ODA TRANSPARENT AMB FINAL INVERTIT

if

CLAR DE LA UNA

El camell estira el carro
El camell va amb el carro
El carro travessa el camell
El carro va davant del camell

Tour de France, Jour de Fête
Una avinguda d’arbres té una corba
Paissatge des del tren
Salts de ballarina en tutú
La corba té un voral
Guirigall de sentits saturats
Mareig en l’orgasme
En el voral, s’hi amunteguen bicicletes
Moviment cinemàtic
Tubes formant una melodia minimalista
Sota la pila de bicicletes, el meu cos
Sarcòfag dins l’esòfag
Chaplin marxa girant el bastó
I deliro des del voral

La Joie de Vivre

ARBRE MÉS VELL

“Tu que has vist la mort i la vida passar com llums fugaces al teu voltant. Tu que has estat espàrring per a cavallers espadatxins. Quantes parelles s’han enamorat aquí tot resseguint els teus nusos rebuscats? I després t’han plantat un cor amb una punxa que t’esquinçava l’escorça, i es perseguien entre les bardisses abans de consumar. Per tu, quants pagesos enfrontats han entrat en conflicte i se t’han disputat com a una damisel•la preciosa?”
“Fa temps que ens coneixem, estimada olivera. Tota una vida. De fa segles, mil•lennis fins i tot, segons diuen els entesos. Podries ser l’arbre de la vida mitològic i ningú se n’hauria adonat. Per mi ets el centre del meu món, el punt on hi venen a confluir tots els camins. Ets el decorat de les escenes que puc recordar: els jocs d’infant, el casament, els passejos dels diumenges. T’he cuidat i protegit, i tu m’has donat el fruit. I no obstant tot, sempre has estat una incògnita per mi”.
“Et sento a través de les mans. Pensaràs que estic boig, que persones i arbres no han de comunicar-se, senzillament perquè no es pot. No ho sé pas, la meva intenció només és acomiadar-me de tu. Digue’m, què pensaries si en tinguessis la possibilitat? De ben segur que no en tens la necessitat, però, i si poguessis? Què desitjaries i què et preocuparia? I encara més, quin sentit té la vida? D’acord, potser és un avantatge no pensar, però a mi em rebenta no saber la resposta. Saps si existeix Déu?”
“Com vares néixer? D’un pinyol, ben segur. Però qui el va plantar? Potser un vailet romà escopint en aquest camp les olives que es menjava? I no ho trobes extraordinari néixer d’aquesta manera? Vull dir que tampoc deu ser gaire millor néixer d’una nit boja amb una minyona a qui vols desponcellar”.
“I posats a pensar què hi fem en aquest món, aquesta pedra del teu costat, quin sentit té en les nostres vides? Tu, que ara estàs al final del recorregut ¿hi era el dia que vares eixir de la terra en forma de brot, aquella època en què essent tant petita quasi t’arranca un temporal d’estiu traïdor? Tenia una altra forma, la pedra? Arribaràs mai a adonar-te en algun dels teus sentits, coneguts o desconeguts, de la presència del roc, de mi, o tant sols teva? I diuen que tampoc sents el contacte. Pots notar el pes els nius en les teves capçades? Fins on se t’endinsen les arrels en les profunditats minerals? Has pogut sentir la mà d’un pagès desbordat per la meteorologia, imposada sobre el tronc, en un moment de debilitat? Se’m fa estrany entendre la teva vida, tot i que ja veus que l’admiro. No busques mai la fricció, ni tant sols per al desassossec primaveral. Mai et toquen perquè vulguis. Per mi això no seria vida. Estàs sola, olivera, i tot i així t’envejo. Ja m’agradaria a mi no haver d’arrossegar la càrrega feixuga d’una mare pels teus fills que no et comprengui, ni d’uns petits desvalguts a qui hagis de cuidar durant mitja vida. A diferència meva, tu ets lliure. On som millors els humans que els arbres? Segur que no ho podem ser en tot”.
“Has mort mai ningú? Però què pregunto! I tot i així deus recordar la mort en aquest nusos tant esquerps. Com s’haurien format sinó? Tal vegada un pagès que no va triar el bàndol correcte es va penjar en les teves branques per no veure com les tropes d’un conqueridor cruixien la seva família. Jo he vist la mort i també l’he causada. Va ser una guerra terrible que va enfrontar pares amb germans. I vaig guanyar, o això volia creure. I ara només penso en les mares i orfes dels qui vaig matar. Els del poble i els del front. Com varem tornar-nos assassins?”
“Qui sap, potser tens una única preocupació, la de tots els éssers vius: que algú continuï la teva obra. Vull dir que tinguis fills. Per això et deuries sentir protegida quan ahir mateix els nens varen xuclar el teu fruit i escopir-lo a terra, com aquell vailet romà al que ja no li recordaries la fesomia. Quines vides més diferents que ens ha insuflat la natura. A tu, una vida de contemplació, de llibertat, una vida d’incògnit, màgica i sobrenatural. A mi una vida de treball i esforç, entre tremuges i premses, de preocupacions per cuidar-vos a tots, de problemes i d’ais al cor. La meva vida consistia en esprémer bé el suc de les pellofes i llepar les restes del pinyol. Fins que me n’he cansat. De bon grat et donaria la meva vida, si pogués. Però ja en tens una tu, i se t’està acabant. Tal vegada voldries tornar a començar des d’allà on ho deixo jo? Tu ets vella, però jo m’hi sento més”
Amarat de suor, s’enfilà fins la primera branca forta, hi lligà una corda i l’altre extrem se’l voltà pel coll. Abans que la indecisió li impedís moure’s, es desprengué de l’arbre, i es llançà al buit. Els escassos metres que separaven la branca del terra s’haurien convertit en insalvables, si no fos que la branca seca es va partir i ell els travessà amb la rapidesa amb què els records travessaren la seva ment. I al final colpejà el cap contra la pedra de sota l’arbre. La mirada se li esvania, i mentre agonitzava davant del tronc, esguardà l’olivera amb uns ulls vitrificats, plorosos, gairebé oliosos.

