és una altra cançó.
“Que no ho veus? Tot el que provi, tot el que intenti, tot el que faci o digui, tot el que pensi i tot el que lluiti, tot serà en va. Tot el que creï o destrueixi, tot el que hi ha i el que se n’ha anat, qualsevol cosa que faci no servirà per canviar res, perquè la Lluna eclipsa al Sol”.