L’HERÈNCIA

Un home, més jove del que aparenta, jeu malaltís entre ampolles i enderrocs. Mal vestit, apàtic, absent. Dins els ulls mig aclucats s’hi reflecteix una retroexcavadora que enderroca les últimes parets d’un hotel.
Entre els enderrocs, la foto en color d’un home i una dona davant un hotel.


Dins la foto, l’home, de mitjana edat, transmet professionalitat i al mateix temps cansament. Se’l veu íntegre i amb un vestit elegant fet a mida, però amb un deix de caps de setmana plens de feina i vacances mai complertes. Geperut per un pes excessiu sobre les seves espatlles, i la responsabilitat d’haver-ho de controlar tot.
La dona, absent, mira cap a un altre costat, tal vegada buscant-hi una cara coneguda. La postura, amagada per un vestit ampul•lós, és forçada. I les parpelles se li clouen, com si s’hagués acabat d’aixecar o portés ressaca.
La dona sostén una sèrie de fotos de celebritats davant l’hotel, i l’home sostén amb força una altra foto en blanc i negre, on hi ha novament un hotel, un xic més petit que el seu.


Dins la foto en blanc i negre, just davant l’hostalet, una altra parella, més jove, posa altiva davant la màquina de retratar. Són dos nuvis, amb ram i vel, immortalitzats davant el negoci amb el que es casen. Ella, enjoiada i amb un vestit blanc que destaca respecte totes les altres coses, mira segura l’objectiu. Ell, de frac encartonat, se la mira de reüll, satisfet com un caçador tornant de safari. Entre les seves mans sostén el retrat antic d’una petita fonda.


Davant la fonda del retrat, una nova parella, més jove encara, mostra amb il•lusió una clau de ferro sostinguda entre els dos, que encaixa al pany d’una petita fonda acabada de comprar amb els estalvis de tota una vida. Amb gorra d’obrer i pantalons de vellut, l’home es veu humil, amb el mentó alçat, com si no volgués permetre a ningú, per més elevada que fos la seva condició social, que se’l mirés per sobre de l’espatlla. La dona del seu costat, adolescent i tímida, duu un vestit de diumenge descolorit, dues talles diferents per sobre la seva, que alguna tieta fadrina l’hi hauria prestat. I sense importar-li la categoria de la roba, se’l mira amb la devoció que hom dedica a un pare més que a un marit.

PRIMER CONTACTE

Dues figures amagades rere uns matolls xiuxiuejaven sense que se n’adonessin la dotzena escassa de primitius que recollien fruita a l’altra banda d’una clariana.
- Estic cansat d’esperar! –deia la figura petita fent esforços per no aixecar massa la veu- Perquè no podem simplement anar-hi a contactar?
- Has de ser pacient, fill. Si féssim això, tot se n’aniria en orris.
- Perquè em tractes encara com si fos un nen? He pogut fer el viatge fins aquest coi de planeta perquè sóc adult, no? Ja ho sé que és perillós per ells un contacte, i que quan els Europeus van descobrir Amèrica la van arrasar amb les seves malalties i una mentalitat de conquesta. Però nosaltres anem protegits per no agafar ni encomanar malalties, i per descomptat no tenim aquesta idea salvatge de sotmetre tots els éssers que anem trobant per l’Univers, ben al contrari, som respectuosos i ajudem al progrés. És així, no? Almenys això ens ensenyen a l’escola.
- És així, fill. Però tot i que la humanitat hagi canviat, continua essent impossible un primer contacte quan la diferència de civilització és tant gran. Suposo que a l’escola us expliquen el nostre primer contacte, vull dir el de la Humanitat, a la nostra Terra.
- És clar, papa, què et penses?
- Doncs us hauran explicat com d’especial va ser el moment en què van aparèixer, així, tot de cop, d’un dia per l’altre. Jo, evidentment no hi era, ja fa segles d’això, però he vist les gravacions. I creu-me, tota la societat de la Terra era molt diferent a com és ara.
- Vols dir que no érem civilitzats com els extraterrestres?
- Vull dir exactament això. En aquella època les lleis estaven basades en els diners, en l’economia. I els extraterrestres, que després s’ha demostrat que venien amb la millor de les intencions, no compartien aquesta visió. Estaven convençuts que podien ajudar-nos a millorar, a tenir una societat més justa. Va ser així com van ensenyar-nos a regular la ment dels criminals. Varem aprendre que, en realitat, la pertorbació criminal es crea durant l’embaràs i la infantesa, i això ens va ensenyar a ser millors tots plegats. La conseqüència, però, de la reducció i gairebé eradicació del crim va ser deixar funcionaris i policies sense feina. I enlloc d’estar agraïts, aquests van iniciar boicots i manifestacions en contra dels forasters.
D’aquí, van passar a la vacunació i cura extensiva de grans malalties. Primer amb les del tercer món: malària, tinya, còl•lera, pal•ludisme i totes les malaties de transmissió sexual. Després van venir les més conegudes: SIDA, diabetis, patologies del cor. I, finalment, el càncer, amb totes les seves variants. Si les malalties del tercer món no havien afectat gaire l’estament sanitari, les del primer món van deixar al carrer a metges, farmacèutiques, hospitals sencers. I no només això: al tercer món va deixar-se de morir gent, i la superpoblació mundial es convertiria en una plaga que podia créixer sense fre. Al carrer ja no només hi havia manifestacions i boicots, el malestar s’havia fet tant gran que a pertot hi havia altercats i batalles campals. Només amb la cura del càncer s’havien tancat universitats senceres, milions de persones en tot el món s’havien quedat sense feina.
I aquells benefactors, al mateix temps, van decidir alimentar al món sencer. L’economia d’aleshores estava basada en el diner, que és com una penyora que donaves a canvi d’un bé: jo et dono un pollastre, tu em dones una penyora. Com més penyores tenies, més devies. Però en aquells moments, per xocant que sembli, qui més diners tenia, més ric era. Aleshores els visitants van influir sobre l’economia. Ningú sabia com, però era evident que ho estaven fent ells: si havien arribat fins a nosaltres, de ben segur que eren superiors en tots els sentits. I de resultes, l’economia es va anar igualant, primer van desaparèixer les plagues de fam i les fortunes més desorbitants, després les barraques i els imperis del diner, i així anar fent. És lògic, però, que el descontentament s’anés fent més gran. Tot i baixar el nivell econòmic dels més rics, semblaven encara mantenir el poder, i tot de mercenaris eren reclutats en petits exèrcits que es dedicaven a boicotejar com podien la feina dels ET.
I van voler garantir l’ensenyament i la cultura universals, cosa que va enrabiar les companyies que editaven discos, pel•lícules i llibres. I també van intentar ajudar a les indústries, recorda que sempre amb esperit de cooperació i mai per fer mal. Ells veien que les empreses es basaven en produir béns amb la única finalitat de consumir, de manera que eren barats, però de mala qualitat. Això era insostenible perquè omplia la Terra d’escombraries. I ells van intervenir per fer els productes bons, duradors i robustos. I això va col•lapsar els mercats. La gent ja no havia de canviar la rentadora o el cotxe perquè s’espatllessin. I tot i així la publicitat encara va sostenir la situació, perquè continuava movent els humans a consumir. I això els va portar a pensar que el que necessitàvem els humans, era protegir-nos de la publicitat, i van incentivar anuncis basats en la qualitat i no en les sensacions, i les organitzacions de defensa del consumidor podien enfrontar-se contra grans lobbies industrials. I és més, veient que el sistema judicial es basava en les lleis i no en la justícia, varen aconseguir neutralitzar la influència d’aquests lobbies en els estats, i que la justícia fos més justa. Això va deixar al carrer als més grans advocats i a milions de funcionaris de justícia a tot el món.
Arreu, la gent que es quedava sense feina passava a engruixir els descontents, els indignats i els revolucionaris que volien foragitar als visitants.
No cal que et digui que tot plegat va ser un gran fracàs. La Humanitat es va veure abocada a lluites i més lluites i guerres i fam. La decadència va durar segles fins que no la varem superar. I els extraterrestres, evidentment, van desaparèixer avergonyits pel que havia passat.
- I com pots saber que no ens espien encara, amagats per algun lloc? O potser amb petits nanorobots dintre nostre que es comuniquen amb ells, eh?
- Suposo que no ho sabrem mai.
L’adolescent va esbufegar, i amb els prismàtics va tornar l’atenció cap als primitius.
- Aleshores hem vingut a Mart només per fer un seguiment a aquests éssers que s’assemblen tant als humans?
- Durant segles després del primer contacte varem tirar enrere. Guerres i sang. És per això, fill meu, que encara no hem sortit del Sistema Solar. No ha aparegut cap altre ésser extraterrestre en tots aquests segles, i tot just en les últimes dècades estem recuperant el Sistema Solar. El seguiment que fem és a humans que encara no s’han civilitzat. I has de tenir clar que no hi hem de contactar, ho entens? Estem veient evolucionar encara la nostra espècie, perquè tot just sortim d’aquest clot de la civilització, d’aquesta mena d’edat medieval, i tornem a mirar cap a les estrelles.

AMISTAT

Llàgrimes reposades llisquen per la cara estovada d’un bloc de gel.

En algun lloc, en algun moment, més enllà de l’Univers i de la Vida, el glaç es fon amb l’escalfor d’una estrella propera.

L’aigua transmuta les propietats: cada molècula es desenganxa de les seves companyes i precipita per gravetat.

S’han separat els camins.

LA CAVERNA

En la foscor d’un petit cinema de poble, la Treseta seia silenciosa al fons de la butaca. Al seu costat notava l’escalfor d’algú sense voler-lo mirar. S’havia proposat no deixar de mirar la pantalla passés el que passés, sense saber si li agradaria o no. El que la reconfortava era la sensació de tenir aquell noi al seu costat, en Martí. Ambdós tenien una edat tan tendra, que amb prou feines entenien què volia dir tenir una cita.
En Martí era el germà gran de la seva millor amiga. Si havien sortit sols era només perquè en Martí havia d’acompanyar la seva germana i aquesta s’havia posat malalta.
La Treseta de can Ponç cavil•lava protegida pel silenci i la foscor.
Per la pantalla del cinema només feien que desfilar-hi personatges animats explicant històries màgiques d’aventures que passaven en terres llunyanes. La Tereseta fantasejava. Volava sobre deserts nocturns, se submergia en mars desconeguts, corria entre la multitud que omplia a vessar un mercat estret. I a la fi, la roba li onejava com una bandera a dalt de tot d’una muntanya escarpada.
Per la pantalla, la mateixa superficie que al principi era tota blanca, hi havien passat bons i dolents, terres i cels, mars i muntanyes, cases i coses. Com era possible allò? Era com quan es posava a recordar. Ara mateix li venia al cap la cara de la seva mare sense haver de tancar els ulls. ¿Se superposava el seu record a la pantalla? O aquell matí, abans de venir al cinema, quan palplantada davant l’entrada de can Martí, es dedicava a mirar les rajoles de benvinguda enlloc de cridar que ja era allí.
Recreava aquell matí, quan havia anat a buscar la Roser, la seva amiga de sisè, i enlloc d’ella s’havia trobat inesperadament amb el germà. Encara sentia les olors i els sons de l’entrada de can Batlle. Podia recrear mentalment l’entrada de la casa pairal, fosca com l’entrada a una cova. Com totes les cases, tenia la porta oberta. S’hi havia endinsat passant la mirada per les moltes rajoles penjades.
Anava per tocar el timbre, però es distragué a amanyagar el gat i passar els dits per les plantes de les vores.
La porta estava oberta, i només les mosques ensopegaven amb les cortines. Una col•lecció de rajoles amb dibuixos i rodolins que sempre li havien fet gràcia entretenia els visitants.
En la foscor de l’entrada, costava un xic llegir bé les rajoles, però es va anar entretenint en els dibuixos fins que va decidir llegir-los. “Déu vos guard”, no faltava en cap casa, com tampoc “Aquesta és una llar catalana”. Però després es va entretenir amb “L’aigua espatlla els camins”, que anava acompanyada d’un home bevent d’un porró, i “Aquesta és la meva casa, però qui mana és la meva dona”, que li va semblar una simpàtica manera de reconèixer la veritat. Això la va conduir a pensar en el futur: mestressa de can Batlle. Es va enrojolir.
Hi havia tota una col.lecció de rajoles exposades. “Gos rabiós”, “No és que dormi molt, és que descanso més a poc a poc”, “Oli, vi i amics, és millor com més antics”...
Llegint aquells rodolins anava cavil•lant en quina mena de personalitat tenia la família, i per extensió el noi. La mama ja l’havia avisat de com éren, i potser s’havia deixat convèncer massa fàcilment de la seva opinió.
Fins i tot havia estat reticent a anar al cinema sense la Roser. La mama no havia de saber que al final s’havia quedat sola amb ell. Ni que fos en sessió matinal, en un cinema que feia olor a crispetes ensucrades i gominoles.
Sortien les lletres i encara no havia pogut deixar de mirar la pantalla. Les llàgrimes li baixaven per les galtes. “Com podrà ser la vida real millor que això?”
Els llums s’encengueren, i la gent s’aixecà parsimoniosa del seient. La Treseta es va girar cap en Martí per mirar-se’l amb vergonya. Ell no li feia cas. Sortiren sense dir-se paraula, i ella encara anava rememorant el passeig per l’entrada de can Batlle, quan havia recollit el noi, després de llegir totes aquelles rajoles. Tot aquell guirigall de dites se li havia embolicat a la pel.lícula i als plans que havia fet per al futur. Se li havia fet un nus ben gran. El futur, la identitat, la realitat. Li faltava l’aire, les parets l’empresonaven i havia de sortir. Es visualitzava aferrada a algú com en Martí, però més masculí, més adult, volant per sobre d’oceans en calma, amb una lluna creixent i un mar d’estels sobre seu. Records i pensaments entortolligats
A la Tereseta se li havia ennuvolat l’enteniment. Es notava desorientada. ¿Havia succeït realment o es tractava només d’una mala passada que li havien fet els seus desitjos més íntims?
I va córrer al carrer d’un bot, apartant els espectadors, fins a la llum. Enlluernada pel Sol intens que s’havia escolat a través dels núvols, forçà la vista fins aconseguir veure-hi bé. I va veure el Sol. I es va dir a sí mateixa ‘La mare no és algú a qui pugui confiar aquesta mena de matèries’. Es va convèncer que a partir d’ara no faria cas a l’opinió que tenien de la família Batlle els altres, i menys encara d’en Martí.
Ho havia d’acceptar: aquell noi l’atreia. D’una manera innocent i primigènia, però n’era plenament conscient. El trobava ben plantat, intel•ligent, divertit i pacient. Però, ¿i ell? ¿se sentiria mai atret per la noia? En Martí es trobava en aquella edat que es neda entre dues aigües, on ja no era un nen, però encara no havia demostrat sentir-se atret per ningú. És a dir, un barbamec a punt per experimentar la vida.
I no obstant tot, ja ho havia decidit. Havia resolt el seu dilema. Fos corresposta per en Martí o no, se l’estimaria sense demanar res a canvi. “Serà el meu amor platònic!”.